Suplement

Alegria interior

La cistella de vímet de Kocks

Jordi Soler
3 de desembre de 2019

Quan parlem de coaching fàcilment ens ve la imatge d’una persona oberta, dinàmica, amb do de parla, que després d’haver-se preparat durant anys per fer aquesta labor es troba acompanyant altres persones de forma grupal o individual. I ben mirat, aquesta visió no és del tot errònia però sí que és força parcial, ja que si només relacionem el coaching a un entorn professional ens quedem a mig camí i deixem de valorar la tasca que va fer aquell amic nostre que ens va escoltar en un moment difícil de la nostra vida o del mestre que ens donava temps per resoldre els problemes de matemàtiques amb els nostres propis recursos.

El coaching, d’alguna manera, consisteix a fer-nos el camí més fàcil, a ajudar-nos a descobrir el nostre potencial i a ser els responsables dels nostres progressos. Tot i que la paraula coach en anglès significa ‘entrenador’ jo prefereixo quedar-me amb la versió on es vincula aquest mot amb el transport de persones.

Per entendre de què estic parlant ens hem de remuntar al segle XV, a la ciutat de Kocs, prop de Budapest, on el rei hongarès Matías Corvino acabava de conquerir la capital austríaca. Aquest fet va incrementar de forma desmesurada el trànsit entre les dues capitals i va posar en evidència uns camins i uns carruatges que no estaven a l’altura de les circumstàncies ni de bon tros. En un intent de resoldre aquestes mancances la petita ciutat de Kocs es va convertir en un referent gràcies a la creació del kocsiszekeret que en el nostre idioma significa ‘la cistella de vímet de Kocs’. Aquest enginy no era res més que un carruatge construït amb vímet, amb unes rodes reforçades i proveïdes d’un sistema de suspensió, que juntament amb uns seients ben encoixinats permetien als seus tres ocupants traslladar-se d’un lloc a l’altre amb molta més comoditat i rapidesa. Els tres cavalls que tiraven de la curiosa cistella ho feien amb molt menys esforç i els ocupants que els dirigien patien molt menys les inclemències del camí.

Si entenem bé aquest concepte i fem un exercici de memòria podrem trobar records de persones que en moments importants de la nostra vida ens han fet el camí més fàcil, lleuger i agradable. I no parlo d’experts que ens han aconsellat què hem de fer i com ho hem de fer, parlo de les persones que lluny de buscar compensacions o reconeixement han estat allà on tocava quan tocava.
Un bon coach només ha de saber escoltar i sintonitzar amb les persones que té al davant, alliberant-se de prejudicis i d’intervenir amb opinions personals, ja que la millor ajuda pot acabar sent la formulació d’una simple pregunta o situar-se amb el sol de cara per tal que l’altra el tingui d’esquena i no s’enlluerni. Quan sembla que les coses es resolen per elles soles la cistella vola.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *