Suplement

Reportatge

La Xina, viatge al país del centre

Xavier Tornafoch
29 d'octubre de 2019

Els occidentals ens creiem el centre del món, fins i tot hi ha una paraula que defineix aquesta manera de percebre el nostre entorn: eurocentrisme. De fet, ens avala una llarga història de colonialisme i imperialisme. És per això que ens sorprèn que qualsevol altre lloc que no sigui Europa o Amèrica del Nord s’autoanomeni, com succeeix a la Xina, “el país del centre”. Segons la nostra cosmovisió, aquest és un detall que no podem deixar passar. Així doncs, per viatjar a la Xina és obligatori desprendre’s d’uns quants prejudicis. El primer, i més important de tots, és creure que fora d’Europa o del món occidental no hi ha res ni ningú capaç de substituir el predomini de la nostra cultura. Aterrar a Pequín, de la qual molts conservem un record històric en blanc i negre, ple de persones vestides de la mateixa manera que circulen en bicicleta, és una experiència sorprenent. L’aeroport de la capital ens ajuda a desdibuixar antics clixés, és enorme i moderníssim. El trajecte fins al centre de la ciutat és igualment alliçonador: avingudes plenes de cotxes nous i grans edificis que no tenen res a envejar als de qualsevol ciutat occidental. Per tot arreu hi ha botigues, restaurants, teatres i infraestructures descomunals, entre les quals destaquen les que es van construir amb motiu de les Olimpíades de l’any 2008. El visitant s’adona que ja no és a la vella Xina de Mao Tse-Tung sinó a la nova de Xi Jinping. Ara bé, Pequín és, sobretot, una gran capital política, el centre de poder d’un país immens. Tota la malla urbana, com ha succeït des de fa 2.000 anys, s’articula a partir de la plaça de Tiananmen, escenari aquests dies de les espectaculars desfilades militars programades pel govern xinès per celebrar el 70è aniversari de la proclamació de la República Popular. Els edificis que envolten aquesta plaça, la més gran del món, evidencien el caràcter preeminent de la ciutat: l’Assemblea de Poble, el Gran Teatre de l’Òpera, el Museu Nacional i de la Revolució i, el més important de tot, la “Ciutat Prohibida”, que acull les antiquíssimes dependències imperials. Al bell mig d’aquest espai, el Mausoleu de Mao Tse-Tung, el dirigent comunista que va fundar la República Popular, i el gran monument als “Herois del Poble”. La plaça de Tiananmen és també el lloc on centenars, o milers perquè ningú sap la xifra exacta de víctimes, d’estudiants i obrers van ser massacrats el 1989, quan el règim va reprimir a sang i foc una manifestació que demanava transformacions democràtiques al país. D’aquesta qüestió, però, a la Xina anomenada continental, gairebé ningú en parla.

Més enllà d’aquest enorme rectangle carregat d’història hi ha la ciutat, i més enllà el país, un territori molt extens, habitat per més de 1.300 milions de persones, d’ètnies, religions i idiomes diferents. Des dels temps de Deng Xiaoping, el líder que va decidir abandonar l’ortodòxia maoista, i va obrir la Xina a canvis econòmics i socials que l’han transformat en unes poques dècades, la urbanització s’ha estès de forma exponencial. Les tres megalòpolis xineses (Pequín, Shanghai i Chongqing) tenen més de vint milions d’habitants, però qualsevol ciutat de províncies en té més de cinc milions. Al camp, la veritable essència de la cultura xinesa tradicional, la població ha disminuït i molts sembrats han estat abandonats, fet que ha obligat la Xina a importar aliments de forma massiva. Avui en dia hi viuen majoritàriament gent gran i nens, que queden al càrrec dels seus avis mentre els pares treballen a les ciutats, totes elles interconnectades per trens d’alta velocitat i rutes aèries interiors, al servei de les quals hi ha les infraestructures més grans del món, com el nou aeroport de Pequín o l’estació ferroviària de Hangzhou. En general, la societat xinesa s’ha adaptat al turbocapitalisme neoliberal que ordena el desenvolupament econòmic del país, tot i que les resistències no han estat poques i l’onada de vagues i protestes laborals, silenciades per les autoritats locals i obviades per Occident, han fet que els sous pugin i que de forma relativament ràpida s’hagi format una classe mitjana que consumeix, viatja i es passeja en vehicles potents i luxosos, cosa que ha fet augmentar la contaminació a les principals ciutats fins a límits preocupants. Fins i tot, alguns dels entreteniments típicament occidentals, com el futbol o els balls de saló, tenen molts seguidors. A més, existeix un sector cada vegada més gran de joves que parlen anglès i que han viatjat per Europa o per Amèrica del Nord. Tanmateix, la cultura ancestral d’un dels països més antics del món continua tenint una forta presència en la societat xinesa, pel que fa a les creences i també en relació amb codis de conducta individuals o col·lectius. Ni tan sols la “revolució cultural” maoista, que pretengué erradicar de la vida social el sistema de creences i pràctiques culturals tradicionals, va poder acabar amb determinades cosmovisions. Un exemple d’això fou el descobriment de la tomba de Qin Shi Huang, el primer emperador de la Xina, prop de la ciutat de Xi’an l’any 1974. Els dos camperols que van descobrir la infinitat de guerrers de terracota que protegien la tomba van amagar la informació durant uns quants dies perquè creien fermament que el “Déu de la Terra” els castigaria per aquella profanació. Després de vint-i-cinc anys de règim comunista i de materialisme històric, de supressió de la religió de l’espai públic, les creences de dos humils agricultors d’un petit poble de la província de Shaanxi continuaven estan fortament condicionades per la cultura tradicional, possiblement transmeses a través de les relacions familiars.

Avui en dia, però, existeix entre la majoria de la població xinesa una tàcita acceptació de “l’autoritarisme pragmàtic” que practica el govern. S’admet el règim i les seves formes autoritàries a canvi de progrés econòmic. A diferència del que succeeix a Hong Kong, on hi ha una societat mobilitzada per protegir l’statu quo heretat de la colònia britànica, a la regió uigur de Sinkiang, on les aspiracions de sobirania política es barregen amb l’especificitat musulmana dels seus habitants, o al Tibet, zona ocupada pels xinesos als anys cinquanta del segle passat, a la Xina continental la discussió política està absolutament silenciada. Els temes que obren els noticiaris de les televisions oficials són ara mateix el desenvolupament del 5G, la nova ruta de la seda i la guerra comercial encetada per Donald Trump. El govern xinès, i bona part de la població, estan ocupats intentant esdevenir, una altra vegada, la potència que van ser, procurant recuperar l’orgull del que havia estat el gran “imperi del centre”.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *