Suplement

Relats

La nena de les trenes

Berta Baulenas
25 de juliol de 2019

Una caseta blanca amb roses al jardí, una caseta blanca només per tuuu i per miii…

Cantàvem tot el camí de tornada a casa després de visitar els tiets a pagès, mentre ens aturàvem al bosquet de la suïssa collint botons de Sant Antoni i violetes. M’encantava aquell ritual que fèiem cada setmana i el cruixir de les sabates de la mare sobre les pedretes del caminet estret quan ja arribàvem al poble.

Ai, mareta, ja som a caseta; ai, marita ja som a casita… i així li recitava amb totes les vocals, i la mateixa carrandella quan giràvem la cantonada de l’església a prop de casa, tan i tan feliç era, que tot em semblava rebonic.
Aquell dia, però, l’arribada a casa va ser diferent. La tieta, que vivia al pis de sota, va pujar esverada somicant. “Aaaiii, Dolors, quina pena, s’ha mort la iaia de Riembau…” O sigui, vol dir la meva àvia, o sigui, la mare de la meva mare, vaig pensar, i mentre elles s’abraçaven ploriquejant jo mirava la cara de la mare, pobra mareta, si ella morís jo també ploraria sense consol.

La solemnitat de la cambra on reposava, les ploreres de les filles, el negre rigorós de totes, les bandes negres senyal de dol a les jaquetes dels tiets, el xiuxiueig de tots ells, això sí que em va impressionar, més que veure la cara de cera de l’àvia i el rosari entre els seus dits encarcarats.

Així de rigorós i solemne també va ser l’enterrament, tots de negre, tots en silenci caminant darrere el carro funerari, tirat per cavalls amb faldó negre rivetejat de seda negra sobre el llom, com negres eren les robes, els crespons del carruatge i els llargs vels que tapaven la cara de les dones de la família, mentre les campanes tocaven a morts.

A primera fila caminaven la mare i altres filles i al darrere, les nores, seguides dels fills, gendres i altres parents, caminaven carrer dels xiprers avall, i tan llarga era la cua cap a l’església que si et giraves no veies el final.

La meva mare m’agafava de la mà tan fort que em feia mal, no perquè no em despistés de la fila, clar que jo només tenia 5 anys, era per la tensió del moment que vivia. Ni ella s’adonava de com m’estibava, jo la mirava i li llegia a la cara tot el dolor que sentia, li mirava els peus per escoltar el cruixir de les sabates que tant m’agradava.

Així vaig créixer, en un temps en què tot era negre, pecat, amagatotis, aparences, repressió, masclisme i molta missa, i sobretot temor del “què dirà la gent”. Tanta foscor i tanta hipocresia junta em van fer avorrir els missals, les estampes i les processons. Així mentre la meva família s’arruïnava, i per si no vols caldo tres tasses, un bon dia la iaia paterna va ser portadora d’una notícia que ni per un moment vaig pensar el que significaria després: “… aniràs interna a un col·legi de monges franceses amb la teva cosina”. Mare mevaaa, quina aventura, seria com els llibres d’internats que devorava asseguda a l’escala de casa sota l’ombra de la parra Quinto Grado en Santa Clara, de Enid Blyton… santa innocència.
Però la tristor que vaig veure en els ulls de la meva mare va ser un mal auguri, perquè, clar, ella ja ho sabia, a ella ja li ho havien explicat com un fet, no li van demanar opinió. Era sabut que el pare decidia, i ella havia d’acatar, per això sabia que no seríem les nenes afortunades dels llibres, ni una aventura ni res, seríem una boca menys que alimentar a casa en aquell temps de crisi, de negror i “del què diran”, i perquè estaria lluny d’ella, vet aquí la seva tristor.

La setmana abans de marxar, la meva mare em va dir: “Seu a la cuina que ara vinc”, i va venir amb una tovallola i unes tisores de tallar pollastre… “Què vols fer amb això, mareta?” “Carinyo, t’haig de tallar les trenes, perquè et puguis pentinar tu soleta a partir d’ara…” Allò també va ser excitant. Que bé!, tindria mitja melena com una noia gran, pensava, i tan bon punt em vaig asseure va posar la tovallola a les espatlles i sospirant va començar a tallar… llavors em vaig adonar de les llàgrimes silencioses que li rodolaven per les galtes d’aquella cara que em semblava la més bonica del món, i amb les trenes de tirabuixons a la mà, que només ella era capaç de trenar sense gomes, les va embolicar amb paper de seda blanca i va dir: “Les guardarem per fer un postís quan siguis gran”, i em va abraçar com si no hi hagués un mai més.

La serenor de la meva mare sempre em donava confiança, fins que aquell dia tot es va trencar. Ella es va trencar en plors i llàgrimes. Ara sé que plorava no només perquè em tallava les trenes, plorava per la soledat que devia sentir en veure que la seva opinió no comptava, per la meva innocència, per tot el que m’esperava, jo només tenia 9 anys. Plorava en pensar que ja no cantaríem tot collint floretes, i perquè no ens veuríem en molt de temps.

La maleta ruïnosa de segona mà que em preparava em semblava un equipatge de primera, que si el necesser, que si les mudes blanques, les brusetes i faldilles, que per si de cas això, que per si de cas allò, va ser tot el que em vaig emportar, un adeu ràpid i fins aviat mareta ja t’escriuré. Durant el viatge se’m barrejava una estranya il·lusió i incertesa, però mai vaig sentir ni por ni pena, ja em vagaria de sentir això, i molt més que això durant els anys que estaria lluny de casa.

Quan ets petit, sempre creus que els teus pares fan el millor per tu i per tant confies, confies en el que fan i et diuen de totes totes. És amb els anys que aprens a desconfiar malauradament, sobretot quan el que t’han dit resulta ser tan diferent de la realitat. Segurament a ells també els van vendre una altra història de missals i compassió que també es van creure.
La mare de la meva cosina, la tieta, era una dona molt creient i devota com la meva, educades a passar el rosari i el mes de Maria com les seves coetànies. La seva fe feia que s’aboquessin a consells espirituals que solien demanar al vicari o missioner, si és que n’hi havia algun a la família, i que tant les escoltava en les pregàries com en les demandes de consol i confessió, i així va ser com va arribar la idea de l’internat, a través del pare Misser i la seva influència, i creieu que en aquella època en tenien i molta, valga’m déu.

Saber la veritat del perquè de l’internat i a canvi de què va ser com un bufetada a la cara, seca i ràpida, sense temps de reacció. Això va ser el que més em va doldre, adonar-me de l’engany, de la falta de veritat. Sentir que es va subestimar la meva capacitat d’entendre les raons dels fets, en lloc de normalitzar una situació, va propiciar un sentiment de pena i gran desconfiança a tot el que llavors se’m presentava. Aquella il·lusió i curiositat va desaparèixer d’una bufada, no hi hauria ni aventura ni misteri com els meus estimats llibres. Està clar que la mare plorava, plorava perquè tallava les trenes de la meva innocència per sempre mai més.

Només arribar ens va rebre la mare superiora, rància i autoritària, camuflada dins d’un hàbit i un escapulari: “Així que sou vosaltres les nenes… una mica escanyolides”, va dir, “però bé, alguna cosa en farem…” I tant que en van fer! Van alliçonar-nos com dues minyonetes que rentarien plats, fregarien els terres de les classes els dissabtes i servirien els àpats a les altres nenes internes, filles de rics empresaris i hotelers, i a tots els escarabats negres, mot que vam posar a totes les monges. I tot això, durant les hores de lleure, de pati, de ressopó, i fins ben entrada la vesprada i de dilluns a diumenge sense descans, tot a canvi d’estudis i d’estada gratis, ja que nosaltres érem les internes pobres admeses per error, per error de consciència humana, dins una escola de nenes riques i monges sense cor.

Quantes llàgrimes vaig vessar per tanta discriminació, tant classisme, tanta hipocresia i per tant enyorament dels braços de la meva mare, de la seva dolçor, del cruixir de les seves sabates i de les cançons que ja no cantaríem mai més collint floretes…

En aquell ambient hostil, de missa diària, de carreres per parar les taules abans que les internes baixessin a esmorzar, o a fer els àpats del dia, de fregar amb un cubell i un pal més gran que nosaltres, tot escorrent un drap a mà que feia de motxo, mentrestant, les internes gaudien del jardí, de classes de piano, i passejar vora mar. Vam sobreviure i aprovar uns anys acadèmics per mèrits propis, o per compassió, ja que les hores d’estudi les rampinyàvem d’on podíem, ja que sovint quèiem rendides de son a sobre els llibres, cansades de tant servir, fregar i mal menjar… Allà vaig aprendre la gran lliçó de la meva vida, allà vaig aprendre que no em podria rendir mai, passés el que passés. Va ser el meu mantra, no rendir-me, no puc rendir-me… a preu de sargits al cor? Doncs sí, sargit rere sorgit, així seguiria teixint el meu camí de vida.

Quan no podia més d’enyorament, tancava els ulls i la veia a ella davant del mirall, amb el seu posat serè, raspallant-se aquells cabells tan negres, ondulats i llargs fins a la cintura, que trenava i enroscava en un vist i no vist al baix del seu clatell, ara com un monyo de castanya, ara com un monyo Grace Kelly que tant l’afavoria. Només en aquells moments recordava les meves llargues trenes rosses, com si fos jo qui les pentinés. Ella, que era tan alta i esvelta, amb aquella elegància innata, després del ritual de pentinar-se, es vestia amb un viso de puntetes, una faldilla de tub negra i una brusa blanca de coll obert. Estava tan guapa… No li calia res més. El seu somriure i la seva dolçor eren les joies que l’adornaven. Llavors sentia el cruixir de les seves sabates de crepè sobre les pedretes i el ressò de la cançoneta quan tornàvem a casa… una caseta blaaanca, només per tu i per mi, una caseta blaaanca amb roses al jardí…

Sempre vaig pensar que tanta tristor l’havia emmalaltit. La tristor de no sentir-se estimada, el no poder ser ella mateixa, les llàgrimes vessades en silenci, els perjudicis socials de l’època, el domini matriarcal de la família del marit, la precarietat econòmica, sumat potser a un excés de sensibilitat, li van trencar el cor… Quan vaig tornar després dels anys negres de l’internat, ella ja no era la mateixa… la tristor l’havia posseït, el somriure era forçat, i la dolçor s’havia escapat entremig de l’amargura.

“La teva mare es morirà”, va deixar anar la més petita de les meves cosines com si res, però què diu aquesta beneita, vaig pensar, ningú me n’ha dit res i mai m’ho van dir tampoc, ho vaig endevinar soleta, tant misteri, tant secretisme, tant xiuxiueig, tantes cares llargues, era clar que quelcom terrible estava passant. El meu pare no era capaç de mirar-me als ulls, però un bon dia em va dir: “La teva mare està malalta”, i tan ràpid com ella es feia el monyo o trenava les meves trenes, la negror va caure de nou sobre nosaltres, com de negre era tot en aquell temps, i negra era la roba que m’esperava silenciosa a la cadira de la meva habitació. Em vaig raspallar el cabell ondulat i llarg serenament davant del seu mirall, i el vaig enroscar darrere el clatell, em vaig enfundar un viso de puntetes, una faldilla negra i una brusa blanca de coll obert, i així de rigorós i solemne també va ser l’enterrament, tots de negre, tots en silenci caminant darrere d’aquell carro funerari, tirat per cavalls amb faldó negre rivetejat de seda negra sobre el llom, com negres eren les robes, els crespons del carruatge i els llargs vels que tapaven la cara de les dones de la família, mentre les campanes tocaven a morts… a primera fila caminava jo, la seva filla.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *