Suplement

Reportatge

Joan Alcover i la desolació de la vida

Llorenç Soldevila
9 de febrer de 2020

El jardí, sense la engronsadora, es manté en el silenci del barri de la Seu. El terrat de Ca n’Alcover és talment un reducte on hi podem pouar encara tota la poesia que inspirà. Els terrats dels casals vells, el perfil del campanar de Santa Clara, a tocar i, més enllà el de la Seu, al lluny, als estreps de ponent de la Serra, el Puig Galatzó. Precisament, per aquells encontorns, a Es Capdellà, a la possessió de Son Martí, li brollà la inspiració per escriure La serra, sorgida de l’encís pel paisatge i pels seus pobladors: “Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! / Ginebrons balsàmics, estepes i pins; /sitges que negregen sota l’ausinar, / soleiada ardenta que besa el pinar; / ombra esmaragdina del fullatge espès; / càntics de revetlla que arriben al mar / de l’església oberta com un ull encés…”

Un altre punt de la Serra, el paisatge de Deià, fou el que provocà en el poeta tal enamorament que amb tres magnífics sonets brodà amb calats diminuts les randes més fines que s’han pogut oferir a un paisatge paradisíac: “Baixa la pendent / d’estret horitzó, / mitja carreró / i mitja torrent. // Cada casa sent / pel seu pontarró / passar la remor / de l’aigua corrent. // El saltant eixorda; / la figuera borda / li dona ombradís. // Clivell de la serra, / dins un solc de terra / tanca un paradís.”

Tanmateix, el seu espai vital sempre fou urbà. La Ciutat d’entre muralles, on tenia el casal amb el jardí que va veure com “mes branques una a una va rompre la tempesta, / i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.” Primer la mort de la muller Rosa Pujol (1887) amb qui tingué tres fills: Pere, Teresa i Gaietà, traspassats respectivament el 1905, 1901 i 1919. De la segona esposa Maria del Haro tingué dos fills més: Maria, morta el 1919, amb poc temps de diferència amb Gaietà, i Pau, l’únic que el va sobreviure

Alcover era relator de l’Audiència Territorial de Palma, ubicada en l’actual edifici del Parlament i on també hi havia Es Circulo. Acabada la feina matinal pujava a la biblioteca i hi llegia la premsa i després s’arribava a dinar a la casa del carrer Alonso. Pla, que el tractà alguna vegada en aquells anys, el perfilava com “un home d’estatura més aviat petita, però no tenia pas aquella mobilitat de fura que de vegades tenen els homes petits. Més aviat era parsimoniós, atent i lent, anava admirablement ben vestit –invisiblement ben vestit–, era un senyor correcte, polit, fi.”

Com Pla, Lluís Nicolau d’Olwer se sentí subjugat pel poeta fins al punt d’afirmar que era un dels seus esquers en les anades que féu a l’illa i el dibuixava en aquests termes: “Simpàtica figura la d’aquell home baixet, pulcre, de barba blanca, d’ulls blaus sota l’ample front, de paraula justa i frase ben tallada. Si un exemple d’elegància natural ha produït el nostre poble, és ell. Versificador fàcil, de bon gust i d’enginy, quan la tragèdia irromp a la seva vida, el traumatisme espiritual el revela tot d’una com un gran poeta.” De fet, la tragèdia, el convertí en un gran poeta per sempre, per la seva sinceritat, la seva naturalitat en el dir, seguint les pautes que ell mateix havia dictat en la Humanització de l’art, de “l’art obert i popularitzable”. El trauma el féu créixer per dir amb economia de mitjans la immensa i destructiva tensió: “Sia ton cor el ferre espurnejant / Damunt l’enclusa del dolor, sonant.” I Nicolau acabava l’elogi en aquests termes: “Benhaja la dolor que sublimant-se, per consol del pare desconsolat, va donar a la nostra poesia renaixent algunes de les seves perles més valuoses!”

Prop d’aquesta geografia alcoveriana, hi ha la Glorieta de la Reina, espai que en temps del poeta era ocupat pel convent dels Mínims. Hi trobem l’al·legòric i finíssim monument que la Ciutat de Mallorca dedicà a Alcover el 1928. La figura, obra dels artistes Monegal i Casanovas, simbolitza La serra, esplèndidament assentada en una base pètria pensada per Guillem Forteza. Excel·lent poeta inicialment en castellà, amb poemes amorosos d’indiscutible vàlua, quan s’adonà que les emocions i sentiments només tenen com a canal d’expressió una llengua, feu el pas al català i pogué afirmar: “Sols ella arribar podria / de mon cor fins a la rel. / Si altra esposa fou ma Lia, / ella serà ma Raquel.”

Segurament, els seus millors poemes, les elegies, ho són perquè traspuen l’immens dolor que hagué de patir per la pèrdua de la muller i els fills. Tot en elles recorda el pas del temps, la pèrdua, la desolació… Així, els elements del jardí que havien estat signe d’alegria es converteixen en el record, en un “Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut…” L’evocació dels moments intensament feliços són trasmudats per l’enyor d’allò que havia perdut: “Al forc de la branca senyora i majora / penjàvem la corda de l’engronsadora, / i, venta qui venta, / folgàvem i rèiem, fins que la vesprada / la llum esvaïa de l’hora roenta, / de l’hora encantada.” O quan en un diàleg intens i sincer amb la Musa, el poeta se sincera i expressa, amb una intensitat cenyida, novament, el buit i el dolor per la pèrdua: “A mos infants no tornarà la vida / el broll de foc i el ritme dels martells / sobre el metall de l’ànima enrogida; / no em plany de ma dissort, els plany a ells.” Tanmateix, havia estat el poeta intensament enamorat, vital i exultant que, al toc de l’avemaria, sintetitzava l’instant etern amb versos cisellats: “Jamai d’un vas més tendre, la plenitud de vida, / el plor de l’inefable defalliment vessà; / jamai fores tan bella, oh dona beneïda!” Segons Pla, el gran mèrit d’Alcover fou no ser “un elegíac romàntic, ploraner, melodramàtic i donat al repapieig. Resistí la devastació de la seva vida amb un aguant magnífic. Explicà desolat la seva vida. Res més.”

La casa del carrer Sant Alonso, avui Ca n’Alcover, ha estat renovada convenientment, però ha conservat i recreat alguns espais: el despatx, la sala d’estar…, que són testimonis de la intensa vida que hi bategà. De les tertúlies que a Ca n’Alcover es feien els diumenges al captard ens n’ha deixat testimoni Miquel Ferrà: “Un gentleman de lleu aspecte, d’ulls penetrants i barbeta distingida, vorejant la cinquantena, vestit amb sòbria elegància, us hauria obert la porta, i, allargant-vos la mà, us hauria ofert una butaca dins el salonet empaperat, amb un quadre llimona blau i rosa del malaguanyat Antoni Gelabert, un confortable escalfapanxes al fons i un balcó mirant al mar per sobre la muralla i el vell jardí que en separava la casa, duent-vos a la memòria els versos alats de La Relíquia…

Vida intensa prenyada de sofrença que reposa en el cementiri de Palma, en una tomba poc cuidada, amb la creu decapitada i un seguit de còdols malgirbats i poc destres que intenten refer el nom del poeta. Potser si els seus pensaments fossin visibles farien menys decadent el lloc: “Pensaments qui volen com a caravanes / de fulles empeses pels mateixos vents, / si fossen visibles els meus pensaments, / passar els veurien les Quatre Campanes.” Les Quatre Campanes, durant anys, lloc palmesà d’obligat pas de tots els seguicis de dol camí del cementiri.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *