Suplement

Cinema

‘La vampira de Barcelona’, malson caligaresc

Joan Millaret Valls
1 de gener de 2021

Premi del públic en el 53è Festival de Cinema de Sitges, La vampira de Barcelona, de Lluís Danés, és una pel·lícula inspirada en la crònica negra barcelonina a través dels crims esgarrifosos atribuïts a Enriqueta Martí al barri del Raval a principis del segle XX. Aquesta història amb tics llegendaris s’explica, en bona part, a través de la figura d’un periodista, Sebastià Comas (Roger Casamajor), personatge torturat que arrossega alguns traumes i que s’ha d’injectar morfina per oblidar i dormir. Comas intentarà esbrinar la veritat de les acusacions sense contrastar dirigides a Enriqueta Martí, autèntic cap de turc, enmig de la psicosi col·lectiva sobre nens segrestats i assassinats.

Enriqueta Martí, anomenada La vampira de Barcelona –interpretada amb tot el dramatisme possible per Nora Navas–, és una dona trastornada que apareix progressivament com la víctima propiciatòria d’una societat controlada pels seus poders fàctics en què el vertader monstre no seria la desgraciada Enriqueta sinó la societat en general. Un film de terror gòtic que es pot veure també com un film polític al posar en solfa la impunitat de les forces vives, des de la burgesia fins als jutges o la premsa sensacionalista, confabulats a construir un relat tendenciós i estigmatitzador sobre una dona indefensa.

Aquest film conté una marcada petjada artística i ve farcida de recursos estètics que veuen del cinema mut, l’expressionisme o altres modalitats expressives que evoquen les siluetes de les ombres xineses. Rodat en blanc i negre, majoritàriament, amb espurnes preciosistes i simbòliques del color vermell –la sang, el fanalet d’un prostíbul o cors arrencats–. El color es farà omnipresent, però, en les seqüències barroques i asfixiants del prostíbul on van a parar, probablement, les nenes de famílies pobres desaparegudes dels carrers de Barcelona.

Reputadíssim escenògraf teatral, Lluís Danés aparca el documental –sovint centrat en la figura del músic Lluís Llach amb un treball tan destacat com Llach, la revolta permanent (2007)– i en el seu primer llargmetratge de ficció aporta un disseny artístic prodigiós que combina cinema i teatre atorgant a l’urbs de Barcelona uns contorns de malson caligaresc en què els decorats es fan presents de forma indissimulada.

Aconsegueix també traspuar el clima enrarit i víric d’un altre film paranoic com M, el vampir de Düsseldorf (1931, Fritz Lang) i es nodreix alhora de reminiscències escenogràfiques de Casanova (1976) de Fellini a través de l’ús de les màscares, elements circenses o la pantomima, on l’artifici es fa amo i senyor de la funció. Una esplèndida pel·lícula amb un repartiment d’altura en què destaquen, a part dels esmentats Roger Casamajor o Nora Navas, Bruna Cusí, Núria Prims, Francesc Orella, Albert Pla o Mario Gas.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *