Suplement

Relats

Humana comèdia

Amadeu Lleopart
3 d'agost de 2017

Vaig baixar del tren en una estació de pagès amb l’esquena protegida, només, per quatre cases. Una mestressa que traginava un parell de cistells em va indicar per on havia de seguir. Travesseu la via i una mica enllà trobareu la carretera. A aquesta hora no hi ha auto. Una bona estona caminant, amb roba i llibretes dins la maleta, amb el cap descobert i el front amarat de suor, flanquejat a banda i banda per camps de blat i ordi, fins a les envistes de Tona. Només en quedava el rostoll. Alguns turons grisos trencaven la monotonia groga i terrosa del paisatge proper. Sobretot el puig del Castell. Els senyors Molins m’havien convidat a passar-hi quinze dies, a Tona. L’amistat del pare i el senyor Molins venia de lluny. Jo, tres cursos enrere, havia coincidit amb en Jaume. Representàvem la segona baula d’aquesta relació entre famílies. Malauradament, de la guerra ençà, no s’ha mantingut. Llavors compartíem l’amor per les lletres, per les arts plàstiques. I també les il·lusions republicanes. En Jaume em va venir a rebre en un cafè de la plaça del poble. Vinga, Miquel, cap a Codina falta gent!

 
De les llums dels anys joves, encara en resten besllums. Després de retrobar, a l’escriptori de casa dels pares, en el fons d’un calaix que feia anys que no obria, una llibreta de fulls esgrogueïts, he tingut el desig de convertir en text les notes ràpides d’aquell estiu. Avui no puc emprar gaire la llengua materna per escriure. I en els documents que dia a dia elaboro no hi ha cap mena d’intenció literària. Però continuo devorant novel·les, poesia. Les publicacions d’abans de la guerra, de Verdaguer a Llor, passant per Víctor Català i Maragall, les he rellegides tantes vegades! I també un llibre de Virginia Woolf, de Rosa dels Vents, que quan vaig posar els peus a l’estació de Balenyà encara no coneixia. Ni el llibre ni la Mar.

 
Els senyors Molins hi tenien casa, a Tona. Al barri Codina. Hi passaven els estius i hi prenien les aigües. Deixar uns dies l’Eixample em permetria descansar, passejar, dibuixar, escriure. Els vaig agrair el convit, a en Jaume i el seu pare. Però hi havia un detall que m’inquietava. Feia poc que havia resseguit la història desventurada de la barcelonina Laura pels ventres de la ciutat dels sants i, per la proximitat amb Vic, temia anar a raure en una teranyina semblant. El senyor Molins, quan li vaig fer aquesta confessió, es va posar a riure de manera sorollosa. Fuig, home, fuig! Són menestrals i masovers, els tonencs. Potser es mostren un xic esquerps quan no et coneixen prou, però si et vas acostumant al seu tracte rústec, observaràs que en el fons són servicials i, fins i tot, els que intenten fer rutllar alguna botiga es belluguen, com diuen ells, amb la vivesa de les mosteles. Em va prometre que em presentaria eminències de l’advocacia i dels negocis que també sojornaven a Tona. T’hi trobaràs com a casa, Miquel.

 
Cada dia, a primera hora del matí i també havent dinat, acompanyat d’en Jaume, quan la marinada que aprofita el camí del Congost amoroseix el bat del sol, descobria racons dels quals, després de mirar-los, admirar-los i escoltar les explicacions de l’amic, intentava obtenir un esbós, amb carbonet, en una llibreta de fulls de format gran. En Jaume, sempre amb camisa, pantalons clars i barret. Elegant i pulcre. Quan deixàvem enrere el barri Codina i ens arribàvem al cafè de la plaça, em fixava en les espardenyes, les calces apedaçades, les faixes negres i les gorres. També les pells colrades, enceses, i les mans endurides. I les veus apassionades. Amb poca melodia. Però que emanaven de la terra. Dels rostolls recremats i els turons cendrosos. Es creava una atmosfera de fum, renecs i cridòria. El meu món, en canvi, massa estantís i benestant. Per vergonya, no pas per manca de ganes, no demanava a cap tonenc de deixar-se retratar. En deu minuts mal comptats, hauria pogut embastar uns apunts de qualsevol rostre. La vergonya i el respecte m’impedien badar boca. Un cop a casa dels senyors Molins, quan l’avorrida vida social m’ho permetia, corria a tancar-me a l’habitació per escriure notes d’aparença inconnexa en un quadern amb la paraula Tona a la coberta. Ple de tot el que havia vist i sentit. Una mena de frisança m’empenyia. La llibreta dels dibuixos també s’anava enriquint amb traços i ombrejats de llocs. Per comprendre el paisatge. Físic i humà. Al veïnat de l’ermita de Lurdes, la senzillesa de cal Gravat o Postius, però també aquell Riambau entotsolat i la fortalesa del Barri. A dalt el Castell, el temple abandonat, les cases ruïnoses o enrunades, la torre dels Moros, la línia del poble als peus, amb els pallers de les eres, de joguina, amb els balnearis i els barris d’estiueig als extrems. El Matagalls al davant. A baix, l’església parroquial no semblava cap cosa de l’altre món, però contemplada per darrere, sola i altiva, vigilant els vells habitatges, un xic ensotats, em feia pensar en un pastor zelós que guardés la ramada. Em sembla que, no gaires anys més tard, per la guerra, va cremar. Als edificis no els has pas de demanar permís per dibuixar-los. Un matí, baixant per la carretera de Manresa, vaig explicar a en Jaume la idea metafòrica del pastor i el ramat. Es va acariciar el bigoti ros, ho feia sovint, i em va dir que, tenint en compte la incultura dels poblets de l’interior, algú ha de guiar les conductes morals i la vida col·lectiva. Els seus comentaris van ajudar que se’m destravés la llengua. La República, precisament, farà que l’educació arribi a totes les llars catalanes i espanyoles. No t’ho sembla, Jaume? La distància entre els qui vivim a la ciutat i disposem d’aules universitàries a la vora i comoditats diverses, i la bona gent que ha nascut i morirà aquí, es pot escurçar. No t’ho sembla, Jaume? Aquell matí, poc després de tapar-nos la boca per la polseguera que aixecava un automòbil fosc que enfilava cap a Codina, i saludar la senyora Canals, amb l’ombrel·la protectora i la minyona dues passes enrere, vaig mig entendre que les idees de l’amic no traspassaven, quant al desig de progrés, el llindar de la moderació. Convé, Miquel, que els nois sàpiguen llegir i escriure, però sempre els rics ho seran, de rics. No deus pas preferir que els bolxevics ho engeguin tot en doina, oi? El seu braç damunt la meva espatlla m’incomodava lleugerament. Hi havia conviccions que, en aquells escenaris poc refinats, trontollaven. El servilisme dels vailets abaixant la mirada si els adreçàvem un bon dia. Les nenes que, poc després de les beceroles, es llogaven de minyonetes o rondaven els telers de l’única fàbrica tèxtil, sota la font Morta. Els cànons de la bona educació trontollaven.

 

Un cop a casa dels senyors Molins, quan l’avorrida vida social m’ho permetia, corria a tancar-me a l’habitació per escriure notes d’aparença inconnexa en un quadern amb la paraula Tona a la coberta.

 
L’endemà tornaria a Barcelona. Encara insatisfet, vaig aprofitar qualsevol excusa per anar sol pel camí ombriu que gira per darrere del turó del Castell. Amb la llibreta dels dibuixos sota el braç. L’última tarda. En passar pel bosc de pins que anomenen la Suïssa, decidit a endur-me esbossat el perfil de la Vila, vaig veure aquella noia. Esvelta i prima. Tenia un llibre a les mans. Els cabells, curts. En comptes de faldilla, uns pantalons llargs i amples, de color cru. Del mateix to que la brusa. Em va saludar amb un somriure càlid, acollidor. Ni de vista, no la coneixia. La blavor dels ulls, la naturalitat de la mirada, em convidaven a parlar-hi. El seu nom, Marina. Es va afanyar a indicar-me que preferia Mar. I jo em dic Miquel. Va tornar a somriure. Les referències als arcàngels, encara que només fossin onomàstiques, potser la complaïen. La conversa, asseguts a l’ombra benigna d’un pi pinyoner acaronat per la marinada, va transitar per geografies conegudes. De Barcelona a Tona. La facultat de Dret. El barri Codina. La vida en aquell poble de la plana de Vic. Passegem una estona? Li vaig respondre que em sabia greu la interrupció de la seva lectura. Va afegir que Virginia Woolf i la senyora Dalloway sabrien esperar el seu torn. Més alta que jo, gràcil i lúcida. En ser prop de les torres medievalitzants del costat del balneari Roqueta, vaig observar, cap a Vic, nuvolades fosques, amenaçadores. Era evident que ella preferia fer una mica de marrada, per la carretera de Barcelona i, centenars de metres enllà, el carrer Major. La filera de cases als peus del majoral amatent. Aprofitant un silenci, vaig recordar en veu alta metàfores i reflexions del quadern. No em calia tenir-lo a les mans per recitar el que hi havia escrit. Potser volem trobar respostes a les nostres preguntes, no a les seves, Miquel. Silenci. Estàvem arribant al començament del carrer Major. Els tonencs en diuen el capdavall. L’harmonia de les cases senzilles de planta baixa, pis i golfes quedava esquitxada, aquí i allà, per algunes construccions més altes. El sol, finalment vençut per la grisor fosca del cel. Em vaig fixar en un grupet de nenes que cantussejaven i saltaven a corda al mig de la calçada. No sé què repetien del carrer de les Maduixes i d’un tamboret daurat. Si algun carro s’apropava, deixaven la corda prop de les façanes i esperaven. La Mar saludava a tothom. Una dona que arrossegava cadires fins a l’entrada de casa, perquè vol ploure i prou falta que fa, canalla cap a dins!, em va mirar amb ulls encuriosits. Els falciots volaven baixos, els seus xiscles encomanaven intranquil·litat. I el retruny dels trons, també. Un parell de bocois buits, les rodes que el carreter havia arrambat davant el portal, els feixos de llenya del forn de ca la Jarana, una euga que anava d’esma camí de la cort, els lladrucs d’un parell de gossos invisibles, la sentor de fems arran de terra. Els nostres fronts i braços devien notar que queien les primeres gotes quan encara no érem a la plaça. El plugim, el tragí. Els cistellers de la plaça entraven els coves que tenien a mig fer. Quan les nuvolades van començar a descarregar amb ganes, en haver deixat enrere la plaça, un home baixet ens va fer entrar a casa seva. Quedaran xops! Passin, passin! Habitatge i sastreria alhora. Un passadís comunicava la botiga amb el cosidor. La dona i la filla, una noieta d’ulls verds i cabells de color de panotxa, endreçaven la roba, les agulles i els fils de damunt la taula. Cosidor i menjador a la vegada. Sense elements decoratius innecessaris als mobles i parets, un sagrat cor presidia l’estança. Vam parlar una bona estona. A canvi de les llesques de pa amb oli i nous, del càntir d’aigua fresca de la font de cal Noi Gran, de les pors i conformitats que les paraules descobrien, de les cançons i cantarelles amb què la dona ens obsequiava, del lligam estret amb tantes facècies reals o inventades d’avantpassats i veïns, i amb el desig irrefrenable d’explicar-les, enllaçar-les…, sí, a canvi del sentit de pertinença a un lloc i a un temps més circular que el meu, vaig animar-me a dibuixar la filla. És ben igual! Van dir que el farien emmarcar i el penjarien al cosidor, aquell dibuix, al costat del calendari, lluny del sagrat cor. Vaig envermellir.

 
Mai més no he tornat a veure la Mar. Aquella tarda, després de la pluja, em va acompanyar fins a Codina. Per acomiadar-se, em va besar els llavis. Un bes fugisser, etern. Me’n torno amb Virginia Woolf i la senyora Dalloway. Em sembla que no vaig saber pronunciar cap mot. Com un estaquirot. Ni tan sols a reveure. O gràcies. Vaig deixar apuntat el seu nom al darrer full del quadern, amb la silueta de Beatriu acompanyant Dant. A Barcelona, va quedar en un calaix de l’escriptori, junt amb la llibreta dels esbossos. Però Mnemòsine no s’ha despreocupat mai d’aquells dies estivals. Tan vius!

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *