Suplement

Cinema

‘Hogar’, psicopaties del capital

13 de maig de 2020

Arriba a la plataforma Netflix el darrer film dels germans Àlex i David Pastor, Hogar. Es tracta d’una proposta destinada al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga que, per les circumstàncies que tots coneixem, ha hagut d’avançar la seva estrena. Després d’un parell de propostes de cinema apocalíptic en la variant de les pandèmies, Infectados (2010) i Los últimos días (2013), els germans Pastor aparquen el fantàstic pel thriller psicològic a partir d’un cinema de la quotidianitat amb la bretxa social de fons.

Un executiu publicitari acomiadat, Javier Gómez (Javier Gutiérrez), és denigrat en una entrevista de feina, la primera de moltes. La manca d’ingressos el força a mudar-se, amb la seva dona i fill, d’un pis d’alt estànding a Sant Gervasi a un pis petit al Carmel. En aquesta cruïlla vital, Javier no pensa renunciar de cap de les maneres a l’antic posicionament social. Una situació de partida que recorda aquells films amb executius i agents de vendes incapaços d’assumir l’atur, portant una vida falsa a esquenes dels seus, com El empleo del tiempo (2001, Laurent Cantet).

Però a Hogar, Javier no es perdrà en els llimbs errabunds del desgraciat protagonista del film de Cantet. Aquí, Javier s’impregna de l’embolcall dels grans simuladors i suplantadors d’identitat de la novel·lística criminal de Patricia Highsmith, especialment l’arribista, cobdiciós i talentós Tom Ripley. La fita de Javier serà, doncs, la reconquesta a qualsevol preu d’un estatus social perdut. Un objectiu social sustentat en l’eslògan publicitari d’una de les seves exitoses campanyes, “La vida que ens mereixem”, una postal idíl·lica de confort i felicitat com a lema de la seva calculada venjança.

Hogar explota el nus d’aquells thrillers de terror dels 90 basats en el recurs de l’intrús perillós que es fica dins de la llar d’altres per dinamitar-ho tot, estil La mano que mece la cuna (1992, Curtis Hanson) o Mujer blanca soltera busca (1992, Barbet Schroeder). Javier s’imbueix d’aquest component psicopàtic dels amenaçadors externs a l’hora de voler recuperar el seu antic pis. Així Javier es cola dins la vida dels nous inquilins, la parella formada per Tomás (Mario Casas) i una dona de casa bona, Lara (Bruna Cusí). Sabedor dels punts flacs de Mario, Javier sabrà treure profit de les costures mal cosides en aquesta parella benestant.

Hogar és una notable i prometedora proposta tot i que la trama resulta forçada a estones, amb alguns moments que la fan grinyolar, que la fan vorejar perillosament l’artifici. Manté un aspecte interessant com és la concepció visual del film reforçada sovint per l’arquitectura freda i de disseny de l’apartament de luxe, com una geografia de la buidor capaç d’engendrar monstres. Aquí resta un moment privilegiat, l’ample finestral amb àmplies vistes a la ciutat, símbol de triomf i, també, de domini i control de l’entorn des d’aquesta particular torre d’ivori.

El repartiment també té alguns desajustos. Les faccions adustes, el rictus sever i la mirada penetrant de Javier Gutiérrez li donen l’aspecte trastocat i pertorbador que li escau. Però Mario Casas, sempre massa rígid, té algunes dificultats per comunicar els seus traumes passats així com per transmetre la vulnerabilitat actual d’un matrimoni que comença a trontollar per culpa de les malèfiques accions de Javier, un maquiavèl·lic visitant.

  • Compartir