Suplement

Economia

La cita menys desitjada

Joan Carles Arredondo
14 d'abril de 2019

Hisenda ha donat el tret de sortida a la campanya de la renda i ja es pot presentar per internet. És, probablement, una de les cites menys desitjades de l’any. També una de les més inevitables per a més de tres milions i mig de catalans, i gairebé 20 milions d’espanyols. Les persones que hagin d’ingressar un cop feta la declaració podran presentar-la fins al 26 de juny, i a qui li surti a retornar pot dipositar-la fins a l’1 de juliol. L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) és el tribut que més ingressos genera a l’Estat. En els pressupostos que finalment no es van aprovar, es feia una previsió d’ingressos de més de 86.000 milions d’euros.

Aquest any, la campanya de la renda té poques novetats. En tot cas, cal tenir present que les prestacions obtingudes per maternitat o paternitat no tributen (i es pot demanar la devolució de l’IRPF que s’havia abonat quan es va cobrar aquesta prestació); que hi haurà més reduccions per a rendiments de treball inferiors a 16.825 euros; que queden exempts de declaració els ingressos per treball de menys de 12.643 euros (per sobre dels 12.000 de la campanya anterior i, amb algunes excepcions, sempre que provinguin d’un sol pagador); que hi ha l’opció de desgravar un 30% de les despeses de subministraments (aigua, llum gas, telefonia) proporcionals a l’espai que un autònom que treballi a casa destini a la seva activitat; que els autònoms poden deduir, amb condicions, les dietes derivades de la seva activitat, i que se sumen algunes deduccions per serveis de guarderia –sempre amb algunes condicions.

Novetats que incidiran poc en la recaptació final de l’impost. Aproximadament és un 38% dels ingressos previstos per impostos a tot l’Estat en els pressupostos que, tot i que no es van aprovar, es poden considerar una referència per conèixer finalment la pressió fiscal que hi ha a l’Estat espanyol. L’estructura dels impostos situa en segon lloc en ingressos l’IVA, amb 78.000 milions, 27.000 en impost de societats i 23.000 milions en impostos especials.

Les xifres en brut no acaben de donar un retrat de gran resolució sobre la pressió fiscal de l’Estat. Per determinar si aquesta pressió és molt alta i fins a quin punt arriba l’eficiència de la hisenda pública es pot recórrer als percentatges. Els més de 400.000 milions d’euros que es recapten a tot l’Estat arriben en part a través dels impostos i en part a través de les cotitzacions socials (en especial, la Seguretat Social). En dades de 2017, aquesta recaptació era aproximadament un 34,5% del PIB, una xifra que queda set punts per sota del 41,4% que recapten com a mitjana els països de l’eurozona. En comparació amb aquests països, no es pot dir que la pressió fiscal espanyola sigui elevada, malgrat que els tipus impositius sí que són equiparables.

L’Estat és a la vuitena posició per la cua en pressió fiscal i està per sota de la mitjana en totes les classificacions, ja sigui en contribucions socials (tres punts per sota), producció (un punt i mig), ingressos i riquesa (més de dos punts) o per IVA (la diferència s’escurça fins a les quatre dècimes). Això és fruit del seguit de deduccions que té el sistema fiscal espanyol i que en molts casos donen opcions al que s’anomena elusió fiscal (reducció de la factura amb hisenda, però dins de la normativa). És el que dona peu al plantejament popular, no sempre corroborat amb dades, que sempre paguen uns contribuents determinats (les capes mitjanes) i condueix a concloure que serien necessàries reformes per aconseguir que hi hagués una contribució més elevada de les rendes altes per aconseguir l’objectiu, constitucional fins i tot, d’uns impostos veritablement progressius (paga més qui més té). El sistema actual té algunes característiques que permeten que el principi de progressivitat hagi estat lleugerament corregit (dedueix més qui més té). D’altra banda, també acaba influint en un menor ingrés tributari que els salaris siguin baixos. Un dels primers principis per aconseguir ingressos tributaris comparables amb la mitjana europea seria que hi hagués una renda per càpita similar, i Espanya està uns vuit punts per sota de la mitjana.

Si bé la reforma d’un sistema que corregeixi la tendència de les deduccions, per una banda, i l’increment d’ingressos de la població, per l’altra, tindrien transcendència per equilibrar la recaptació amb les mitjanes europees, hi ha una altra font essencial per variar tendències. Més enllà de l’elusió fiscal hi ha l’evasió fiscal (en aquest cas ja es tracta de fets delictius). No existeix cap font oficial per quantificar el frau fiscal, i això ja és un entrebanc per posar-hi fi. En tot cas, els càlculs apunten que s’escapa al control de les autoritats tributàries fins al 20% del PIB (més de 200.000 milions d’euros). Sense càlculs oficials es fa difícil determinar quant s’ingressaria si aquestes fonts afloressin. Algunes estimacions situen la factura en fins a 80.000 milions d’euros (justament la diferència que ara separa Espanya d’Europa en recaptació tributària) si se suma el cost de les elusions fiscals i els de l’evasió. Doncs bé, l’any passat, es van recuperar 15.000 milions a través de la persecució de frau. De 15.000 milions a 80.000 encara hi ha molt de recorregut. Gestha considera que ho té més complicat que altres països europeus. La ràtio de ciutadans per cada inspector d’hisenda a l’Estat és de 2.836. A Europa toca un inspector per cada 1.185 ciutadans.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *