Suplement

Alegria interior

Kaizen

Jordi Soler
26 d'abril de 2019

Els viatges més llargs sempre han començat amb una primera passa i els edificis més alts sempre s’han construït posant una primera pedra. Per les persones que practiquen kaizen (‘canvi a millor’ o ‘millora contínua’) és més important el procés que el resultat. Tot i que és un concepte molt vinculat al món de la indústria i concretament al sistema de producció de Toyota el kaizen ens ensenya a fixar-nos petits objectius que siguin assumibles i no generin angoixa o frustració. Una empresa que utilitzi aquesta filosofia amb els seus treballadors ha de saber escoltar-los i tenir en compte les aportacions indistintament del lloc que ocupin dins la jerarquia de l’organització.

En l’àmbit personal jo no necessitaré millorar els meus estàndards de producció ni estudiar noves maneres d’oferir un servei més eficient, però segur que puc incorporar al meu dia a dia molts dels principis que predica aquesta manera de fer i de ser.

Una de les coses que mira el kaizen és precisament eliminar residus, o sigui, tot allò que no ens és útil i que ens impedeix avançar cal ser descartat. Cal viatjar lleuger i no acumular objectes que no ens aportin valor. En aquest sentit, ordenar l’espai de treball o la casa on vivim i deixar-hi únicament les coses que necessitem realment ens pot fer la vida més fàcil i permetre una renovació a tots els nivells.

Donar valor a les persones, tenir-les en compte i aprofitar la seva experiència ens pot ajudar a avançar. En el seu camp tothom és el millor expert i cal recollir tot aquest valor per substituir velles idees o coneixements caducats que tal com hem dit abans potser és millor deixar anar. En aquest sentit, el secret és en l’escolta i a saber dedicar temps i posar atenció al que fan les persones més properes a nosaltres, tinguin l’edat que tinguin. Un mestre pot arribar en forma de nen o d’àvia i mai portarà l’identificador a la solapa.

Per altra banda també reconec que l’art de posar-se objectius assumibles com a part d’un objectiu més gran em ressona moltíssim. Si soc un senderista novell i algú em demana que haig de pujar la Pica d’Estats abans d’acabar l’any és possible que m’atabali amb la idea de fer un cim d’aquesta magnitud, en canvi si quedem per anar a buscar un bon calçat que em permeti caminar amb seguretat per la muntanya és més fàcil que m’hi avingui. Graó a graó puc pujar molt amunt, el secret és no parar mai i entendre que els camins de la vida no tenen una meta definida i que la gràcia és precisament gaudir del camí en cada moment.

Un bon practicant de kaizen sap gaudir del camí, aporta valor al conjunt i no té pressa. En la faula de la llebre i la tortuga seria sens dubte el segon protagonista i la frase “vesteix-me a poc a poc que tinc pressa” segur que li encaixa a la perfecció, la qüestió és: ens sentim llebres o tortugues?

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *