Suplement

Economia

  • Compartir

La mala recepta de l’immobilisme

Joan Carles Arredondo
12 d'abril de 2021

La regulació dels preus dels lloguers és un debat sobre la taula. A l’Estat, perquè els socis de govern no acaben de posar-se d’acord amb el que era un dels pactes sobre els quals es va articular la coalició. A Catalunya, perquè una llei parlamentària ha acabat amb recursos judicials i, per tant, és sobre la taula dels tribunals. Mentre el debat polític i judicial, barrejats massa sovint, a peu de carrer s’arriba a la conclusió que calen millors solucions que mantenir la situació com està fins ara, amb greus dificultats d’accés a l’habitatge per a les capes socials més necessitades.

Entre els debats de socis de govern i l’aturada de l’entrada en vigor de la llei catalana, les solucions per a la ciutadania estan pendents. Deu ser difícil trobar algun sentit als governs que no sigui que contribueixin a resoldre els problemes dels ciutadans. Però, pel que s’està veient ara amb les discussions al govern espanyol o amb recursos judicials, es configura un camí en el qual les respostes de les administracions públiques només fan que afegir problemes al que era el problema original.

No seria del tot just dir que les solucions són senzilles. Els interessos que es confronten a l’hora de regular el mercat del lloguer són legítims per les dues bandes, la dels propietaris i la dels llogaters. Els primers, els propietaris, estan estigmatitzats com si fossin grans capitalistes que només busquen el lucre. Per descomptat que, de propietaris d’aquest tipus, n’hi ha. Fons amb grans capitals que han adquirit habitatges amb finalitats més especulatives que d’interès social. Però no són la majoria. Dades de la Cambra de Propietaris assenyalen que a Catalunya la major part dels 500.000 propietaris d’habitatges en disposició de ser llogats tenen entre un i dos immobles, en la majoria dels casos procedents d’herències o fruit dels seus estalvis.

Però, malgrat aquesta constatació, la llei catalana que pretenia regular el preu del lloguer assenyalava que, en una seixantena de localitats catalanes, hi ha hagut un creixement sostingut clarament superior a la mitjana de tot Catalunya, o bé tenen preus de lloguer que superen el 30% dels ingressos habituals de les llars o han tingut increments de renda tres punts per sobre de l’IPC dels últims cinc anys. Aquests són els motius pels quals la llei catalana considera que un municipi [en el cas de les nostres àrees és així per a Granollers, Mollet, Vic i Manlleu] tenen una situació del que s’anomena “mercat tens” i per tant pertocaria una intervenció pública per fixar preus de referència.

Sense entrar més al detall de la llei, l’intent del Parlament és tan senzill com complir un dels principis del mateix estatut de Catalunya que, en l’article 26 determina que “les persones que no disposen dels recursos suficients, tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret”.

Al voltant d’aquest principi, similar també al que recull la Constitució per a l’Estat espanyol, els passos fets fins ara han aconseguit uns resultats que les estadístiques conviden a posar en qüestió. Les xifres mostren que, mentre que a la majoria de països europeus, almenys els considerats més avançats, el lloguer està més estès, l’Estat espanyol és a la cua en quantitat d’habitatges de lloguer. A Alemanya, un 48% de la població viu en habitatges de lloguer i la majoria de països centreeuropeus estan en nivells en els quals el lloguer és la fórmula escollida en un de cada tres habitatges. L’Estat espanyol, en canvi, registra índexs que no arriben al 25%, per darrere d’altres països del sud, com Itàlia, Grècia o Portugal i només per davant de països de l’Est.

El que ve a explicar aquest indicador és que a l’Estat espanyol, la fórmula de la propietat és encara força més preferida que la del lloguer i, encara que es pot considerar que hi ha condicionants socials sobre la predisposició a disposar de patrimoni, també és fàcil atribuir-ho a una regulació insuficient del cost del lloguer.

Aquesta regulació no implica necessàriament que sigui l’Estat el que marqui quins preus ha de tenir l’habitatge. Pot haver-hi altres fórmules que vagin més enllà de la coacció sobre els propietaris i que incentivin que el parc d’habitatges es pugui posar a disposició de qui els necessita. De fet, hi ha experiències en altres països en els quals s’han pres mesures en el mateix sentit que no han estat exactament reeixides, en alguns casos perquè la mateixa intervenció estatal en el mercat provoca desajustos com llargues llistes d’espera per accedir a un habitatge. Desajustos que van en contra del sentit últim de la intervenció estatal, com és facilitar la emancipació dels joves o la taxa de fertilitat –tots dos amb efectes econòmics favorables però que no es poden materialitzar si els preus dels pisos estan massa alts–. En aquest sentit, bonificacions tributàries o mesures coercitives contra els propietaris de pisos que portin massa temps efectivament buits, serien un pas en la línia de propiciar que l’oferta d’habitatges fos més elevada i la temptació d’imposar rendes elevades es reduís. També en el mateix sentit, la intervenció pública en la promoció d’habitatges apuntaria en la mateixa direcció d’incrementar l’oferta.

Aquestes i altres mesures esperen mentre els governs de torn es discuteixen i mentre les lleis ja aprovades topen amb recursos judicials. Els debats haurien de ser més profitosos perquè la urgència per a la ciutadania i per aconseguir els efectes beneficiosos d’una política que faciliti l’accés a l’habitatge és cada vegada més perceptible. Calen decisions perquè si alguna cosa deixa clara l’experiència és que per a la ciutadania la pitjor de les solucions és deixar les coses com estan.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *