Suplement

L'entrevista

  • Compartir

“Hi ha talents que es veuen, però d’altres s’adquireixen a base de treball, lluita i coneixement”

Marc Sanyé / Txell Vilamala
8 d'octubre de 2021

L’obra de la fotògrafa Cristina García Rodero es considera el màxim exponent del documentalisme espanyol. Nascuda a Puertollano (Ciudad Real) el 1949, es va donar a conèixer internacionalment a finals dels vuitanta amb ‘España oculta’, on retratava el folklore i la vigorositat de festes populars que es van fent fonedisses. Després ha viatjat per tot el món, sempre centrada a explorar el vessant més espiritual de la humanitat i com es manifesta a través de rituals, la religió o el contacte amb la natura. Una fotografia independent i lliure que transcendeix la periodística i que el 2009 la va convertir en el primer espanyol a entrar a la prestigiosa agència Magnum. El fotoperiodista osonenc Marc Sanyé va conversar amb ella dissabte passat a Campelles, en el marc del Terra Gollut Film Festival.

Es va comprar la primera càmera amb 16 anys a Ceuta, però vostè és de Puerto Llano, un municipi de gairebé 50.000 habitants de la província de Ciudad Real. Com va anar?
Havíem acabat el Batxillerat o estàvem a punt de fer-ho i vam anar de viatge a Andalusia. Des d’allà vam arribar fins a Ceuta, on s’havien de pagar menys impostos. Recordo que tornant la Guàrdia Civil em va preguntar per la càmera. Els vaig dir que era un regal de la meva tieta. Em van fer una carícia al cap i em van contestar que, sent la més petita, podia passar.

Per què una càmera de retratar?
Vaig començar a fer fotos amb 11 anys, seguint l’estela del meu pare. Em va inspirar que sempre immortalitzava moments bonics, en família, viatges especials… Em semblava màgia, un misteri, que d’una cosa tan petita en pogués sortir una imatge que perdura en el temps i serveix per evocar moment rodejats de persones fantàstiques o en llocs bonics.

Al llarg de la seva carrera professional ha fet milers de fotografies, i a països com Espanya, Haití o Veneçuela. Jo tinc la sensació que abans els reportatges es feien pausadament, amb més tranquil·litat i pensant a llarg termini. Avui es tracta de produir i consumir ràpid. Ho comparteix?
Han passat dues coses importants: l’evolució tecnològica i l’aparició d’un gran nombre de periòdics i revistes. Abans molt poca gent es podia plantejar viure del periodisme. Com que hi havia menys mitjans de comunicació, era difícil publicar i exposar. Pel que fa a la tècnica, les càmeres eren molt més senzilles i un no es podia professionalitzar, no hi havia on formar-se. El resultat és que en general les coses es feien amb menys pretensions, amb més cor i tracte amb la gent. Avui en dia l’objectiu és aconseguir fama, treballar pels millors diaris i agències i guanyar premis importants.

És un efecte de la tirania de la immediatesa?
Segurament, de la rapidesa que exigim amb tot. També hi influeix que els reportatges es paguen malament i costa guanyar-se la vida. Anys enrere el que tenia vocació i lluitava podia arribar lluny, fins i tot presentant-se de bones a primeres en un periòdic, parlant amb el director i guanyant-se la seva confiança. Ara cada vegada hi ha més interès per la fotografia. Això implica més competència. Els mòbils han ensenyat la gent a enquadrar i composar. Es poden fer filigranes amb aparells molt petits i hi ha una cultura contínua de la imatge, res a veure amb la meva època: quan anaves d’excursió, per exemple, les persones sortien a sota un monument i quedaven com formigues.

També s’ha imposat la cultura dels likes i el reconeixement a les xarxes socials…
Pot semblar anacrònic, però abans hi havia molta més innocència i bonhomia, el dia a dia es vivia amb més naturalitat. Estic farta de sentir actors, escriptors i fotògrafs dient que avui no podrien fer tal paper o tal foto d’anys enrere… Hi ha persones a qui se les ha acusat de pervertidores per fotografiar-se amb els seus fills despullats portant el xumet o el biberó. Contínuament busquem tres peus al gat.

Vostè ha treballat tota la vida com a freelance, sense dependre dels mitjans de comunicació. Diu que això li ha reportat tants avantatges com inconvenients…
M’ha servit per no tenir la impaciència d’esperar que publiquessin o em paguessin una feina de seguida. Els meus treballs són sempre a llarg termini. Vaig a un lloc per aconseguir tres fotos, però acostuma a passar que l’indret m’acaba atrapant i hi torno diverses vegades. També s’ha de dir que he estat sola i, per tant, no hi ha ningú que pateixi les meves decisions. M’he oblidat dels luxes i he preferit comprar-me un bon equip i viatjar. Tot això m’ha donat independència i l’oportunitat de fotografiar el que m’interessava a mi. He treballat amb llibertat, sinceritat i honestedat, però també m’ha portat problemes com la falta de recursos o el dilema d’haver viscut arriscant massa.

Es va donar a conèixer amb un extens treball sobre el folklore i les tradicions espanyoles. Creu que avui tindria èxit publicant el mateix?
M’agradaria pensar que sí, perquè entenc l’obra des de la creació. Amb la fotografia transmeto que m’engresca l’aventura, el contacte amb la gent, que gaudeixo descobrint cultures… Un esportista o un ballarí necessiten unes condicions físiques determinades per exercir, no sempre poden fer aquella activitat, mentre que en un creador ho és tota la vida, més enllà de reconeixements i títols acadèmics. Pensem en els pintors. La majoria treballen fins que es moren o perden les facultats. La pintura els dona vida i, de fet, molts són longeus. Des del meu punt de vista, el treball d’un fotògraf no pot ser només un reportatge. Evidentment que hi ha èpoques més interessants i prolífiques, però la feina ha d’acabar sent el recull de tota una vida. El problema és que avui en general tenim massa pressa. Volem triomfar ràpid, ens decebem i molta gent s’acaba quedant a mig camí.

Vol dir que el ritme frenètic del món va en contra del fotoperiodisme?
La nostra feina, almenys com l’entenc jo, és de marató, no de carrera curta. Observar, viatjar, escoltar, descobrir… Tota la vida lluitant amb tu mateix, pensant que encara et queda per fer la millor fotografia.

El fonamental és això? La inquietud i les ganes de no deixar d’explicar històries?
El camí és el més important. Pots marcar-te una meta per començar a caminar, però quan hi arribes t’adones que el que val la pena és el recorregut: els canvis d’idees, els nous companys, les experiències, el sol fet de descobrir que en un poble a 10 quilòmetres hi passa una cosa interessant i no te n’havies assabentat perquè no parles l’idioma… El pitjor que li pot passar a un creatiu és desencantar-se. Un ha de ser sempre exigent amb si mateix, però no destructor.

Vostè ho ha estat, d’exigent?
Soc molt crítica amb mi i amb els altres. Bona part de la vida l’he dedicat a la docència. Sempre he intentat que els alumnes s’adonessin dels defectes dels seus treballs, però sense deixar de banda les virtuts. Molts joves s’obsessionen amb coses que no els portaran mai enlloc i tenint més experiència, en canvi, saps veure ràpidament el bo i el dolent d’una persona. No puc suportar els professors que han dit a algú que no valien per exercir tal professió o tal altra. És horrorós. Un estudiant pot no arribar a ser un bon pintor, però convertir-se en un fantàstic director artístic, un dissenyador, un decorador… Hi ha tantes coses… La vida, amb les seves dificultats, ja s’encarrega d’anar cribrant la gent. Jutjar als 16 o 18 anys si algú val per a alguna cosa és molt perillós. Hi ha talents que es veuen, però d’altres que s’adquireixin a base de treball, lluita i coneixement.

Hi ha alguna foto que no hagi pogut fer? S’ha trobat mai en la tessitura de tenir a davant una història i no haver-la pogut immortalitzar?
Moltíssimes vegades. El que et queda és frustració. Jo vaig molt als llocs, repeteixo, perquè em sembla que és imprescindible trepitjar-los diverses vegades. En dues etapes diferents, la mirada sobre un mateix indret s’enriqueix. Quan deixo d’emocionar-me i em començo a avorrir, em dic a mi mateixa que allà ja he acabat el que hi havia de fer. Ara anant per Espanya em poso trista. Ha canviat tant… No és la que vaig descobrir.

Parlava dels joves de 18 o 19 anys que estan començant al món de la fotografia. Quin consell els donaria?
Que segueixin el seu propi instint. Diuen que la intuïció és l’experiència expressada en fraccions de segon. Que tinguin ambició a emprendre, a fer bons treballs, a poder comunicar-los als altres, que no tinguin pressa, que no siguin derrotistes, que no tirin mai la tovallola… Mai sabem quan som al millor moment de la nostra vida, per això val la pena esprémer cada dia amb tota la il·lusió. També els aconsellaria escoltar les males opinions sobre els seus treballs, perquè a vegades estem molt cecs respecte al que fem nosaltres mateixos. Els cops ens ensenyen a tenir criteri sobre com va el món, com és la nostra professió i a no generar-nos ni viure de falses esperances.

També em sembla important llegir.
Sí. I aprendre dels fotògrafs d’abans, però també dels de la mateixa edat.

I saber d’art? Com d’important és tenir un bon bagatge en cultura visual?
M’acaba de venir al cap Pablo Picasso. Ell, a Rússia, em va agafar de la mà i em va dir: “Cristina, has de venir a veure uns museus amb mi”. Per mi és imprescindible el pòsit d’analitzar com els artistes han resolt la representació de l’espai, l’expressió dels cossos o la materialització de la llum.

Al final et vas amarant de coneixement…
Sense adonar-te’n són coses que et van quedant a dins. La formació ha de ser a tots els nivells: com a ésser humà, com a professional, amb la família, els col·legues, el món, la història… Recordo un company que sempre deia “marxem, marxem, ja he fet la foto”. Jo li contestava que no em mouria d’on era fins que caigués la nit. Ell tenia una mentalitat molt periodística, sabia què havia de vendre al diari, què esperaven, i s’havia acostumat a treballar pensant exclusivament en allò. Jo he prioritzat la llibertat: no tenir només una foto bona quan en puc arribar a treure quatre o cinc.

El reporter ha de tenir molta paciència, d’acord, però és possible amb els temps que corren?
Crec que sí, absolutament, i més quan ara els fotògrafs estan publicant els seus propis llibres. Tampoc és bo ser tan lenta com jo, però molts cops tinc la sensació que si un professional hagués treballat una mica més aquell tema l’hauria tret més rodó. És el sentir que ja es pot publicar, però que s’ha afluixat abans d’assolir l’excel·lència. Aquest esforç constant, de màxims, és el que pot arribar a marcar la diferència i convertir en determinant un tema que a priori no interessava per diners, recursos, despesa de temps… El problema és que la gent treballa a curt termini, sense tenir al cap la idea que comentàvem de marató.

Vostè s’ha dedicat a la fotografia tant com hauria volgut?
Jo he viscut de l’ensenyança. Primer vaig fer classes de dibuix i, després, de fotografia. Això m’ha mantingut i m’ha donat llibertat, però no he pogut dedicar-me a viatjar, potser per aquest motiu els meus treballs s’han allargat tant… També pels temes que he escollit, les tradicions, les arrels i els rituals. El culte de Maria Lionza, a Veneçuela, van ser deu anys de feina: anar-hi un cap de setmana o dos, si tenia sort. Amb l’Índia hi porto des del 2001. A España oculta hi vaig dedicar 15 anys, perquè podia treballar només els caps de setmana, les vacances, els ponts, l’estiu, Nadal… Tot i això, mai he renunciat al que comentava de tornar als llocs, remirar-los i continuar ampliant els meus treballs.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *