Suplement

Sound and Vision

‘Janis: Little Girl Blue’

Ramon Solé
7 de novembre de 2020

De motius per convertir-se en una estrella del pop n’hi ha tants com persones: des de la vanitat fins a l’exhibicionisme passant pel somni d’una vida de luxe i glamur o simplement un desig de realització personal. De tots, però, n’hi ha un d’especialment singular: la necessitat de ser acceptat, d’encaixar en un col·lectiu. Singular, per perillós: perquè una persona que es mou per aquesta motivació deixa la consecució de l’objectiu completament a les mans dels altres. I és clar, això diguem-ne que no és exactament una promesa d’estabilitat. En qualsevol cas, el fet és que aquest i no un altre va ser el motor vital de Janis Joplin, el que la va fer volar cap a les estrelles i el que la va fer caure tràgicament abans d’hora. La curta i fulgurant història de la jove texana, una de les veus més sinceres i ardents de la història del blues, l’explica l’esperadíssim documental Janis: Little Girl Blue, dirigit el 2015 per Amy Berg i que podeu veure a Filmin.

Janis Joplin va passar-se la infantesa i l’adolescència completament desubicada. Amb un caràcter massa rebel per a la conservadora Texas dels anys 50 i un físic massa poc femení pels estereotips estètics del moment, la jove ho va passar molt malament: no encaixava ni a l’institut, ni a casa, ni en l’escena musical; en una ocasió va participar en un festival de blues i uns desgraciats van votar-la com l’home més lleig (heu llegit bé: l’home) que va passar per l’escenari; una broma cruel que va deixar una empremta de la qual, probablement, no es va acabar de recuperar mai. El documental va desgranant tota aquesta història a través de la correspondència que Joplin va enviar al llarg dels anys a la seva família, amics i col·laboradors. A través d’aquestes cartes, llegides per la veu en off de la cantant Cat Power, podem escoltar Janis Joplin expressant com se sentia en situacions clau i anar dibuixant la seva evolució emocional.

Aquest és el principal tret distintiu d’una pel·lícula sensacional on, naturalment, la música també és protagonista. Descobrim pas a pas la trajectòria artística de Joplin, amb els anys de Big Brother & The Holding Company com a època daurada i actuacions icòniques com les dels festivals de Monterey i Woodstock. Moments de pura passió, pur talent, pura vida en cru, a cor obert. Allò no és cantar: allò és una altra cosa.

Amb tot, Janis: Little Girl Blue no va tant de l’artista sinó de la persona i permet esbrinar què hi havia al darrere d’aquell aspecte entre innocent i maleït i dels blues més descarnats que s’han cantat mai. Testimonis en primera persona d’antics companys, amants, germans, i nombroses imatges d’arxiu acaben de formar un relat d’una noia que finalment va aconseguir ser acceptada, però ho va fer massa tard i per algú tan volàtil, impersonal i imprevisible com és el públic.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *