Suplement

L'entrevista

  • Compartir

“Joan Triadú és un dels referents ètics més potents que ha tingut Catalunya en els últims cent anys”

Jordi Vilarrodà
3 d'agost de 2021

Quin és el gran llegat que ens va deixar Joan Triadú?
Crec que en Triadú és un dels referents ètics més potents que ha tingut Catalunya els últims cent anys.

Ara no em parla de literatura, precisament, sinó d’ètica…
Sí, perquè Joan Triadú era un home que jo he definit a vegades com un dau amb totes les seves cares. I a totes les cares hi ha bon joc. És mestre i pedagog, escriptor, traductor, crític literari, defensor aferrissat de la llengua, activista cultural… De fet, seguint la seva trajectòria es podria escriure la història de la resistència cultural a l’interior davant de la dictadura. I sempre, al voltant de tot, hi ha la idea de fer bé les coses, amb un punt d’exigència i seriositat.

“Tot s’ha de fer com si fos l’última vegada, així ens acostem a l’excel·lència”, deia.
Aquest llegat crec que encara avui s’ha de defensar, i fa que el centenari de Joan Triadú tingui tot el sentit.

Neix a Ribes, a la colònia de Can Recolons, una fàbrica de filatura. Triadú no prové d’un entorn cultural privilegiat. “Jo vinc de baix”, deia.
Curiosament era fill únic, una situació poc habitual a l’època. Quan té tres anys, el pare ha d’anar-se’n a Barcelona, i al cap d’un any el segueixen la mare i ell. S’instal·la a Gràcia, on viurà en diferents adreces fins la seva mort l’any 2010.

Aquest noi vol ser mestre. I ho serà, molt jove. Com és que Joan Triadú ja fa de mestre amb només 17 anys?
Comença a fer de mestre l’any 1938, quan de resultes de la Guerra Civil han enviat molts mestres cap al front. Hi ha dèficit de professorat a les escoles, i lògicament, els que hi entren han de ser joves. La Generalitat convoca unes places de mestre de català, ell s’hi presenta i la guanya. Li signa el títol el mateix Pompeu Fabra, possiblement una de les últimes accions administratives que fa… Poc després, la Generalitat els renomena com a mestres d’ensenyament general i els dona destinació. A Triadú li toca l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers. Li va anar d’un pèl de no ser mobilitzat: si hagués nascut tres mesos abans, li hauria tocat la Lleva del Biberó i potser avui no estaríem parlant.

Potser no ens imaginem el trencament que va suposar per a aquesta generació formada en el catalanisme republicà l’arribada de la dictadura i la voluntat d’anorrear la cultura catalana…
Sí, però qui porta la llavor difícilment la deixa morir. L’any 1939, quan la guerra s’acaba, emprendrà els estudis universitaris de Filosofia i Lletres, branca de llengües clàssiques. Sobtava que el noi d’una família humil de Gràcia es dediqués a aquesta especialitat. Fins a l’any 1942 cursa la carrera, tot i que a finals de 1939 té els primers símptomes lleus de la tuberculosi. Però pot fer tota la carrera, i l’any 1943, amb el títol a la butxaca, comença a donar classes en una acadèmia. No s’hi està més de quinze dies: li han de fer un pneumotòrax, operació que en aquell moment era a vida o mort. Fins i tot li donen l’extremunció, però se’n surt. I llavors li recepten mig any de repòs absolut. Quan passa aquest temps, algun dels metges té la idea de portar-lo al Collsacabra perquè diuen que hi ha un aire sec i pur.

Comença la seva llarga relació amb Cantonigròs, on crea el Concurs Literari Parroquial. Per què un certamen d’un poble petit s’acaba convertint en un fet històric en la literatura catalana?
S’allargarà durant 25 anys. Els dos o tres primers anys comença d’una forma molt modesta, discreta. Però és la primera ocasió en què es pot fer una activitat literària, de creació. Una absoluta novetat en aquell moment. I va començar a atreure noms més o menys coneguts, començant per Carles Riba. Tots els escriptors que no són a l’exili acaben passant per Cantonigròs. Al principi, ni en Triadú ni en Jordi Parcerisas no n’eren conscients, però després ja veuen que allò té una importància. I demanen el suport del bisbat de Vic. En les fotografies d’aquella època sempre hi surten una o dues sotanes. I sort n’hi va haver.

Vist amb la perspectiva actual, quina importància van tenir els concursos de Cantoni en el context en què tenien lloc?
La cultura catalana estava somorta, amb molta gent a l’exili, a la presó o, pitjor, morta. I els que quedaven aquí, amagats a casa. El paper d’en Triadú va ser fer de node d’unió entre la cultura d’abans de la Guerra Civil i les generacions que començaven. Els concursos de Cantoni són l’element que dona sentit a aquesta unió.

Triadú vol fixar el cànon, allò que al seu entendre excel·leix en el panorama literari, i ho fa amb dues antologies, una de narrativa curta i una altra de poesia a principis dels anys 50. Creen polèmica. “Triadú tria dur”, es diu.
Hi ha una actitud que hereta, claríssimament, de Carles Riba. Creu que ja està bé que entre tots ho fem tot… però fem-ho bé. No com si fóssim sinó perquè som una cultura de la mateixa dimensió que les que tenim al voltant. En les seves memòries diu: “Som una cultura i una llengua independents”. I aquest és un dels grans missatges d’en Triadú. Aqueta exigència, l’absoluta creença de què no som una cultura de peatge que ha de demanar permís per fer o dir no sé què. Amb la dimensió que tenim, però sense l’autoodi que tant ens caracteritza.

Quan tria escriptors per a les seves antologies, ho fa només en funció de la qualitat…
Llegia tres llibres cada dia, en l’època de la “feliç convalescència” a Cantoni. Té tot el bagatge. I entre 1948 i 1950 se’n va dos anys a fer de professor de Liverpool. La vida li regala dos anys més de lectures. A la biblioteca Harold Cohen de la universitat, hi descobria llibres d’autors d’aquí però que no arribaven a Catalunya. Per tant, s’ha anat formant un criteri.

Tot i això, les antologies van crear polèmica…
Evidentment. Si fas una antologia de literatura medieval ningú no es queixa. Però ell en fa dues de contemporànies, en les quals se la juga. Triadú sabia quin pa s’hi donava: a la introducció ja diu que una tria literària contemporània està cridada a la polèmica. Com també diu, en el to evangèlic propi de l’època, que parlant de poesia ningú no ha dit que s’hagi de venir a posar la pau. Llenguatge de l’època, però amb una idea molt actual.

Qui destacava, en les antologies? Quin era el seu màxim referent?
Si mira l’antologia de poesia d’entre 1900 i 1950, veurà que el capítol del mig és dedicat a un sol poeta: Carles Riba. Gràficament, ve a dir que és l’eix sobre el qual pivota aquest període. Això ho afirma un jove que no té encara 30 anys, i en un moment en què Riba tampoc és excessivament conegut. Ha tornat de l’exili l’any 1943, i la seva poesia no té res de superficial. Els cappares de la poesia del moment –Carner i Sagarra– hi són, però no en aquest paper central. Això sacseja el món literari. També per les apostes que fa de gent nova. En l’antologia de contes, un escriptor que viu exiliat a Mèxic, Pere Calders. Si algú el defensa, és Triadú. La polseguera que generen les antologies és considerable, fins i tot amb cartes als diaris o amenaces des de la premsa del Movimiento. Però Triadú continuarà fent crítica fins al final de la seva vida. La darrera, es publica pòstumament.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *