Suplement

Reportatge

La lluita abans de Dachau

Dolors Altarriba
31 de març de 2019

Fa 75 anys hi va haver a la presó d’Eysses, a la població francesa de Villaneuve-sur-Lot, un motí. Hi havia 1.200 presos polítics. De la batalla, 12 van resultar ferits i van ser afusellats. Entre aquests, hi havia dos catalans: Domènec Serveto i Jaume Seró. Cada any es recorda aquest fet, però aquest ha estat un any especial incidint en la lluita contra el feixisme.

En François Porres té 81 anys. Va marxar de les Terres de l’Ebre quan tenia vuit mesos i quan feia l’any ja era a França. Fins que no va tenir la nacionalitat francesa no va tornar a trepitjar Catalunya i Espanya. Fill de republicans –el seu pare va ser al camp d’Argèlers–, encara s’emociona quan recorda com aquest va reconèixer el cavall amb el qual havien travessat la frontera. La seva vida ha estat francesa però no ha deixat de col·laborar amb les associacions de republicans espanyols que encara hi ha a França. Luis Rodriguez és un altre francès fill de republicans, així com la seva dona. No entenen que Espanya encara tingui un rei. Cada any assisteixen als actes que es fan a Villaneuve-sur-Lot per commemorar els “fets d’Eysses”. De fet, l’Associació Nacional d’Eysses és una entitat viva que organitza cada any actes d’homenatge als 12 homes que van ser afusellats el 23 de febrer de 1944. Entre ells hi havia els catalans Domènec Serveto i Jaume Seró, tot i que la seva història no es va conèixer a Catalunya fins l’any 2002, a través d’EL 9 NOU. Un antic supervivent de la presó i del camp d’extermini de Dachau, ja gran, volia trobar la família de Serveto. La recerca va comportar que sortís a la llum una història que no estava completa.

I la historia comença quan la presó d’Eysses, antic monestir gal·loromà i reformatori per a joves, va acollir 1.200 persones –quan n’hi caben uns 200–, majoritàriament presos polítics. Eren tots els detinguts pels nazis alemanys que en aquell moment ocupaven França sota el govern de Vichy, instaurat del 1940 a l’agost del 1944. Els van concentrar en aquesta presó perquè ja comptaven, com va passar, enviar-los cap als camps d’extermini alemanys. Van optar per aquesta presó, al departament d’Òlt e Garona, perquè consideraven que era una zona de baixa resistència i perquè era una presó de la qual era difícil escapar-se. De fet, així va ser. Perquè el grup de presos polítics va intentar evadir-se en un motí sota les ordres de François Bernard, un excap de les Brigades Internacionals de Catalunya. Primer es van guanyar alguns dels guardes i això els va permetre entrar a la presó unes 10 metralladores i 34 bombes de mà. Després van fer evadir, amagat en una furgoneta, un dels presos que havia de contactar amb el responsable nacional dels cossos francs, Serge Ravanel, i des d’aquest moviment de la resistència –perquè resistència sí que n’hi havia a la zona– preparar uns 70 homes per ajudar els presos. Però les diferències entre comunistes, com era l’evadit, i anarquistes com era qui els havia d’ajudar, van fer que no hi hagués ajuda. El 3 de gener de 1944, 54 presos es van escapar subornant els guardes i davant d’això es va optar per canviar el director de la presó posant-hi el coronel alemany Joseph Schivo, que va canviar les normes de la presó i va imposar més disciplina.

Ells, però, ho van intentar igualment, segrestant funcionaris i posant-se la seva roba. Però un grup de presos comuns que tornaven de treballar de fora ho van veure i els van delatar. L’intercanvi de trets va durar fins a les 5 de la tarda del dia 19 de febrer. O es rendien o feien volar la presó. I van negociar la rendició a canvi que no hi hagués represàlies, fet que no es va complir. L’endemà van començar els interrogatoris i van decidir que afusellarien els 12 ferits “perquè segur que havien participat en la batalla”. Així va ser. I el mur on van ser afusellats està catalogat de fa anys com a patrimoni de la humanitat. Des que es va acabar la guerra, allà, van poder recollir els trossets d’història i a tots se’ls va declarar herois de la resistència, però només als 10 que eren francesos se’ls va declarar també “morts per la pàtria”. Els dos catalans ho són des del 2010 perquè l’Amical d’Eysses i les organitzacions de memòria històrica ho han aconseguit. És un honor que dona el govern francès.

Tot plegat passava al febrer, i el 30 de maig carregaven tots els presos als vagons de tren que els van portar a Dachau, on van arribar el 20 de juny. Molts van morir allà. Els que van sobreviure van ser alliberats 10 mesos després. Una història ja molt coneguda.

I la d’Eysses, finalment, es va poder escriure bé en un llibre publicat només en francès que porta per títol 12 afusellats per la República, escrit per la historiadora Corinne Jaladieu i el periodista Michel Lautissier, tots dos membres de l’Associació per la memòria d’Eysses. La història dels dos catalans es va poder completar gràcies a la investigació afegida per EL 9 NOU i publicada a la revista Presència el 20 de maig de 2004. Una història, també, que cada any es recorda en aquest poble, on s’hi ha alçat un monument. Tant al monument com a la tomba on estan enterrats els afusellats al cementiri de Santa Caterina com a la paret del mur on els van executar hi ha els 12 noms. Perquè l’objectiu és clar: “Mantenir viu l’esperit de solidaritat i l’esperit combatiu dels qui han fet d’Eysses una de les fortaleses de la resistència patriòtica.”

Domènec Serveto: per un ideal

Reconstruir la vida de Domènec Serveto té l’origen en la figura d’Antonio García, un supervivent de la presó d’Eysses i del camp de concentració de Dachau, que l’any 2002 va voler intentar contactar amb la família de Serveto, amb qui havia fet amistat a la presó. La recerca va començar a EL 9 NOU perquè a ell li semblava que Serveto era de Granollers. No hi havia, però, gairebé cap referència escrita ni cap constància que Serveto s’hagués allistat al front durant la Guerra Civil o que hagués militat en algun partit de l’època. Va ser a través del cognom i moltes trucades que va anar apareixent d’on provenia. Així, després d’uns mesos de recerca, es va poder aconseguir un perfil de Serveto i parlar amb la seva família.

Perquè a diferència d’altres exiliats, Serveto va marxar de Catalunya cap a França i va deixar a Terrassa la seva dona, Tomasa Badia, i el seu fill Antoni. Però anem al principi. Domènec Serveto va néixer el 6 d’agost de 1903 a Terrassa i es va casar el 1930, ja amb 27 anys. Era fill d’Antoni Serveto, originari de Fraga, i Dolors Bertrán, de Biosca, a la Segarra. Després de casar-se va treballar de comptable a l’Acondicionamiento Terrasense, el laboratori de la indústria tèxtil catalana que actualment es coneix com a Leitat. Però, enmig de la guerra, el 1937, va decidir plegar i se sap que el 1940 va marxar cap a França. No és clar què va fer durant aquests dos o tres anys en què encara hi havia guerra, però sí que, a través del fill d’una cosina seva, Jaume Larroya Serveto, se sabia que era una persona apassionada per les idees llibertàries i que havia participat en activitats dels partits d’esquerres.

Movent-se per un ideal i arribat a França, sí que es coneix el seu internament al camp primer de Ribesaltes, després al de Gurs i al de Sèt-Fonts i, finalment, al de Montalban, on va conèixer García. Aquí va invertir l’ordre del seu nom i va passar a dir-se Bertrand Domingo Serveto (a la tomba el nom és Servetto Bertrand Domingo). L’any 1941 funda amb altres companys una cèl·lula comunista i es dediquen a repartir opuscles i organitzar sabotatges contra l’exèrcit alemany quan suren del camp per anar a treballar i el 7 de juliol d’aquell any va ser detingut i admet, en l’interrogatori, ser el cap de la cèl·lula. El tribunal militar especial de la 17a regió de Tolosa el va condemnar el 5 de gener de 1942 a 6 anys de treballs forçats. Va ser empresonat primer a Montalban i el 15 d’octubre va ser traslladat a Eysses. Tenia el número 372.

Sembla que era una persona discreta a qui li agradava llegir i que no parlava de la seva vida a Catalunya. La família, de fet, només va rebre un parell de cartes en tots aquests anys. Va ser afusellat el 23 de febrer de 1944 a les 11 del matí assegut perquè estava ferit de les cames. Tenia 41 anys. A Terrassa van rebre, uns dies després, la comunicació de la seva mort a través d’un simple document. Res més.

Jaume Seró: només 23 anys

Jaume Seró va morir amb 23 anys. Havia nascut el 10 de novembre de 1921 a l’Albagés, a les Garrigues. En aquest cas, sí que la seva història, la del seu pare i la de la seva família, estava marcada per la ideologia republicana. Amb 15 anys, quan va esclatar la Guerra Civil, treballava a la terra de vinya i el celler familiar. Tothom al poble sabia que eren republicans i tot i no haver agafat mai un fusell van optar, ell i el seu pare, que ja era vidu, per marxar a França. Perquè, com va explicar la seva germana, Teresa Seró, ara ja traspassada, l’any 2004, “tenien por. De Fet, tiets i cosins meus van ser afusellats o empresonats durant el franquisme”.

Tots dos van ser internats al camp de Bram quan van arribar, però els van separar cap a altres camps. En Jaume se’n va escapar i es va quedar a França. No se’n sap gaire cosa fins que és detingut el 8 d’abril de 1943. Segons l’expedient d’instrucció del Tribunal d’Apel·lació de París, un cop fora del camp, va fer de llenyataire al Baquet i de manobre a l’empesa PFAFF de Beaumont-les-Roger, al departament d’Eure. Personalment, va refer la seva vida amb la seva companya Gisèle Leroy i va tenir una filla, la Jacqueline. I políticament, aquell 1942, va esdevenir responsable de la difusió del material del Partit Comunista a la regió parisenca i s’adhereix a la secció espanyola del comitè central del Partit Comunista amb el pseudònim de Marcel.

Tot i ser verge i poc conegut per la policia, el detenen el 8 d’abril de 1943 a l’estació parisenca de metro de La motte Picquet-Grenelle acusat de portar documentació comunista. El van condemnar el 10 de juliol a dos anys de presó. Va ingressar a la Santé a París fins que el van traslladar a Eysses, el 18 de desembre de 1943.

Reservat i molt treballador segons excompanys del PSUC però recordat per la seva germana com a parlador i molt intel·ligent, Seró va participar en l’intent de fugida d’Eysses i va quedar ferit quan li van disparar quatre trets de metralladora al braç mentre anava per un passadís estret per veure si podia dominar el tinent que manava la guàrdia i s’havia atrinxerat. Va ser la seva sentència de mort.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la seva companya va localitzar el pare de Seró a França i li va comunicar la mort. Van anar tots dos junts a la tomba. Mentrestant, la seva filla Jacqueline havia mort de malaltia amb 23 mesos. De fet, la Jacqueline tenia moltes cartes i dibuixos, més de quaranta, guardades. Mentre s’elaborava un llibre amb motiu dels 60 anys dels fets d’Eysses, es va poder localitzar la nora de la Gisèle, que era qui les guardava. La Gisèle, que no es va casar mai, sí que va tenir un fill. Ella va morir l’any 1998 a Le Neubourg, on ja havien començat a viure junts amb Seró.

Les dues germanes de Seró, però, no van saber que havia mort fins al 1975, quan el pare va tornar a Catalunya, després de morir Franco. Teresa Seró, però, va poder visitar la tomba del seu germà, el 2004, un cop cosida la història d’un home que va morir massa jove.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *