Suplement

Ho negaré tot

La decadència auricular

Jordi Remolins
7 d'abril de 2017

La sort d’haver conegut de primera mà la dècada dels vuitanta a nivell musical és que malgrat les infinites mostres de misèria que ens oferien diàriament les emissores de fm, també s’hi van posar les bases per tal que els noranta fossin a tots els efectes una explosió de llum i colors. Els subproductes disco, el tecnopop o els grups pijos dirigits a un públic que teòricament no estava gaire interessat en la música, va provocar que el vòmit fos una constant. Sí, d’acord, en aquella època ja existien The Smiths, Motörhead hi van signar alguns dels seus millors discos i formacions com Kitsch, BB sin Sed, Ilegales o Enemigos van crear-hi petites joies en els seus respectius estils. Però el que majoritàriament ens oferien els mitjans era prescindible, per no qualificar-ho de denunciable.

Per això un gruix important de la població desconeix, des de la seva lliure elecció de no interessar-se per res més que allò que els arriba des dels canals més primaris, qui collons eren els Smiths o els Pixies. Fins i tot si algun dia senten a parlar dels Joy Division, els Wedding Present o Sonic Youth, no us estranyi que pateixin un dessagnament cerebral de proporcions irreversibles. Afortunadament una banda de Seattle denominada Nirvana va revertir el poc interès que fins aleshores s’havia tingut cap al rock underground. L’èxit del seu segon i excel·lent àlbum “Nervermind” va posar al mapa tot de grups on la fressa i les guitarres prenien un protagonisme primordial. El més curiós és que la gent comprés aquella anomalia musical… imagineu-vos si n’havien d’estar farts de tanta morralla.

 

 

Allò va afavorir que durant els anys noranta, legions de joves músics s’interessessin per crear i a més se’n sortissin sobradament. Finalment semblava que la gent s’havia adonat que Phil Collins es quedaria sord, però de retruc s’havia proposat endur-se els pavellons auditius de diversos milions de persones amb la seva suposada música. Per això aquella dècada va permetre que estils que havien estat al servei de productors pocavergonyes i discogràfiques infames, donessin diverses voltaretes sobre si mateixos, i apostessin de cop pel risc, per la provocació, per la innovació. No només el pop i el rock se’n van afavorir, sinó que també ho van fer gèneres que fins aleshores s’havien donat per satisfets amb la seva funció d’aconseguir que els joves moguessin el cul a les discoteques. La música electrònica va sorprendre’ns amb propostes que anaven molt més enllà del ball. Els grups alternatius van ser assimilats pel sistema, però darrera seu ja n’hi havia desenes més esperant per prendre’ls el relleu. Van ser anys de múltiples satisfaccions. De tota manera aquells que van preferir viure en la misèria musical, van continuar fent-ho sense cap mena de problema. No està feta la mel per segons quines boques.

La putada és que després de la tempesta va tornar la calma. Durant aquest segle la música ha continuat donant satisfaccions, però en un percentatge notablement inferior al final del XX. Gratant una mica, escoltant programes d’emissores especialitzades (Ràdio 3, Radio Gladys Palmera, a estones fins i tot la incomprensiblement camuflada icatfm), llegint revistes musicals, o parant l’orella en els centenars de propostes que internet ens ha posat a l’abast, es poden seguir descobrint cançons interessants. És una feinada, però ningú va dir que fos fàcil. Mentrestant he descobert que algunes merdaques que tant em van fer vomitar als vuitanta, tampoc estaven tan malament, amb comparació amb el gruix de la música actual. Poseu als Pet Shop Boys o Alphaville (els britànics) al costat del millor dels infectes cantants que han sortit d’Operación Triunfo o qualsevol dels concursos que les televisions utilitzen per idiotitzar a l’audiència, i veureu que encara estan a anys llum.

 

 

Què vull dir amb això? Que la regressió és infinita, i que mai podrem dir que hem tocat fons en aquesta vida. Això no vol dir que enmig d’un oceà de runes sonores, no hi hagi també illes d’orgasmejant felicitat musical. Personalment intento compilar les que trobo en un blog que des de fa set anys llargs publico amb el nom de Sang Fresca per Mamífers Voladors. El nom prové d’un antic programa radiofònic que vaig fer en una emissora on moltes vegades acabava l’emissió punxant la cara b d’un single dels Ilegales anomenat “Acabaremos mal”. Evidentment, amb l’emissora vam acabar malament. No calia ser un geni ni un vident per endevinar-ho.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *