Suplement

Reportatge

La nova extrema dreta europea

Xavier Tornafoch
16 de març de 2019

Fa unes quantes setmanes feia la seva aparició estel·lar a la política de l’Estat un partit que ha fet vessar rius de tinta. Té nom de diccionari escolar però el seu discurs no és tan innocent. Aquesta organització, Vox, és qui ha abanderat amb més insistència, juntament amb altres actors de la política espanyola, les querelles contra els dirigents independentistes catalans, ara empresonats o a l’exili, i augmenten un panorama catastròfic que s’utilitza per justificar les duríssimes acusacions de què aquests són objecte. Tanmateix, i malgrat les especificitats pròpies, aquesta força política emergent no és res més que l’expressió hispànica del que fa molt de temps que s’està coent a Europa: la consolidació d’una nova extrema dreta, etiquetada de “postindustrial” per l’analista Xavier Casals, que actua ideològicament i estratègica des d’uns paràmetres que la diferencien de la dreta tradicional i també del feixisme clàssic. No és, però, un fenomen nou. És un front polític i ideològic que fa temps que va néixer. Té els seus orígens a França, als any seixanta, quan dels ambients neofeixistes, indignats per la pèrdua de l’Algèria colonial, sorgí una cosa anomenada Nouvelle Droite, el màxim exponent de la qual era el conegut filòsof Alain de Benoist, creador el 1968 del Groupement de Recherche et d’Études sur la Civilisation Européenne (GRECE) i de la revista Europe Action (1963). El seu discurs s’estructurava al voltant de la “defensa dels valors europeus” i la crítica ferotge a la mundialització i a la barreja cultural. Les primeres expressions polítiques d’aquesta nova dreta es van produir a França, amb el Front Nacional de Jean Marie Le Pen, i a Dinamarca, amb l’aparició del Partit de Progrés. L’eclosió electoral d’aquestes formulacions ultradretanes no va tenir lloc fins a la dècada dels anys vuitanta i s’alimentà de l’odi als immigrants, a qui culpaven de la dissolució d’aquests “valors europeus”, que Alain de Benoist no identificava amb el cristianisme sinó amb el paganisme precristià, especialment amb el classicisme grec i romà, i oferia una lectura mítica de dues civilitzacions que si es distingien per alguna cosa era per ser una amalgama lingüística i cultural. Així doncs, aquest moviment ha tingut des dels seus inicis l’acompanyament de sectors intel·lectuals que donen un cos doctrinari a la seva acció política. A banda de Benoist, destaca un personatge excèntric anomenat Renaud Camus, escriptor d’èxit que viu en un castell prop de Tolosa de Llenguadoc i que és el pare de la teoria del grand remplacement, és a dir, de la suposada substitució demogràfica que s’estaria portant a terme a Europa com a conseqüència de la immigració. El mateix Camus ha reconegut que no hi ha cap indicador sociològic ni estadístic que avali aquesta teoria, que és simplement fruit del malestar que li va produir veure dones magrebines amb vel ocupant els espais públics dels pobles medievals francesos que estava visitant per elaborar una guia turística. Ara bé, l’aparell doctrinal d’aquesta dreta postindustrial no es troba només a França. Per tot Europa hi ha teòrics disposats a donar cobertura ideològica a aquests partits, com ara Armin Mohre, a Suïssa; Götz Kubitschek, a Alemanya, i Alexander Duguin, a Rússia. Més enllà del vell continent també hi ha teòrics, molts d’ells nord-americans, que influeixen sobre aquest corrent ideològic, com Milo Yiannopoulos, Frank Gaffney o Richard Spencer. En el cas del Brasil, un dels principals valedors ideològics de Jair Bolsonaro, el nou president del país, va ser Olavo Carvalho, filòsof autodidacta d’origen brasiler que resideix als Estats Units des del 2005. Carvalho té un compte de Facebook amb 540.000 seguidors, des del qual escampa el seus missatges antiavortistes, anticomunistes i negacionistes del canvi climàtic. És habitual que difongui teories falses o conspiracions inventades, que després ha de desmentir, sense que això li suposi cap mena d’inconvenient moral.

Els assessors americans

D’altra banda, aquestes formacions estan influïdes per estrategs provinents dels Estats Units d’Amèrica, bregats en les campanyes presidencials dels candidats republicans més conservadors. Destaquen noms com Roy Cohn, mà dreta del senador Josep McCarthy durant els anys de les persecucions anticomunistes, i Roger Stone, assessor de Richard Nixon primer i de Donald Trump, després. Aquests estrategs han introduït mètodes despietats de confrontació política on la mentida i la difamació són armes habituals. Alhora, acostumen a defensar sense complexos les posicions més radicalment conservadores. Un d’aquests assessors, Steve Bannon, és el creador de The Movement, un think tank d’extrema dreta instal·lat a Europa amb la voluntat de donar suport a les forces que, com Vox a Espanya, volen assaltar el poder als estats de la Unió. Al caliu de tot això, els partits de la nova extrema dreta postindustrial han entrat a gairebé tots els parlaments europeus, i han recollit un creixent suport electoral i han arribat, en alguns casos, a ser determinants per formar governs, com és el cas d’Àustria. Els estudis electorals diuen que reben un vot majoritàriament masculí i de classe mitjana i que aquests sufragis venen de la indignació i de la por a perdre estatus en sectors socials que es veuen perjudicats per la globalització. De fet, els processos de desindustrialització i de deslocalització han trasbalsat de forma radical el panorama polític de molts territoris europeus i han estat el graner de vots dels partits de la nova dreta europea. Tanmateix, aquestes forces no presenten una alternativa econòmica ni de governança als sistemes demoliberals que combaten. El seu rigor programàtic és inexistent i canvia segons els convingui electoralment. S’adrecen al “poble”, que ells pretenen representar en exclusiva com a veritables intèrprets de les seves necessitats, malgrat que els seus líders són polítics experimentats amb molts anys de carrera, com el líder de Vox Santiago Abascal, i nivell socioeconòmic alt, com és el cas de Marine Le Pen a França o de Christoph Blocher a Suïssa. A diferència de la vella guàrdia feixista s’erigeixen en defensors a ultrança de la democràcia constitucional, es proclamen partidaris de la democràcia directa i contraris a la política i a la partitocràcia, tot i que les seves organitzacions són estructures piramidals fortament jerarquitzades. En alguns casos, com succeeix als països nòrdics, aquestes partits fan bandera de la defensa de l’estat del benestar, que ells consideren amenaçat pels immigrants. Els seus programes defensen la limitació dels drets ciutadans, en tots els àmbits de la vida nacional, als nadius del país, proposant un estricte control de la població estrangera, amb la promesa de deportacions massives, en alguns casos, tema recurrent en les propostes electorals de l’extrema dreta francesa durant els darrers anys.

El paper dels mitjans de comunicació

Alguns analistes, com Xavier Casals, creuen que en l’ascens imparable de l’extrema dreta postindustrial els mitjans de comunicació hi han tingut una intervenció decisiva perquè aquests difonen constantment temes populistes que són utilitzats en les seves campanyes polítiques. La televisió, en primer lloc, i internet, després, han estat els camps de batalla preferits per les noves formacions de la dreta populista per fer-se conèixer i obtenir algunes de les seves grans victòries. Per a Casals, l’interès patològic per l’escàndol de les societats mediàtiques els ha facilitat les coses. A través dels mitjans públics i privats, formals i informals, analògics i digitals, han fet arribar a l’electorat missatges il·lusionants, sovint rescatats de velles consignes de l’esquerra revolucionària, que ofereixen una alternativa radical pel que fa a la cosmovisió social, que contrasta amb el discurs programàtic i burocràtic dels partits tradicionals, bé siguin d’esquerra o de dreta. L’any 2002, el lema de la campanya presidencial de Jean Marie Le Pen era “Atreviu-vos a somiar!”. Així doncs, els somnis col·lectius, històricament patrimoni de l’esquerra, han passat a estar en mans de l’extrema dreta. A més, aquestes formulacions es presenten com a abanderades d’allò políticament incorrecte, en el benentès que la seva incorrecció política és la defensa de valors ultraconservadors, com el masclisme o la desigualtat racial, que consideren proscrits per una opinió pública progressista. És per això que s’adrecen, especialment, al que ells anomenen els normies, persones conservadores que no defensen obertament el seu ideari per por a ser assenyalades per una societat segrestada per allò “políticament correcte”.

En qualsevol cas, tot sembla indicar que aquesta nova extrema dreta ha deixat de ser un outsider en la política occidental i que lluny d’estar en retirada, les successives crisis econòmiques i socials l’han reforçat. Com combatre aquest fenomen, pel que representa d’amenaça per a conquestes socials producte de llargues lluites, és un dels reptes de les societats occidentals en aquests inicis del segle XXI. Potser un dels investigadors del fenomen, l’autor alemany Herbert Kitschelt, ens en donarà una pista. Segons aquest politòleg, el fet que els grans partits hagin convergit cap a un gran espai de centre ha deixat lliure la dreta, i també l’esquerra, sociològica per aquestes formacions de la ultradreta postindustrial que simplement s’han limitat a omplir el buit deixat pels partits conservadors clàssics i la social-democràcia, utilitzant sense complexos la demagògia populista.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *