Suplement

J. V. Foix, entre raó i follia

Llorenç Soldevila
27 d'abril de 2019

La nissaga Foix arranca de Torrents de Lladurs, en la més genuïna Catalunya interior: “El meu país és un roc / Que fulla, floreix i grana, / Franc de caça hi tinc cabana / Sense pallera ni soc.” Un Foix, Josep, el pare, va baixar a Manresa i al carrer de Sant Miquel, on ara hi ha la pastisseria El Blat, hi va fer l’aprenentatge de l’ofici. Va fer la mili a Manresa i s’enamorà de Maria Mas, filla d’uns espardenyers del carrer Urgell, que seria la mare del poeta. El pas següent fou establir-se a la vila de Sarrià. Al número 54 del carrer Major, hi va néixer el poeta, que escrivia en tercera persona: “J. V. Foix va néixer a la mil·lenària vila de Sarrià, l’any 1893. El pare —i els avis, els besavis i els rebesavis— eren dels Torrents, de Lladurs, del senyoriu dels Priors de Desvalls: la mare era de Manresa.” La pastisseria i els entorns es convertiren en un dels seus espais vitals: “Nosaltres, / els dels Quatre Cantons del carrer de la Creu, / —davanters i saguers, bards i flabiolers— / llevem negrors d’armaris i consoles, / airegem draperies pompeianes / i pedres de tot puig amb empremtes toscanes, / i plegats, amb vent prim, i ensems a soles, / alliberem les hores del batall.”

El batall del campanar de Sant Vicenç de Sarrià que marcava l’ineludible pas del temps, contra el qual el poeta defensà la idea que l’essencial roman sempre i que distincions com ara jove i vell són il·lusòries: “Nosaltres, / vells i novells alhora, / presa del que és i amb aire de firaire, / llegim versos antics i escrits dels qui vindran, / com si fossin d’avui, / a la cambra més gran de cal paraire.”

La plaça de Sarrià acull la segona pastisseria, aquesta oberta pel poeta, i és presidida pel campanar. Foix va ser mestre a combinar imatges heterogènies, velles i noves, oníriques i transgressores, i a crear una il·lusió calidoscòpica dels espais descrits, personatges reals, del proper monestir o imaginats com Gertrudis, amb un fluir incontrolable. És el que aconsegueix quan descriu la plaça sarrianenca en aquest termes: “El campanar de Sarrià es desplaça / No deixa veure la moto que porta els diaris / S’han aixecat els carlins! / S’han aixecat els carlins! / Un embriac estreny el sol contra el seu pit / Les cases sobre el pont empal·lideixen / Cruix l’atzavara al marge d’un torrent / Per una rosa i un petó / Dues verges simulen l’himeneu / Llisca un ocell pel rail de sa tonada / Sor Anna té el secret de fer aviar un estel / Sota l’ombra sagrada de l’Orsa / Un faune autèntic corromp la nuca de Gertrudis / La mar d’argent es decanta i s’esquerda / Fil·lis ratlla el cel amb un diamant.”

En un molt transformat carrer del Clos hi havia l’Escola Municipal, en la qual van travar una amistat de per vida amb el pintor Josep Obiols. Tot i estar d’acord amb l’escola moderna que impulsava el noucentisme, no es pogué estar d’homenatjar el mestre don Salvador i amb ironia i alhora bonhomia parlava dels seus mètodes: “Alguns mestres vuitcentistes consideraven la verga com un instrument indispensable per a la disciplina escolar. I potser és el record d’aquesta verga que fa tan sol·lícits els vells alumnes en els homenatges pòstums als mestres públics. La palmeta de ‘don Salvador’, si més no, ha reunit sota el seu record el bo i millor dels seus antics deixebles ‘palmetitzats’.”

Foix, home del seu temps, bregà i somnià amb l’ideal noucentista d’una pàtria lliure de qualsevol jou. Una prova fefaent d’aquesta actitud és Poema de Catalunya, que mostra en un triangle, el país, envoltat per la mar Mediterrània per tots els costats.

El pis del número 9, 3r 2a, del carrer Setantí, amb 64 graons, tal com indicava el poeta, complí moltes vegades la funció de cenacle, d’àgora, on es feien tertúlies i el creador travava els canemassos de la seva obra. Fidel als models d’aquells que el van forjar com a poble (“els magnes cabdills”) Foix concloïa en un dels seus sonets més famosos: “L’antic museu, les madones borroses, / I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell: / M’exalta el nou i m’enamora el vell.”

Al número 72 del carrer del carrer Major cantonada amb el de la Creu, s’hi emmarca una de les “cròniques” poemàtiques, “L’Espiamonges”, de Tocant a mà: “Que l’home que fa la pastera, de nit, al forn d’En Pió, al carrer gran, sigui el mateix […] que s’emperruqui i s’embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants del Monestir, i espiï les monges endormiscades que flairen la matinada, vel llevat…” El monestir de Pedralbes, on el poeta s’arribava tot caminant sovint, va ésser escenari d’una crònica dels seu Diari 1918, en què, de nou, es barregen l’extraordinari i el màgic amb el quotidià: “Les monges, sangglaçades, han penjat per les parets del convent, al llarg de la tàpia de l’hort i de dalt a baix del campanar, draps de tafetà negres amb flors d’or. S’ha fet nit a ple dia, i per les rieres i els barrancs s’escometien, adverses, les boires.”

Tanmateix, el món oníric de Foix, d’ençà el 1924, tingué un deute ben especial amb els paisatges de Port de la Selva i el Cap de Creus. Al poble, s’hi establí, el 1947, en una casa al número 90 del carrer Unió. Tingué dues barques: El Gorguell i El Freu de la Medella, nom d’una cala i un freu respectivament, que li descobriren els caus de tanta pedra modelada per l’aigua, el vent i el temps. Allí col·leccionà els poemes de pedra que li parlaven del seu etern bregar amb la mar i hi buscava una “forma” que s’identifiqués amb elements de la realitat (barca de vela, mussol…). La mar i la costa presents en tants textos foixians: “Algú ens cridava pel nom: / Era una pedra, era un arbre, Un casull entre vinyots / O el somriure d’una balma / Que paria dues fonts. […] Suren mans amb roses caldes / I un safir clama el seu dol / Les Medelles s’encrespaven / i al Culip tot és revolt. […] Una campana descalça / sotjava la nostra mort.”

Els riscos de la vida davant les costes salvatges… El poeta expirava, després d’una llarga navegació, als 96 anys. Volgué ser soterrat en el petit cementiri de Sant Gervasi, a terra, sense cap indicació nominal del seu darrer recer. La humilitat de dos dels seus grans referents, Ramon Llull i Joan XXIII, l’acompanyen en la fe de la resurrecció: “Tota amor és latent en l’altra amor / tot llenguatge és saó d’una parla comuna, / tota terra batega a la pàtria de tots, / tota fe serà suc d’una més alta fe / quan Joan i Ramon i els qui amb ells fan miralla, / obriran el portell de les rescloses / i naixerem, fulgents, al fresc de la font viva.”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *