Suplement

Alegria interior

La paciència i el ‘mindfulness’

Antoni Lacueva
22 de maig de 2020

Hi ha una sèrie d’habilitats fonamentals que la pràctica de mindfulness desenvolupa de forma especial i alhora que posem en marxa quan practiquem.

Específicament són:
– Suspendre el judici
– Confiança
– Deixar anar o deixar anar
– No forçar
– Paciència
– Acceptar
– Ment oberta o de principiant

Qualsevol d’elles connecta amb les altres. Especialment pensava i posava el focus en la paciència. En la programació neurolingüística i específicament a l’estudiar el metamodel del llenguatge ens trobem amb un concepte: “Les nominalitzacions”. Senzillament, un substantiu que apareix com a tal encara que en realitat amaga una acció.

I des d’aquest marc penso/reflexiono sobre la paciència. Una forma de saviesa que ens permet entendre de veritat que les coses succeeixen al seu ritme. Especialment útil quan la nostra ment està agitada. En tots els processos que valen la pena cal combinar els temps d’acció amb els temps d’espera; els temps d’assoliment amb els de treball. La paciència dit així podem confondre-la com un objecte, com el que diria la pilota, la cadira… Però la paciència seria una nominalització. Encobreix una acció.

Quan diem no tinc paciència, o tinc paciència, o totes les formes lingüístiques de dir-ho com: soc impacient, no tinc paciència, sóc pacient, etc., en realitat ens referim a una forma d’actuar amb un mateix i amb els altres o amb els esdeveniments sostinguda amb determinades actituds.

Quines sensacions percebo al meu cos quan em dic: soc impacient? Quins pensaments apareixen en aquest precís moment? Com són les meves accions i els meus comportaments? I quines sensacions percebo quan actuo amb paciència o des de la paciència? Quins pensaments apareixen en aquest precís moment? Hi ha amabilitat?
És interessant adonar-se que quan amb atenció conscient d’aquesta situació exploro i observo l’anterior pot ser que connecti amb l’acceptació, amb l’obertura, amb el no judici, amb el deixar anar les rumiacions i els discursos de queixa i amb una ment oberta i de respecte a la interrelació.

Practicar la paciència em fa bé i fa bé als altres. Podem viure des de la paciència, sabent esperar que les coses passin de forma natural, sense forçar-les, sense pressions i, en moltes ocasions, sense buscar-les. Cada dia es fa de dia, per això no tenim res a fer, excepte gaudir d’aquest moment, i mentre esperem que passi gaudirem de la resta de coses.

Per cultivar la paciència, cal abaixar el ritme, centrar-nos en el present i viure-ho conscientment. Mantenint la seguretat i tranquil·litat que hi haurà un futur, sempre que ho acompanyem de bones pràctiques saludables i bones actituds.

La paciència ens permet viure la vida des de l’activitat pacient. Ens posem en marxa, seguim avançant i acompanyem la vida, ajustant-nos al moment i al ritme de la mateixa. Es tracta de no pretendre que sigui d’una altra manera, sinó de saber esperar i mantenir la calma, perquè les coses passin quan hagin de passar.

Per desenvolupar la paciència també cal tenir paciència. No s’aconsegueix d’un dia per l’altre. Demana temps i esforç. No obstant això, és un d’aquells èxits que ens canvien per sempre i que atorguen un factor summament enriquidor a les nostres vides.
Intenta-ho!

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *