Suplement

Economia

La incertesa de l’endeutament

Joan Carles Arredondo
1 de juliol de 2020

Quan els organismes econòmics de les institucions o els serveis d’estudis de bancs posen la bola de vidre en marxa per determinar l’evolució de les economies, acostumen a venir ganes de posar-se a tremolar. Oi més en l’actual context, amb una pandèmia global que ha posat de potes enlaire fins i tot les economies més sòlides i les que, com les del sud d’Europa, no en són tant, de sòlides.

Generalment, les previsions no acostumen a ser unànimes en la quantia d’una pujada o un descens en el PIB i en l’atur, els dos principals indicadors que ocupen els titulars dels diaris quan es publiquen els informes dels organismes econòmics. Ara, la disparitat es multiplica. L’OCDE apunta a descensos del PIB espanyol d’entre l’11% i el 14%, segons si hi ha rebrot o no. El Banc d’Espanya encara és més pessimista i situa el descens del 15%. Són males notícies, perquè aquests són els últims informes publicats i empitjoren notablement projeccions que havien fet la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional unes setmanes enrere i que situaven la caiguda entre el 8% i el 9%.

Hi ha encara un marge per als optimistes. Anualment l’escola de negocis ESADE edita un treball en el qual analitza les previsions que han fet diferents organismes i serveis d’estudi i els relaciona amb el resultat final de l’evolució oficial del PIB i el mercat de treball. Es diu la diana ESADE i s’hi pot comprovar que els errors són més freqüents que els encerts. En l’actual situació, amb un context de canvi permanent, les previsions tenen una esperança de vida més aviat breu. No se sap si hi haurà rebrot, ni la seva intensitat, ni la localització exacta, ni el grau de confinament que seria necessari si es produís. Fer prediccions és més un exercici d’astrologia que de veritable ciència econòmica.

Com que tot és incert, convé centrar-se més en les certeses i, fa pocs dies, se’n va conèixer una que té forts efectes econòmics i que, tot i ser una certesa, només fa que obrir moltes incerteses. L’Estat espanyol ha superat el seu rècord de deute públic. Era previsible, si es tenen presents totes les qüestions que té per atendre, però el fet cert és que com que el punt de partida ja era prou elevat, la situació no deixa de resultar preocupant.

La dada que ha donat a conèixer el Banc d’Espanya és la que correspon al mes d’abril. Hi va haver un increment del deute en 10.500 milions d’euros. Si se suma tot el que s’ha incrementat el deute des del començament de la crisi, són 33.000 milions d’euros. I com que la dada és del mes d’abril, significa que aquest és l’augment en un mes i mig de crisi. En aquest temps s’havia superat el rècord històric d’endeutament de l’Estat. El Regne d’Espanya té un endeutament d’1,22 bilions d’euros. L’equivalent al 99% del PIB.

En l’actual situació de tipus d’interès baix, el problema és menys greu, però com que una part d’aquest deute té un termini de pagament llarg, no s’acaba de saber quin grau d’afectació pot acabar comportant. En els temps de la crisi més profunda, aquells en què l’indicador de moda era la prima de risc, els interessos del deute tenien un pes més elevat en els pressupostos que les prestacions d’atur. I les prestacions d’atur estaven en xifres rècord, perquè n’hi havia més que mai.

Encara està per veure l’evolució del deute dels mesos de maig i, sobretot, del de juny. En aquest període de temps s’hauran afegit a les responsabilitats de l’Estat nous pagaments per fer front a l’emergència sanitària. I també a l’econòmica. Les prestacions de desocupació dels que han perdut directament la feina, i també dels que, sense perdre-la, estan en situació d’ERTO, les pagues dobles de pensionistes i personal públic, i la introducció de l’ingrés mínim vital. I tot plegat, en una ocupació que va caient, amb menys ingressos per a la Seguretat Social, unes empreses que no generen beneficis i, per tant, pagaran menys impost de societats i un seguit d’indicadors que assenyalen que l’Estat ingressarà menys. L’única certesa acreditable és que venen temps de gran incertesa.

Per tot plegat, és una veritable irresponsabilitat que els governs europeus ajornin decisions que són imprescindibles per garantir unes prestacions mínimes per part d’estats que han estat fortament colpejats per la crisi sanitària. Segurament, és cert que l’Estat espanyol va desaprofitar l’oportunitat de fer millor les coses quan l’economia, aproximadament, avançava. No es va desendeutar, més aviat al contrari: el creixement del deute ja es produïa abans de l’alarma sanitària. Però condemnar ara al precipici una ciutadania colpejada per la malaltia i pels seus efectes sanitaris i econòmics només es pot qualificar com un acarnissament. Aquesta Europa que en els discursos es diu unida, no es construirà des de la desconfiança i la revenja. Ara són temps d’alarma sense precedents i calen mesures sense precedents. Les receptes del passat han tingut resultats ja prou constatables: més desigualtat i menys Europa. Calen noves eines.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *