Suplement

La puta vida

Un home ajustant-se el nus de la corbata

La ratlla del cul i els miralls infinits

Jordi Caballeria
4 de juliol de 2017

No sé ben bé perquè però sempre m’han fascinat els miralls fidels dels emprovadors estretíssims de les botigues de roba. Sóc una persona descuidada en el meu aspecte físic, barba de metec, hàbits de treballador quotidià, maneres de soldador i parola de ximple em definirien més bé que malament. No mostro ni he mostrat mai cap mena d’interès per la roba ni els seus complements de manera que sabates, cinturons, carteres, jaquetes, jerseis, pantalons o camises no tenen per a mi altra importància que la simple utilitat protectora climatològica bàsica i essencial.

Només penso en canviar una peça de roba per una altra de nova si acaba esquinçada o malmesa i trio sempre la que em sembla bàsicament més útil, més resistent i més robusta i còmode de les que tenen a la botiga, i, davant la desesperació de la dependenta de torn, després de decidir-me, me’n solo quedar sempre un número primer d’exemplars, una, dues o tres (perquè cinc ja solen ser massa). No em preocupa gens ni mica la repetició monòtona dels meus hàbits al meu armari avorrit, gens ni mica, al contrari, em reconforta i em dóna conhort.

Quan de petit la mare em volia comprar algun abric nou, un pantalons, un jersei de moda o un equip per al nou curs escolar, em solia emprenyar com una mona adduint-li a ma mare que de roba ja en tenia. No entenia ni entenc la tossuderia en canviar de sabates si les que hom té compleixen a la perfecció la seva funció bàsica. La moda no va amb mi, o millor dit, va en contra meva, en contra de la meva percepció de l’esforç que el món hauria d’esmerçar en coses realment més útils que aquesta simple collonada.

No nego que possiblement amb una roba o altra la meva presència seria més o menys convincent (pur convencionalisme), ni tampoc que al primer cop d’ull, la meva figura seria més elegant segons alguns cànons de dubtosa rellevància, però sé que la meva ment i les meves inquietuds serien les mateixes, igualment irrellevants, val a dir, tant si tinc els colors combinats com si no (cosa que mai no he sabut acabar d’entendre).

 

“La moda va en contra de la meva percepció de l’esforç que el món hauria d’esmerçar en coses realment més útils”

 

Les convencions socials, malgrat la meva reticència, obliguen a canviar mínimament el que un es posa al cim i, periòdicament al llarg de la meva vida, he visitat botigues de roba per veure aparadors, mercadejar americanes i pantalons, armilles, jaquetes, anoracs, jerseis, samarretes i calçotets per adonar-me del poc que m’agrada tot plegat.

Quan era petit, els botiguers d’abans, armats amb una cinta mètrica flexible de tela o alguna cosa similar que donava les talles i els centímetres del meu cos, em mesuraven i em deien que em faltava créixer una mica per omplir la roba que volien vendre a ma mare i li ho demostraven a l’emprovador, fent-me emmirallar i estirant-me la roba de les cuixes o sota les aixelles per demostrar que allò no era de la meva talla. A mesura que creixia, sempre tenia problemes similars, als quinze anys havia crescut massa per la meva edat i les robes que em venien a Vic en alguna botiga del passeig no m’acabaven d’encaixar del tot i, com sempre, el mirall de l’emprovador era la demostració completa que el meu cos no s’adaptava a la moda vigatana, o això deien els venedors, mig sastres, migs mags.

Confesso que als vint anys vaig tenir moments de debilitat i potser empès per la urgència de trobar parella alguna part del meu cervell primitiu es devia sobreescalfar i vaig acabar demostrant cert interès per pantalons ajustats i samarretes amb lletres, per bambes de marca teutona i alguna peça de nom estranger. Com sempre, però, els miralls dels emprovadors de les botigues de Barcelona tornaven a dir que el meu cos era fora de les mides estàndard, pensades, es veu, per panxuts ianquis bevedors de cervesa de cames primes en el cas dels pantalons. Sempre m’havia d’aprimar o engreixar en funció de les anades i vingudes de la moda. Cada un d’aquells miralls estrets dels emprovadors amb olor de roba vella em deien que no era jo adequat per a les canviants tendències de la moda.

Amb l’edat, he pogut comprovar en aquests miralls, fidels testimonis muts, com el meu cos ha anat canviant, he pogut comprovar que el pas del temps ha augmentat l’entropia bàsica de les meves extremitats, tronc i cap, he vist canviar les textures i formes del meu cos i encara que ara, més receptiu a trobar allò que em sigui còmode per als meus moviments bàsics i lluny de la perfecció simètrica de l’adolescència remota, sempre tinc algun defecte que el mirall amplifica i així, les cames les tinc curtes (a volts llargues), els braços els tinc massa llargs (a voltes massa robustos, a voltes curts, a voltes prims), la panxa i el tòrax es veu que tampoc són els d’un home de la meva edat (no sé qui sap totes aquestes mesures de la humanitat ni tampoc qui transmet aquest coneixement arcà als botiguers), i ara ja comencen a ni tan sols ensenyar-me certes peces perquè es veu que, consideren ells, no corresponen a la meva edat… i així sento que ho diuen fluixet a la meva dona quan, tancat a l’emprovador asfixiant de portes de roba i miralls infinits, pensen que no els sento (sempre han enganyat molt els cabells blancs…).

 

“La repetició de la meva imatge en l’infinit aparent dels miralls paral·lels d’alguns emprovadors, m’ha fet entendre que la humanitat està abocada a una bogeria ineludible en nom dels colors i de les estètiques incertes”

 

Algun mecanisme ocult, alguna normativa estranya i no escrita que tots el botiguers saben, però jo no, els adverteix, de la mateixa manera que les dones quan dos colors combinen, que allò no fa per a mi, encara que a mi m’agradi. Inexorables, em treuen robes d’home gran de la postguerra i em diuen que em queden bé quan en realitat no m’hi queden gens. Quan els dic que no tinc prou panxa per omplir la camisa i que les meves cames són prou fermes i voluminoses encara com per encabir-les en uns camals escandalosament amples, em diuen que m’aprimi o que m’engreixi i que torni més endavant, els molt cabrits.

La repetició incessant de la meva imatge en l’infinit aparent dels miralls paral·lels d’alguns emprovadors minúsculs amb portes de tela, m’ha fet entendre que la humanitat està abocada a una bogeria ineludible en nom dels colors i de les estètiques incertes.

Confesso que més d’una vegada he intercanviat exabruptes paraules amb botiguers que han cregut que la cinta mètrica és Déu, que es creien aliats amb els poders obscurs del mal i que podien controlar la meva dieta, els meus costums, les meves formes, les meves mides que a penes si han variat en aquest enorme oceà de Higgs que ens envolta des de la meva llunyana adolescència.

Els miralls, com els de Dylan, segueixen essent exactes reproductors de la realitat que ens envolta, segueixen reflectint fidelment els canvis del meu cos que el temps turmenta i, en exquisides replicacions de mi mateix fins als rars infinits paral·lels, perpetuen la meva història amb imatges que arrenquen de la meva infantesa, passen per mil modes que no s’han adaptat mai a mi i em retornen ara, amb la calma de l’edat, el seny per entendre que prefereixo un senzill Gin & Tonic ben fet, que no pas uns pantalons a joc amb no sé què dissenyats per ianquis de Minnesota per als seus compatriotes sis talles i un continent enllà.

Aquest cap de setmana passat vaig passar per Vic a comprar-me uns pantalons d’estiu. Es veu que (ells, no sé ben bé qui) han canviat el patronatge (ho fan sovint, es veu) i la dependenta, una noia esvelta d’olor agradable i simetria evident, em va dir que jo no tenia cul, ja se sap, per l’edat. La meva dona em va impedir demostrar-li que sí que en tenia i, enrojolada, crec que no es va creure que n’havia tingut, i ferm, en un passat remot. Potser mai no havia tingut clients llenguts o cabres com jo sóc. Després d’emmirallar-me al petit emprovador d’infinits reflexos, em vaig acabar comprant contra la voluntat de la venedora uns pantalons que tot i que m’agradaven, es veu que no feien per a mi, però m’enorgulleix veure que quan m’hi ajupo se’m veu, com als llauners, als electricistes, i a la gent pràctica de la vida, la ratlla del cul per on m’hi solo passar moltes coses i més opinions.

La puta vida

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *