Suplement

Economia

  • Compartir

La patata calenta de les pensions

Joan Carles Arredondo
19 de juliol de 2021

La reforma de les pensions acordada fa unes setmanes entre el govern i els agents socials aplica una capa de maquillatge a un sistema incapaç de garantir, a aquestes alçades, la pròpia sostenibilitat. Tot i que les pensions, pilar bàsic d’un estat del benestar que vulgui ser mereixedor d’aquest nom, són una qüestió sempre delicada des del punt de vista polític, l’actual context, amb dèficits milionaris que s’acumulen any rere any, mostra que les costures del sistema són incapaces de sostenir-lo.

Qualsevol intent de reforma del sistema ha hagut de passar (i és molt saludable) per llargs debats entre formacions polítiques i representants del món empresarial i sindical, prèvia consulta a experts en la matèria. Fets tots aquests passos, arriba el moment de la valentia política per prendre decisions amb el risc que aquestes siguin impopulars i comportin un perjudici electoral, perquè hi ha més de nou milions de pensionistes i perquè, a la llarga, qualsevol votant ho acabarà sent. Davant d’aquesta situació, els governs han acabat optant sempre pel joc de la patata calenta. Aplicar algunes mesures cosmètiques i creuar els dits perquè el problema gros li arribi al següent govern.

L’acord que s’ha comunicat les últimes setmanes fa pensar molt que, de nou, el govern ha pres l’opció de jugar a la patata calenta. D’entrada, es deroga un dels aspectes més impopulars de l’anterior reforma (feta el 2013 amb el Partit Popular al govern): el factor de sostenibilitat. Aquest factor era una mena de blindatge: quan el sistema tingués pocs ingressos i moltes despeses, els increments de les pensions serien mínims (es va acordar que fossin d’un 0,25%, com a mínim). L’acord torna a posar la base de l’IPC com a garantia que els pensionistes no perdran poder adquisitiu. Garantir el poder adquisitiu és un objectiu noble, particularment perquè hi ha algunes pensions que són certament molt baixes. La circumstància actual és que els ingressos del sistema de pensions (provinents de les cotitzacions dels treballadors en actiu actuals) són minvants perquè hi ha menys gent treballant (o els creixements mínims de persones que cotitzen estan per sota del creixement en el nombre de pensionistes), i a més amb uns salaris més baixos que el que acaben cobrant els nous jubilats. Coses de la tan sobrevalorada moderació salarial de moda des de la crisi financera. Els agents socials estan emplaçats a trobar alguna fórmula que aporti equilibri al sistema abans del 15 de novembre. Serà el moment d’afegir valoracions a les mesures que es plantegin.

La segona qüestió crucial d’aquesta reforma és l’intent de limitar les jubilacions anticipades. Certament, l’edat mitjana de jubilació a l’Estat, menys de 62 anys, és lluny dels 66 anys en què, actualment està establerta com l’oficial (seran 67 anys el 2027). Aquests quatre-cinc anys de diferència tenen un impacte en el global del sistema i, per això, s’han establert fórmules que penalitzin més la jubilació anticipada i, en canvi, beneficiïn les prolongacions de les carreres professionals. Però la reforma acordada s’ha dirigit més a aquest segment que a la problemàtica de base que té el sistema. A més, les prejubilacions no sempre són voluntàries, sinó decisions empresarials per alleugerir les plantilles sense que els comportin desemborsaments milionaris en indemnitzacions.

Factor de sostenibilitat i edat de jubilació són, doncs, els aspectes fonamentals de la reforma. Sense restar importància a aquestes qüestions, els 30.000 milions d’euros de dèficit que té la Seguretat Social (un cop maquillada la xifra a cop de préstec, tot sigui dit) reclama alguns canvis més profunds, no ja en matèria de pensions, sinó de sistema productiu. Els termes més habituals del debat s’han exposat com una qüestió demogràfica. L’operació matemàtica és clara. Com que el sistema actual és el de repartiment, és a dir, basat en les cotitzacions dels treballadors actius actuals que cobreixen la despesa dels pensionistes a canvi que la seva pensió es pagarà, un cop s’hagin jubilat, amb les cotitzacions dels treballadors actius d’aquell moment, és necessari que en tot moment hi hagi prou persones afiliades per pagar el gruix dels subsidis. Entre finals dels anys 50 i principis del 70, hi va haver un gran nombre de naixements a tot l’Estat espanyol, i de d’ara i fins d’aquí entre 15 i 20 anys, aquest col·lectiu, que alguns defineixen com a boomers, es jubilarà. Però en els últims anys, la natalitat ha estat baixa, i no hi haurà prou gent per treballar i cotitzar per pagar les pensions dels boomers. Alguns, inclòs l’actual ministre del ram quan formava part dels grups d’experts per aconsellar futurs canvis en el sistema, ho confiaven tot a la immigració, que substituiria les capes de població jove que faltarien per treballar.

Aquest plantejament demogràfic seria impecable si la realitat no fos una altra. El problema no és demogràfic, sinó econòmic: no és que falti gent per treballar, és que falta feina i, sobretot, falta feina ben remunerada. Les altes taxes d’atur estructural i, sobretot, d’atur juvenil a l’Estat mostren que el problema no és només que hi hagi poca mainada que arribi a l’edat de treballar. De fet, quan hi arriben, molts dels joves, en molts dels casos els més preparats, es veuen obligats a ser ells que emigren per trobar més oportunitats i millors sous.

Les pensions continuaran sent un problema mentre no hi hagi un sistema econòmic amb capacitat de generar llocs de treball i que aquests siguin prou productius com per merèixer remuneracions més elevades. És probable que les pensions necessitin reformes. Però, els deures en paral·lel de qualsevol govern haurien de ser posar les bases d’un sistema que no situï els treballadors, sobretot els joves en la difícil tria entre la precarietat, l’emigració o l’atur.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *