Suplement

L'entrevista

  • Compartir

“La diagnosi del català ja la tenim feta, ara falten accions concretes”

Jordi Vilarrodà
5 d'octubre de 2021

El debat sobre la llengua és a l’ordre del dia. Hi ha estadístiques que alerten sobre l’ús decreixent del català entre els joves, i si parem l’orella pel carrer en traiem la mateixa impressió. En aquest context es publica ‘Molt a favor’ (Eumo Ed.), un llibre on set experts en llengua concreten 57 propostes que es podrien aplicar per revertir la situació. N’entrevistem dos dels autors, Magí Camps i Maria Rodríguez Mariné, filòlegs i periodistes.

Han fet 57 propostes concretes, molt concretes, que poden adoptar administracions, empreses, entitats o cadascun de nosaltres com a parlants. Al costat dels dos entrevistats, hi han treballat Míriam Martin Lloret, Rudolf Ortega, Pau Vidal i Ivan Solivellas, que els acompanyava a Vic el dia de la presentació de Molt a favor. Enric Gomà va exercir com a editor, coordinant les aportacions que cadascú va treballar des de casa, en plena pandèmia.

N’estem parlant molt, de l’estat de salut del català. Fins i tot el president Pere Aragonès, quan va prendre possessió i feia inventari d’una situació “enormement complicada” en diversos àmbits, hi incloïa el lingüístic. S’ha accentuat la preocupació per la llengua?

MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ. Crec que sempre hi ha estat. Però sí que en aquests 10 anys de procés, la llengua ha passat una mica a segon terme. Hem trobat coses més importants a resoldre, o almenys ho semblava. Ha passat el temps, no s’ha fet res, i això no ha fet més que empitjorar la situació del català. Al final han estat uns anys que hem perdut, i ara potser ens hem adonat que tenim un problema i cal afrontar-lo, més val tard que mai. Des de les institucions ara es fa palès. Com a mínim es diu en veu alta.
I vostès han volgut aportar elements de reflexió a través d’aquest llibre?

MAGÍ CASAS. L’Enric Gomà ens va fer la invitació. No sabíem quantes propostes en sortirien, vam fer una pluja d’idees i al final han estat aquestes 57 i un Pacte per la Llengua al fina. Ens va donar dues premisses, amb les quals estàvem d’acord: havien de ser aplicables en un termini de quatre anys i fos quina fos la situació política. Una de les coses que s’han dit aquests últims anys (i que comparteixo) és que si tenim un estat propi la llengua quedarà molt més protegida. Però com que de moment no el tenim –i no sabem quan el tindrem– no podem deixar de banda la llengua i ens hem de posar a treballar-hi ara mateix.

Ha dit quatre anys. El termini d’un mandat polític.
M.C. Penso que això li dona frescor i immediatesa. La gent que l’ha llegit diu que totes les propostes es poden fer. En alguns casos, calen diners. En altres, és tan fàcil com que cadascú prengui consciència de parlar en català en determinants moments. Hi ha un ventall ampli que va des d’allò més general, com pot ser el Pacte per la Llengua –que és molt ambiciós– fins a despenjar el telèfon i contestar “digui?”.
M.R.M. La idea és que la diagnosi ja la tenim feta, i falten accions concretes per millorar la salut del català. No cal que repetim quina és la situació i ens lamentem.

Enric Gomà diu al pròleg que se situen “lluny de la sociolingüística llagrimosa”. Volen ser propositius?
M.C. No volem ser negatius. Hi ha molt de pessimisme al voltant de la llengua i no està tot perdut, ans al contrari. Nosaltres pensem que estem lluny de perdre la llengua, però no ens podem quedar en una actitud passiva. El títol el va proposar la Maria. Hi anàvem donant voltes, havíem dit Tota pedra fa paret, i llavors va sortir aquest, Molt a favor. Ens va semblar que resumia molt bé l’esperit del llibre: deixem de plorar i entrem en acció.
M.R.M. Sí, perquè tots tenim clar que la situació del català no és la que voldríem, però el que desespera és no poder-hi fer res. I no és veritat, perquè sí que podem fer coses.

Hi ha un debat etern: la responsabilitat és de les institucions o dels parlants? I segurament, el llibre ens porta a veure que és de tothom.
M.R.M. La responsabilitat és compartida. I per això al llibre hi ha un ventall molt ampli: des de propostes que pot dur a terme una persona individual en la seva actitud diària, empreses (que també hi poden fer molt), i no cal dir que les institucions. Però no podem pensar que és cosa només dels polítics. Per això al final proposem el Pacte per la Llengua, que ha d’implicar tota la societat.

Posem algun exemple. Si obrim el llibre, el primer dels 57 capítols té el títol: “Polítics, no desdobleu”. O sigui, que facin declaracions només en català quan parlen per als mitjans. Cost zero!
M.C. I no només això: ens estalviem temps! Els companys dels mitjans estatals no han d’esperar que acabi la roda de premsa perquè el polític repeteixi la declaració en castellà. S’ha d’explicar, perquè d’entrada hi haurà gent que dirà que no hem de ser mal educats. Però és que si jo soc un espectador d’Extremadura, per exemple, pensaré que aquí només es parla castellà, quan veig les notícies, si em surten tots els polítics parlant només en castellà. En canvi, si posem subtítols la gent s’hi acostumà i veurà que no parlem català només per tocar els nassos. Hi haurà més acceptació que tots parlem com bonament vulguem parlar.

Una altra proposta, que és de molta actualitat. Demanen que els professors universitaris no renunciïn d’entrada a la nostra llengua. Però aquests dies d’inici de curs veiem estudiants que es queixen que la classe es passa a fer en castellà de seguida que algú diu que no entén el català.
M.R.M. És que potser l’error ja és que el professor pregunti si tothom entén el català. Si el pla docent especifica en quina llengua s’impartirà aquella assignatura, tothom que s’hi ha matriculat ja sabrà que es fa en català.
M.C. Aquí hi ha una perversió. Hi ha professors que no la volen fer en català, fan veure que l’hi fan, i després no és així. Han sortit casos de professors que ho demanen però quan comencen a posar el power point es veu que el tenien preparat en castellà. No fotem! És que això ho hem de fer valer fins i tot amb els estudiants estrangers. Tenim molta demanda per venir a les nostres universitats, però si una persona sap el castellà al cap de tres mesos entendrà força bé el català. I els professors s’avindran a fer-los l’examen en la llengua que vulguin, però que no ens facin canviar la de les classes.

N’hi ha unes quantes, de les 57 propostes, que tenen a veure amb l’educació. La reglada i la no reglada: per exemple, posen èmfasi en la importància que té la llengua dels monitors de lleure.
M.R.M. És una proposta del Rudolf Ortega, molt interessant. A l’escola, a Primària, estem preocupats perquè la llengua vehicular sigui el català, i en principi es compleix. Però amb les mestres, els alumnes hi estan cinc hores. Hi ha dues hores i mitja al migdia, potser una hora més al matí: gairebé la mateixa quantitat de temps la comparteixen amb els monitors de lleure. I és igual d’important que la llengua vehicular en aquesta estona també sigui el català. I aquí ja no es compleix tant. Però és tan fàcil com fer cursos, empoderar els monitors –ara que està tan de moda la paraula–, fer-los saber que són un models per als nens.

No oblidem, però, que les noves generacions pugen amb una influència dels mitjans audiovisuals i les xarxes, tan important com la de l’escola. Què fem en aquest camp tan ampli?
M.C. Necessiten referents. Parlen entre ells en català però juguen en castellà. Els de la meva edat ho fèiem, de petits: reproduíem les pel·lícules de cowboys que vèiem en castellà. Però ara la inundació és absoluta: no només són les pel·lícules o les sèries, són els videojocs que estan tots en castellà, per exemple. És un complement fonamental, el d’associar la llengua amb la diversió i el plaer, i no tenen aquest vincle. Fa poc vaig sentir els Estopa en una entrevista parlant del Follet Tortuga, no sabien ni com dir-ho en castellà –la llengua que parlen ells– perquè veien Bola de drac en català. Ara l’oferta audiovisual és infinita, en diferents formats i a l’hora que volem. El món de l’audiovisual és car i complex, i per això és clau la Llei de l’Audiovisual que ara s’està plantejant. És una oportunitat d’or que s’ha d’aprofitar.

Però com ho fem perquè Fortnite sigui en català, perquè hi hagi mems virals en català? Això ja no s’arregla només dotant de més pressupost TV3.
M.C. Això són iniciatives que poden sortir de nosaltres. Ara s’ha fet un concurs de mems en català del festival Còmic de Figueres, però fem-ho tots. Per què quan fas un mem no el fas en català? Planteja-t’ho. A partir del canvi de xip de cadascun de nosaltres, posem les pedres que fan paret.
M.R.M. Es pot fer de dues maneres. És evident que fer el Fornite en català demana molta inversió i serà més difícil. Per això proposem fer-ho amb micromecenatge: una campanya per traduir videojocs al català. L’engega un particular, o una entitat, i es recullen els fons de manera participativa.
Aquests dies hem parlat molt de L’Alguer. Sense saber què passaria, vostès proposen “excursions no facultatives” a la ciutat sarda o a Perpinyà. Pot passar en altres llocs del domini lingüístic?
M.C. Pot passar, i per això no hem d’abaixar la guàrdia. Anem cap a una universalització en molts sentits, també el lingüístic. Per això les llengües que estem en situació més precària ens hem d’enfortir més. L’Alguer o Perpinyà serien l’exemple del que ens pot arribar a passar, per molt que ens sembli que no.

La proposta número 57 és molt significativa: 21 dies sense canviar de llengua. Per què 21 dies?
M.R.M. Fa referència al temps que diuen que necessitem per consolidar un hàbit en la nostra vida. Si aguantes 21 dies sense canviar de llengua, agafaràs el costum de no fer-ho. Sovint ho fem de manera inconscient i per molts motius: per la situació sociolingüística, per motius històrics, perquè pensem que és de bona educació o perquè pensem que el nostre interlocutor no ens entendrà. L’exemple del taxista és el clàssic: pugem i veiem que és una persona amb uns trets que no son d’aquì, automàticament passem al castellà. I per què hem de suposar que sí que l’entén millor que el català? És fer el clic, adonar-nos que és possible. I estarem fent un bé: potser en sap i ens entén.
M.C. I l’està convidant a parlar-lo. Estàs fent una invitació que formi part de la nostra comunitat!

Els agradaria que les 57 propostes es convertissin en el full de ruta de la política lingüística del país? Heu rebut algun retorn de l’administració al que dieu en el llibre?
M.C. Surten cosetes, que no saps si han sortit com un bolet o és que s’han llegit el llibre. Hem parlat amb les entitats –Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua–, amb partits polítics, amb el síndic de greuges, i la setmana vinent tenim una entrevista amb el director general de Política Lingüística. Estem fent un moviment paral·lel al llibre per donar a conèixer les propostes.
M.R.M. També hem ampliat el cercle, i a part dels autors del llibre hem convidat altres persones preocupades per la llengua. Hem creat un grup de treball que intenta anar avançant en el Pacte per la Llengua.

  • Compartir

Una resposta a ““La diagnosi del català ja la tenim feta, ara falten accions concretes””

  1. Arnau ha dit:

    Coses pràctiques del dia a dia son les importants t’allunyen o t’apropen a la llengüa. I ara per ara, una molt important t’allunya.:
    Com pot ser que vegis els repartidors de qualsevol nacionalitat del món que tot just fa 2 dies que estan aquí, i es mouen per Barcelona amb la bici o taxi com si hi haguessin estat tota la vida gràcies al google map.
    En canvi, si ho tens en Català perquè l’Eixample és l’Eixample no el Ensanche ho poses en Català, però llavors no funciona el guia de veu com sí hi és en Castellà. Això és contraproduent per naltros No tenim els mateixos drets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *