Suplement

Economia

Helicòpter pendent d’enlairar-se

9 d'abril de 2020

Els actuals són dies molt delicats. Ho són, naturalment, per al sistema sanitari, que ha d’afrontar la pressió d’un constant increment de contagis per la Covid-19. També per a la ciència, abocada a estudiar l’evolució de la malaltia i en la recerca dels medicaments més eficients i d’una vacuna que previngui, en un futur, d’una repetició de la pandèmia. La ciència treballa des de zero, perquè el virus que ha causat el fenomen era un desconegut fa no gaire més de tres mesos. Hi ha pressa per avançar en els remeis, però al mateix temps cal prudència perquè si no s’encerta amb el remei, el mal pot arribar a ser encara pitjor.

El mateix desconeixement previ i la mateixa prevenció inspiren la resposta a la crisi econòmica que, com a dany col·lateral a tantes vides pèrdues, s’està produint en forma de llocs de treball perduts temporalment o definitivament, d’empreses amb la supervivència en entredit i les conseqüències que, tot plegat, com una bola de neu s’incrementen a mesura que passen dies, setmanes i mesos. La prevenció necessària davant una crisi sanitària d’aquesta magnitud és global, en forma de confinaments de població, impedida d’anar a la feina –i probablement de cobrar a final de mes–, i de la consegüent impossibilitat de les empreses i dels autònoms per produir i, per tant, d’ingressar els diners necessaris per mantenir l’activitat, pagar als seus treballadors i fer front a les responsabilitats fiscals amb les administracions.

Els fets han anat confirmant la desconfiança envers una resposta europea que surti del marc mental de l’austeritat. Els països del nord posen fre a les grans aportacions que necessiten els estats del sud, que han hagut de destinar molts recursos al sistema sanitari i que n’hauran d’afrontar potser encara més a pal·liar el mal que les mesures de distanciament social provoquen en l’economia.

Ni tan sols en la dura crisi de finals de la dècada passada i principi de la present es va donar una circumstància en la qual estan en risc tots els factors que sumen en la riquesa d’un país. El PIB està compost per quatre grans motors: la despesa de l’Estat, la inversió de les empreses, les exportacions i el consum dels ciutadans. La despesa de l’Estat creixerà, però probablement no ho pugui fer en la mesura que cauran les exportacions –les empreses no poden fabricar –, no invertiran, i els ciutadans tendiran a consumir menys perquè, o bé ja són a l’atur, o no gosaran pel temor de caure-hi en algun moment. Ni oferta, ni demanda: una economia en estat vegetatiu.

Davant d’aquesta situació, els estats que tenen capacitat de decidir sobre la seva economia van prenent decisions diverses. Com passa amb els medicaments, les receptes tenen el risc de provocar efectes secundaris, però l’economia també està en una situació d’emergència i ajornar la presa de mesures és contraproduent. I ho han fet ràpidament alguns països. Als Estats Units, referent del liberalisme, i malgrat els titubejos d’una presidència de decisions impredictibles, s’ha posat en marxa un pla bilionari per posar diners a les butxaques dels ciutadans, i donar suport a les empreses perquè puguin sobreviure a la crisi i mantinguin un pols adient per arrencar a bona velocitat quan s’hagi superat l’emergència.

Més complex, com no podia ser d’altra manera en tractar-se d’un estat europeu, és el pla de Dinamarca. Aquest país nòrdic s’ha proposat una mena de criogenització de l’economia. L’Estat pagarà subsidis a les persones per deixar de treballar, sense que aquesta aturada productiva acabi lesionant les empreses. El compromís que han d’assumir els empresaris per no haver de pagar el 75% del sou dels treballadors és no fer acomiadaments.

Les economies nord-americana o danesa estan més sanejades que l’espanyola i es poden permetre prendre mesures d’aquest estil, i no fer el que ha acabat passant aquests dies: el país entra en un estat econòmic vegetatiu, però les conseqüències les paguen els empresaris –que hauran de fer front als salaris dels treballadors sense disposar d’ingressos– i els treballadors, que hauran de retornar aquestes hores d’inactivitat involuntària.

Solucions ben diferents de la que estan plantejant alguns economistes dels que es consideren assenyats. Des de fa més de 50 anys, està teoritzat l’anomenat helicòpter monetari –l’autoria de la qual, de la teoria i la metàfora, s’ha d’atribuir al Nobel d’Economia Milton Freeman–, consistent, més o menys, en el que fa els Estats Units: posar diners a la butxaca dels ciutadans. D’aquesta manera, la part de la demanda d’aquesta crisi econòmica es veu menys afectada, els consumidors perden la por de comprar, i es necessita més producció quan l’emergència hagi acabat. També se’n pot dir engegar la màquina de fer diners (la bèstia negra dels països del nord d’Europa).
De moment, la gran decisió europea no l’han presa els estats, sinó el Banc Central. Incrementar fins a 750.000 milions d’euros les compres de deute públic i privat. Una màquina de fer diners, però que es reparteix a la banca perquè en faci el que consideri convenient. Més facilitats de negoci per al sector financer, que rep els diners i els posa a la venda, guanyant-hi amb els interessos.

L’helicòpter monetari estalviaria aquest pas, però el problema –a banda de l’habitual desconfiança entre països europeus– és que crear diners del no-res és l’avantsala d’una gran inflació. Fa uns dies l’economista Xavier Sala i Martín –partidari de la solució helicòpter– reconeixia aquest risc, però en l’actual situació, sintetitza la seva posició amb una imatge prou eloqüent. “Preocupar-se per la inflació quan tenim un virus assassí que ha paralitzat l’economia mundial és com preocupar-se de si les cadires del Titanic estan ordenades”. Queda dit.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *