Suplement

L'entrevista

Josep Costa: “Vam malbaratar la victòria de l’1-o”

Jordi Vilarrodà
26 d'agost de 2020

‘Eixamplant l’esquerda’ (Ed.Comanegra) és un llibre poc usual en un polític en exercici. Una anàlisi de la situació de l’independentisme i del seu possible futur que no defuig la polèmica. Potser perquè el seu autor, Josep Costa (Santa Gertrudis de Fruitera, Eivissa, 1976), no és un polític ‘de tota la vida’. Jurista i professor, sobiranista de pedra picada, va fer un pas endavant a causa de l’1-O a les llistes de Junts per Catalunya. És vicepresident del Parlament, i no passa desapercebut.

“Per a mi, el referèndum de l’1 d’octubre va ser un èxit col·lectiu enorme”, diu al llibre. Què vam fer malament després perquè tanta gent no tingui ara aquesta sensació?
Van passar dues coses: no es va culminar la independència, i després de les eleccions del 21 de desembre de 2017 no es va fer el que tocava.

I què tocava, segons vostè?
Mantenir la contraposició democràtica entre la victòria de l’independentisme i la derrota del 155 que van suposar aquelles eleccions. Vam malbaratar aquesta victòria. És del que més insatisfet estic d’aquests dos anys i mig.

De fet, vostè és producte de l’1-O. Havia estat actiu en política de més jove, però s’hi implica del tot després del referèndum…
No ho tenia previst. De fet, no militava enlloc. Feia potser un activisme més intel·lectual, amb una presència pública en xarxes socials i fòrums acadèmics defensant el projecte de la independència. Tot va començar quan es buscaven perfils tècnics per a la Sindicatura Electoral que havia de supervisar el referèndum, i se’m va proposar a mi, tot i que per circumstàncies familiars no ho vaig poder fer. Supòs que això em va acostar més a la política, i va venir la proposta de formar part d’una candidatura per a les eleccions del 21-D, a les llistes de Junts per Catalunya.

Li demana el mateix Puigdemont. Per això diu que sí?
Quan et truca el president del país, en circumstàncies com aquelles, has de dir que sí. I vaig pensar que la meva experiència i els coneixements acadèmics d’haver estudiat processos de sobirania d’altres països podia ser útil.

El va sorprendre, comptant que vostè no tenia cap relació amb l’òrbita postconvergent?
Efectivament, jo havia col·laborat activament amb tots els partits i entitats sobiranistes. Intentava mantenir un rol apartidista, tot i que ideològicament sempre m’havia mogut més cap a l’esquerra i no havia votat mai el partit del qual venia Carles Puigdemont. Però entenia que la candidatura JxCat era una altra cosa, més transversal, i m’hi vaig sentir còmode.

Tornem a aquell octubre convuls. Puigdemont ha dit en entrevistes que el seu error va ser el dia 10, quan el Parlament estava reunit i es va fer una declaració d’independència ajornada al cap d’uns segons. Hi estaria d’acord?
Jo estava tan a prop com podia de les decisions, però sense ser-hi a dins. Aquells dies va haver-hi força hermetisme des del lideratge polític a l’hora de prendre decisions, i ho vaig viure sense prou informació per posicionar-me. Va haver-hi moltes situacions imprevistes, l’embat de l’Estat va ser molt dur, i puc entendre que els líders no estiguessin del tot preparats per gestionar la situació que es va donar. Podíem tenir molts escenaris preparats, i el que es va donar no va ser el més fàcil de gestionar. El president Puigdemont diu que no s’hauria d’haver donat temps a l’Estat per organitzar-se i tramitar el 155 abans de la declaració d’independència. Això hauria donat un cert avantatge al govern de Catalunya. Va haver-hi massa tacticisme per part d’alguns.

Textualment, “pressionaven per declarar la independència” però “també desitjaven eleccions”.
N’estic convençut, sí.

El primer problema que té l’independentisme no és aclarir què entén cadascú per “fer complir el mandat de l’1 d’octubre”?
S’ha comentat moltes vegades. No és clar que tothom tingués la mateixa idea del que s’estava preparant i del que es faria després. A mi se’m fa molt difícil no arribar a la conclusió que hi havia gent implicada en l’1 d’octubre que no imaginava l’èxit i el resultat que va tenir. I es va trobar gestionant una situació que no s’esperaven. Era evident que l’Estat posaria tots els mitjans per impedir el referèndum: jutges, fiscals, policies o inspectors d’Hisenda. Les probabilitats d’èxit eren baixes, en aquestes circumstàncies. Per això va ser un gran èxit! La grandesa de la victòria va descol·locar l’Estat, però en el mateix bàndol independentista va haver-hi gent sorpresa de la força que teníem, de la capacitat de desbordar. Això que alguns poden veure com un passiu, jo vull fer-ne una lectura positiva. Vam tenir una victòria malgrat que tots els elements anaven en contra.

Parla d’una victòria que va ser doble. Per què?
L’Estat havia de triar si sacrificava el prestigi democràtic o l’autoritat sobre el territori. Si el món veia urnes a tot el país, o policies segrestant-les. La primera imatge era de manca de control del territori, i l’altra, d’autoritarisme. La sorpresa va ser que les vam tenir totes dues, de tan malament com ho van fer.

I aquesta és l’esquerda que vostè creu que s’obre a l’Estat i dona títol al llibre?
Efectivament. L’Estat perdia en imatge exterior i en capacitat de fer-se obeir. En un procés com el nostre, això és un gran actiu, situa la correlació de forces molt millor del que pensàvem. I ens permet continuar eixamplant aquesta esquerda: desgasta la imatge d’Espanya com a estat democràtic, i compromet les institucions. La seva solidesa se n’ha ressentit molt, d’aquesta via repressiva. Descrèdit del tribunal constitucional, de la monarquia… l’Estat és més feble.

A l’independentisme se li presenta després una mena de segona volta, ni que fos forçada per Rajoy: les eleccions del 21-D. Per què diu que es va malbaratat la victòria obtinguda?
L’Estat ens va servir en safata una oportunitat convocant aquestes eleccions il·legítimes. Estaven pensades i dissenyades per derrotar-nos i legitimar el cop d’estat del 155. Tu no envies a la presó o a l’exili tot un govern perquè aquest sigui reelegit després. El que pretenien era blanquejar el cop amb uns comicis fraudulents, amb candidats a la presó o a l’exili, amb manca d’igualtat econòmica i comunicativa. Guanyar amb una mà lligada al darrere va ser una heroïcitat que no hem reivindicat prou.

És després del 21-D, quan vostè s’adona que Esquerra ha canviat d’actitud?
Va haver-n’hi algun indici en la campanya, però no era evident en el discurs. El primer dia, comencen a dir que no som prou o no prou forts. Van introduint aquest missatge. Però la conclusió és aquesta, que fan una lectura de l’1-O força oposada a la que faig jo. Compren el marc de la derrota i la impotència. No pensen que no s’ha culminat la independència perquè no estàvem prou preparats per fer-ho en el primer embat. Simplement, la lectura és que l’Estat és massa fort per guanyar. Això canvia el relat, el full de ruta i l’estratègia de futur. Si penses que has guanyat, que has obert una esquerda a l’Estat, l’estratègia és la de continuar picant pedra com si la independència hagués de venir demà, encara que no sigui exactament així, i mantenir obert el conflicte democràtic. Però si creus que has topat de cap amb un mur i t’has fet mal, que no pots tombar-lo, diràs que no té sentit continuar lluitant, que t’has d’aturar i evitar el conflicte. Aquesta és la gran disjuntiva del moment actual.

Quina sensació creu que es respira a la base del moviment, la que li ha donat força?
Penso que la versió pessimista és minoritària. Tot i que els creadors d’opinió unionistes van difonent el missatge que vam perdre, o que no podem guanyar.

És contradictori, el que vostè proposa amb la idea d’eixamplar la base?
En absolut. Justament, el que fa créixer l’independentisme és plantejar el desafiament democràtic a l’Estat. Aquests dies s’ha comentat que l’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) diu que el suport a l’independentisme ha baixat. Però ho he mirat i, curiosament, està exactament als mateixos nivells de l’estiu de 2017, abans del referèndum. I aquest el va fer créixer més encara. Per tant, la confrontació democràtica amb l’Estat augmenta el suport a la independència. I al contrari, l’estratègia de desescalar-la el redueix. No eixampla la base, sinó que l’adorm. Si a la gent li dius que la independència és impossible, quin incentiu els dones perquè es mobilitzin?

I ara què, doncs? Al llibre hi analitza diverses opcions. Descarta la de tirar pel dret, l’anomenada DUI (Declaració Unilateral d’Independència). I proposa seguir amb la desobediència civil.
Sí. Però hi ha hagut una estratègia de desmobilitzar-la, de transitat només per la via del diàleg. L’error és reduir-ho tot a diàleg o unilateralitat, quan en realitat la desobediència és en el carril del mig, per on hem d’avançar. I en funció de com evolucioni, agafar un dels altres dos. Més que diàleg soc partidari de la negociació. El diàleg pot servir per desescalar un conflicte, però no per solucionar-lo. Des de l’Estat el diàleg es pot utilitzar com un esquer per cronificar el conflicte i anar-lo diluint, comptant amb la nostra incapacitat per trobar un camí.

Hi ha un independentisme que li diria que el que cal és publicar la declaració d’independència al Diari Oficial de la Generalitat i fer-la efectiva…
Si la declaració per ella mateixa et convertís en un estat, ja ho seríem. No cal haver estudiat gaire per veure que posar-ho per escrit no et converteix en independent. Quan declares un cosa no crees res, simplement estàs expressant quelcom que existeix. La independència es fa exercint el poder.

L’altra esquerda, que no és la del títol, és la que hi ha dins de l’independentisme, sobretot entre JxCat i ERC. No creu que el seu llibre la fa més fonda?
No, és un llibre escrit de bona fe, analític i propositiu. Autocrític també, evidentment. Però vol contribuir al debat estratègic, a desencallar. El que explico al llibre tothom ho ha vist, no dic res que no s’hagi dit. La meva aportació, em sembla, és pensar com ho farem per sortir d’aquí. I no cal que tots els independentistes ens posem d’acord demà mateix. Potser n’hi ha prou que siguem un nucli prou important que decidim unir-nos per continuar avançant pel carril de la desobediència civil, i empènyer cap a un moment resolutiu que ha de venir. A mesura que ho fem, hi tornarem a ser tots. A l’1-O no ens vam asseure tots per posar-nos d’acord abans de posar-lo en marxa. Va ser una proposta que havia sorgit de la societat civil, i va anar sumant fins a ser-hi tots.

Unitat, unitat… Vol dir que n’hi ha hagut mai dins de l’independentisme?
No hi ha hagut mai una unitat perfecta. Per això jo vull ser optimista dins del pessimisme. Estam barallats, és evident. La competició entre partits forma part del paisatge, hi hem de conviure. No va impedir l’1-O.

La situació derivada de la Covid-19 canvia el panorama, de cara a unes possibles eleccions aquesta tardor? És evident que no podem parlar d’una gestió impecable des de Catalunya, com tampoc des de l’Estat.
Crec que si alguna cosa ha evidenciat la crisi de la Covid-19 és que qui gestiona i quin àmbit territorial pren les decisions és més important que mai. Això que s’havia dit que el virus no entén de fronteres s’ha demostrat fals. La crisi ha posat sobre la taula la rellevància fonamental de qui pren les decisions sobre la nostra vida. I no és el mateix que les prengui un ajuntament, la Generalitat, l’Estat o Europa. I no és el mateix qui tingui els diners. Arran d’aquesta pandèmia, això és més explícit que mai.

Seguirà vostè el president Puigdemont en el seu projecte de JxCat? Continuarà en política activa, o s’ho ha pres com una parèntesi en la seva activitat com a jurista i docent?
L’únic que puc dir és que estic a disposició del president i de qualsevol organització política que vulgui treballar en la línia del que proposa el llibre Eixamplant l’esquerda.

Encara és independent sense carnet?
Sí, no milito en cap partit. Em sembla que la meva aportació és més útil així. Jo no tinc cap interès a tenir càrrec, era molt feliç quan no assumia tants riscos. Ser-hi per ser-hi, no, però per eixamplar l’esquerda a l’Estat, sí.

Diu en les primeres pàgines del llibre que venia d’un àmbit proper a ERC. Conserva bones relacions amb gent del partit?
Més que amb la direcció, conservo molt bona relació amb la mateixa gent amb qui havia fet activisme independentista fa vint anys. Però curiosament, aquests companys estan en la mateixa situació que jo, se n’han allunyat.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *