Suplement

Economia

  • Compartir

L’agenda del sant tornem-hi

Joan Carles Arredondo
16 de juny de 2022

Les bones paraules sobre el propòsit de corregir les relacions entre Catalunya i Espanya no es corresponen amb els fets. Les dades sobre l’execució pressupostària que l’Estat va donar a conèixer la setmana passada han provocat un enrenou justificable perquè venen a posar números al que ja s’intuïa: existeix un menyspreu a les perifèries costaneres, les més productives, que afavoreix una economia de base més extractiva –i políticament poderosa– radicada al centre de la Península (per dir-ho més clarament, a Madrid). L’únic nou que aporten aquestes dades és que fan visible que el greuge, lluny de corregir-se, s’agreuja, i que ara ja no es fa ni l’esforç de dissimular.

A tall de titular, les xifres assenyalen que de cada 100 euros que estaven pressupostats a Catalunya l’any passat, se n’han acabat materialitzant només 36, al temps que a Madrid els 100 euros pressupostats s’han convertit en 184 d’executats. D’aquest titular no és gens difícil extraure la conclusió que Catalunya juga la partida amb un estat en contra. I l’obstinació a perpetuar l’enfortiment de Madrid en detriment d’altres àrees. A més d’aprofundir en una sensació greuge que l’Estat hauria de voler evitar en termes polítics, és una veritable disfunció econòmica: a Europa predomina el discurs de la necessitat de recuperar la indústria –l’economia productiva–, però Espanya s’entesta a escanyar el territori on genera un 25% de les seves exportacions.

Les dades no se les ha tretes de la màniga cap pèrfid independentista per justificar el seu posicionament. Són del mateix govern espanyol, que amb una traça qüestionable va esbossar justificacions que sonen a males excuses. En les justificacions van sortir la pandèmia i l’encariment dels subministraments, dos factors que si fossin la veritable explicació haurien afectat de la mateixa manera tots els territoris i, com és ben visible, en el cas de Madrid es pot dir ben poc que retallessin inversions. No va ser així: a Madrid es va invertir tres vegades més que a Catalunya, i també tenia pandèmia i encariment de preus. També es va insinuar que els catalans es posen més d’esquena a segons quines inversions. Massa exigents. L’exemple és l’ampliació de l’aeroport. Una manera de desviar el debat, perquè no s’està parlant sobre si cal un projecte o un altre. Del que es parla és de compromisos adquirits, debatuts i aprovats majoritàriament sota el consens que són infraestructures ferroviàries, en les quals hi ha molt d’acord sobre la seva necessitat. Sobretot perquè és una necessitat que acumula dècades d’incompliments.

És cert que l’argument de l’exigència ha donat preu al sorgiment d’un nou personatge en aquesta història: la de l’autoflagel•lador. Aquell que diu que, en el fons són els mateixos catalans que es busquen aquest dèficit inversor. És una manera com una altra de donar la raó al guanyador: “en el fons, ens ho mereixem”. És una anàlisi que deixa de banda anys de promeses incomplertes. Ja no es tracta de quines inversions són necessàries per al futur, sinó de les que ja ho eren en el passat. No és l’aeroport, és l’estació intermodal de la Sagrera. Aquí no s’hi valen autoflagel•lacions: fa 16 anys que hauria d’estar acabada, i el projecte no fa més que acumular incompliments. No són, per tant, nous somnis de connexions intercontinentals. Són, purament, vells somnis de connexions intercomarcals. No és demanar la lluna en un cove. És un servei de rodalies digne de portar el nom de servei.

L’estació de la Sagrera només n’és un exemple, gairebé a l’atzar. Tot plegat ve de molt lluny. Del discurs de la desafecció de l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, de l’acte a l’escola de negocis IESE –tots dos de l’any 2007–, de l’editorial conjunt de la premsa catalana –el 2009–. El mal és endèmic. Segons dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, en els últims set anys, Catalunya ha rebut un 60% del que estava pressupostat. Mal de molts, la mitjana estatal d’execució en el mateix període és del 74%. A Madrid, en els mateixos set anys s’ha executat un 128%. L’Espanya centrípeta, que buida el seu entorn, davant la resistència, inútil, dels territoris més allunyats, allà on el mateix Estat s’hi juga la capacitat exportadora.

Quan es van fer els pressupostos, la presidenta de la Comunitat de Madrid va arribar a insinuar que l’elevada previsió d’inversió a Catalunya –que, per cert, ni de bon tros arribava a complir el que preveu una llei orgànica com l’Estatut, que indicava que les inversions a Catalunya es correspondrien al seu pes en el PIB espanyol, un 19%– era un “robatori a Madrid”. Un cop avaluada l’execució pressupostària, que inclou un rescat a les autopistes deficitàries al voltant de la capital del Regne , no es coneixen declaracions d’una presidenta que no es caracteritza precisament per estar-se callada. Hi ha silencis tan eloqüents com les paraules. La catalanofòbia sempre cotitza a l’alça al mercat electoral.

La penosa execució pressupostària de 2021 mostra una imatge similar a la de fa 10 o fins i tot 20 anys, quan el greuge estava gestant un emprenyament col·lectiu que va portar a reformes de l’estatut, rebuig generalitzat a sentències constitucionals que el retallaven, exigències argumentades de més inversió per a un territori que només volen espanyol aquells que després el castiguen. Transcorreguts 10 o 20 anys, tot plegat és allà on era. El president espanyol i el seu govern fan discursos sobre l’agenda del retrobament, però no han aconseguit arribar més enllà de l’agenda del Sant Tornem-hi.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *