Suplement

Cinema

‘Jojo Rabbit’ de Taika Waititi

Joan Salvany
14 de febrer de 2020

Sempre fa respecte apropar-se a situacions perilloses per a la vida d’un artista i condiciona, per exemple, la recerca de documentació, el reconeixement de llocs i maneres de fer i, per tant, tot el missatge en la seva total cruesa. Una de les solucions més recorreguda és utilitzar la ironia o el gag poc ofensiu amb l’ideari del fi i efecte, en aquest cas s’enfrontarà al seu cec nacionalsocialisme. Convertida en una de les pel·lícules més comentades aquesta temporada de premis, Jojo Rabit, el nou llargmetratge de l’actor i director Taika Waititi (Thor: Ragnarok), proposa una extravagant excursió al món dels somnis i sàtira ambientada en els dies d’apogeu del nazisme a la Segona Guerra Mundial.

Inspirat per la seva pròpia experiència de discriminació i prejudicis pel seu origen jueu maori, Waititi converteix la novel·la El cel engabiat, de Christine Leunens, en una tendra oda a la tolerància protagonitzada per un nen adoctrinat per les polítiques d’odi del Tercer Reich, que comença a qüestionar-se els seus ideals quan descobreix que la seva mare oculta una nena jueva entre les parets de casa seva.

Commovedora a moments, aquest nen que descobreix l’amagatall de casa seva, tutelat per la formació nazi a la qual acudeix, passa de l’odi incomprensible a tot allò que sigui jueu, per una etapa de comprensió del problema, per concloure en l’amor, que és l’únic que pot vèncer el drac. També és irrespectuós i pot produir enemics, quan utilitza per als balls música de The Beatles com si tot el que explica no tingués a veure amb el progressar de la guerra. Infantil en una part amb nens adolescents, inventa una sèrie de boyscouts amb esvàstica.

Potser per la llunyania de Nova Zelanda es permet burlar-se del ferotge adoctrinament i iniciació al Tercer Reich. Per arrodonir la factura, si li concedeixen un Oscar li podrien lliurar amb un holograma de Goebels. Amb el seu característic sentit de l’humor, entre el sarcàstic i el patètic, el realitzador també assumeix el paper de Hitler, amic imaginari que aconsellarà, a la seva manera, aquest precoç membre de les Joventuts Hitlerianes, interpretat pel debutant Roman Griffin Davis. Juntament amb ell, Scarlett Johansson (Historia de una matrimonio), en el paper de gran mare, valenta i protectora; Sam Rockwell (Richard Jewell), o Stephen Merchant (Logan), entre d’altres, completen el repartiment d’aquesta cinta que des de la paròdia històrica parla de temes de rabiosa actualitat. Jojo no és La vida és bella. I el comentari crític és un apèndix de la pel·lícula. Un públic familiar la va premiar a Toronto. Allò que hem dit, són les distàncies.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *