Suplement

‘High fidelity’

3 de febrer de 2019

En el moment més dolorós de la ruptura, mentre la seva xicota fa les maletes per abandonar el pis, Rob Gordon es refugia dins dels auriculars escoltant a tot drap You’re Gonna Miss Me (Em trobaràs a faltar) dels 13th Floor Elevators. “Què va ser primer, la música o la misèria? Escolto música pop perquè soc miserable o soc miserable perquè escolto música pop?”, es demana el noi. Així comença una pel·lícula inoblidable sobre com la música i la vida s’influeixen i s’entrellacen de forma constant i inevitable fins que és impossible saber on s’acaba una i comença l’altra. Hi deu haver molt pocs melòmans que no tinguin High Fidelity (Stephen Frears, 2000) entre els seus títols de capçalera.

La cinta és una adaptació de la novel·la homònima de Nick Hornby i explica la història de Rob Gordon, propietari d’una botiga de vinils que no funciona gaire bé i amb una trajectòria amorosa que encara funciona pitjor. Amb ell treballen dos col·legues amb personalitats, diguem-ne, peculiars i amb qui seria impossible conviure si no fos que tots tres comparteixen un tret essencial: són uns freakies de la música pop. Amb matisos entre uns i altres, representen aquell arquetipus de melòman amb coneixements oceànics, esnob, purista, exagerat, radical, intransigent i, en aquesta pel·lícula, molt divertit. Com viu un fracàs amorós una persona així? Com el gestiona?

Doncs amb música, és clar. De vegades la utilitza com a refugi, d’altres com a forma d’etiquetar i jutjar persones, com a pretext per conèixer gent especial, com a mètode per reordenar-se, com a resposta a preguntes importants, com a via de possibles solucions, etc. La música és omnipresent en la vida dels protagonistes i també a la pel·lícula; molt més que al llibre, com és lògic, perquè el format audiovisual ho propicia i el director ho aprofita per crear una infinitat de gags i escenes quotidianes amb la música pop al centre. Aquesta acaba essent una de les principals gràcies d’una pel·lícula que també brilla en el guió, en les interpretacions (John Cusack, Jack Black i Todd Louiso estan incommensurables) i, naturalment, en la banda sonora, i que expressa millor que cap altra fins a quin punt la música pop i la vida són la mateixa cosa.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *