Suplement

Jordi Sargatal: “No hi ha cap població animal que creixi d’una forma tan desorbiatada com els humans”

Jordi Vilarrodà
1 de febrer de 2020

Els ocells són la passió de Jordi Sargatal (Figueres, 1957) des que era un nen. Amb 18 anys, aquell jove naturalista va esdevenir activista, i va posar en marxa el moviment per salvar els aiguamolls de l’Empordà, amenaçats d’urbanització. Després ha viatjat pel món per documentar tots els ocells –des de l’Antàrtida fins a les selves de Papua Nova Guinea, on va fotografiar una espècie que només tres persones del món han vist–. Però diu que el lloc on encara gaudeix més amb els ocells és als aiguamolls. “És realment el meu paradís.”

L’home que va salvar els aiguamolls de l’Empordà, que va dirigir el parc natural, que es va posar al capdavant de Territori i Paisatge… què està fent ara? El tenim menys present en la vida pública.
A la meva vida, he anat seguint els ocells. Quan es va crear la Territori i Paisatge [fundació dependent de Caixa Catalunya], em van venir a arrencar dels aiguamolls de l’Empordà, que ja els va costar. Primer els ajudava, però ni de broma volia deixar el parc natural, els va costar de convence’m. No me’n vaig penedir. Les caixes van acabar com van acabar, però la meva experiència d’11 anys allà va ser molt positiva. Però molt abans, quan era als aiguamolls, ja hi havia un personatge –Ramon Mascort– que havia comprat un càmping a Torroella de Montgrí.

Hi ha molts càmpings a la costa empordanesa, què tenia d’especial aquest?
N’hi havia que eren dins del parc ja d’abans de la seva creació. Els seus responsables venien a veure què els deixaria fer. Un dia es presenta l’alcalde de Castelló, Esteve Ripoll, i em diu que l’amo d’un càmping vol dinar amb mi. I ell se’m presenta: “M’han dit que vostè sap molt de llúdrigues, de foques i d’ocells… parlem d’això, sisplau”. Vam estar tot un dinar parlant de natura, el càmping que havia comprat el va convertir en una preciositat… i ens vam fer amics. A l’acabar l’experiència de Territori i Paisatge em va demanar que li portés jo el negoci. Primer vaig pensar que era insensat, vaig acceptar de provar-ho un any… i ja en fa deu. Això em permet de tenir uns mesos a l’any, quan els càmpings estan tancats, per viatjar pel món i continuar fent de naturalista.

De tots els llocs que ha recorregut, Papua Nova Guinea és el més extraordinari?
Dels més durs, segur. De trenta dies que hi vam estar, n’hi va haver tres que vam dormir en un llit. La resta, a la selva sobre unes fustes. Se t’enganxaven sangoneres i paparres a cada moment, i al matí, abans de posar-te la camisa l’havies de sacsejar perquè a dins hi havia aranyes. Els portejadors anaven amb arcs i fletxes per defensar-se de tribus enemigues. A cada tram en teníem uns de diferents, ens deixaven en un lloc i deien: “Aquí a l’altra banda del coll trobareu els altres, nosaltres no els volem ni veure”. Empaitant un ocell del paradís, un dia vam travessar un riu i van trobar aquests altres amb cara de pocs amics.

La duresa està clara. I tot això, ho feien per veure les aus del paradís que hi ha a la selva de Papua?
Allà hi ha poca densitat d’ocells, i costen molt de veure. Era tot un repte. Aquestes aus són escasses i estan perseguides. Però en vam veure una bona colla, és espectacular la parada nupcial que fan, unes danses per exhibir aquells plomatges tan vius. I sap per què les poden fer? Perquè tenen pocs enemics naturals. Un ocell acolorit, que es permet el luxe d’estar molta estona fotent el burro davant de les femelles, en un altre lloc no duraria gaire. Però aquestes danses les poden fer a altes hores de la matinada, en selves molt fosques, plovent… és el país on hem fet menys fotos.

Sí, però una d’excepcional: hi ha una espècie de Papua, una mena de gall fer petit (Aepypodius bruijnii), que a part de vostè i els seus companys només dues persones més del món han pogut veure…
Vam ser els tercers del món. El guia ens va dir que sabia un lloc on es podia veure: vam estar nou hores pujant una muntanya per dins d’un riu. Un dia que plovia i érem al campament avorrits vaig proposar a Josep del Hoyo i Eduardo de Juana que sortíssim. “Què farem aquí tota la tarda?” Ens vam posar sota un arbre per aixoplugar-nos i al cap d’una mica, que ja no plovia tant, aquest ocell va venir… caminant! El vam fotografiar, i després vam començar a saltar i cridar com uns beneits.

Aquestes selves verges estan amenaçades també?
I tant. És dels llocs on em vaig adonar més d’una paradoxa dels nostres temps. Deixi’m explicar-li gràficament. Per una part, teníem els nostres portejadors, que feien vida paleolítica: són caçadors recol·lectors. No són ni neolítics, ni tan sols conreen. Van caçant en el seu territori i no tenen més fills dels que pot suportar aquest territori, això ho tenen sagrat. Aquesta és la primera fase, i en queden molt pocs a tot el món, potser només a Papua i a l’Amazònia. La segona fase són els països en vies de desenvolupament, que s’ho estan carregant tot, per exemple les selves. La tercera fase seríem nosaltres, que ja ens hem carregat tot el que hem pogut i ens permetem el luxe d’anar a aquests països a protegir i observar la biodiversitat.

Un bon contrasentit!
Allà ens havíem trobat nosaltres, els de la tercera fase, europeus o nord-americans amb uns portejadors de la primera fase. I tots dos criticàvem els de la segona fase, la majoria gent que el govern indonesi ha portat de l’illa de Java perquè allà ja no hi caben. I que es van carregant la selva fent conreus, per exemple, d’oli de palma. Van tallant la selva i de cop arriben al territori dels que van amb l’arc i les fletxes, que són els que acaben rebent. Diuen que aquests els ataquen, i és veritat, però defensen el seu territori… amb fletxes. Els altres, van amb buldòzers i responen amb armes de foc. A Borneo i Sumatra és pitjor encara!

Li surt aquella rebel·lia de l’activista que va defensar els aiguamolls de l’Empordà. Es posaria altra vegada davant de les màquines!
Gairebé. Només que són més grosses que les que hi havia als aiguamolls i no sé si les aturaria. Pensi que tot això ho fan per conrear palma i fer-ne oli que consumim nosaltres. Al Brasil, es desforesta per als ramats que també ens mengem. Els occidentals som una franja molt petita que consumim molta energia.

Tenim dret a demanar que altres, com a Indonèsia, no ho facin?
Si tenim un atac de generositat i diem “va, que tothom gasti com nosaltres”, seria impossible! No hi ha prou recursos al món ni energia. Per tant, aquesta gent està condemnada a viure amb menys energia i recursos. Som nosaltres que hem de rebaixar el consum, i que ells no l’apugin. I un tema que és important i urgentíssim, i se’n parla poc: limitar el creixement de la població humana. No hi ha cap població animal que creixi de forma tan desorbitada, carregant-se el seu propi hàbitat, com els humans.

Els ocells, amb les seves migracions, són un indicador del canvi climàtic?
Hi ha qui el nega, encara. La gent pot dir el que vulgui, però hi ha uns indicadors que són les espècies. Les dades són les dades: la temperatura en els darrers vint anys s’ha mogut cap al nord. És a dir, el fred o la calor que feia aquí ara el fa 120 quilòmetres més amunt. Les espècies, que no enganyen, també s’han desplaçat al nord. Hi ha una pila d’espècies d’ocells africans que ja estan criant a la Península. I d’altres d’Europa que venien a hivernar que no ho fan, perquè es queden més amunt. Això d’ocells, però li puc posar exemples de papallones i d’altres insectes. Fins i tot de plantes! I sap què em preocupa? Un objecte en equilibri s’inclina a poc a poc, a poc a poc… però en el moment en què el perd cau de cop.

I si ho traslladem al clima…
Corrents oceànics, per exemple. I si en un moment donat es paren? L’increment de CO2 a l’atmosfera ja havia passat, però quan gairebé no hi havia humans a la Terra. I els pocs que hi havia podien canviar de lloc i marxar a un de més càlid. Ara no es pot fer això, perquè som molts més al món, i tenim cases i les tenim a prop de les costes. Serà molt més difícil.

Vostè va començar per un activisme local, i el que ha anat fent després li ha donat aquesta visió global. I tot per defensar els ocells?
Són el punt de partida de tot. La meva única dèria l’any 1974 era defensar uns ocells, no tenia cap idea de paisatge ni d’ecosistemes ni menys d’urbanisme o de política. Jo descobreixo els aiguamolls quan tenia 14 anys i me n’enamoro, dels ocells sobretot. La urbanització s’havia aprovat en època predemocràtica, i de cop comencen a posar allà unes estaques i comencen les obres. Ara veig el meu fill amb 18 anys i penso: “Com et podien fer cas a les administracions quan hi anaves tu i una colla com tu a dir que havien de salvar els aiguamolls?”. Em meravella que algú em fes cas.

No només això, sinó que se’n va sortir!
El moment era l’adequat, la transició. El governador civil de Girona s’havia fet demòcrata de cop, i en lloc d’enviar la Guàrdia Civil a fotre’ns cops de porra va dir que ens protegissin. I tot va anar rodant fins que vam aconseguir el parc natural!

Li dona esperança veure joves que ara lluiten pel clima i el planeta?
Ho trobo fantàstic. Ha estat una cosa explosiva! Que prenguin consciència, i que ens renyin a les generacions que estem gestionant el món, encara que n’hi hagin alguns d’aquests que de bona fe intenten –o intentem– parar el cop. Només això, eh? Perquè el col·lapse crec que hi serà segur. Els del Titanic van veure l’iceberg, però no van ser a temps de reaccionar. Nosaltres hem de mirar de girar una mica més el timó i picar de costat…

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *