Suplement

Cinema

  • Compartir

L’amor ho és tot

Joan Millaret Valls
28 de febrer de 2022

Després d’Asesinato en el Orient Express (2017), Kenneth Branagh retorna a l’univers d’Agatha Christie ficant-se de nou en la pell del detectiu belga Hércules Poirot a Muerte en el Nilo. La primera sensació és que Kenneth Branagh llueix molt menys que en la seva precedent adaptació de la novel·lística de l’escriptora anglesa. I, després, que tampoc aconsegueix fer oblidar l’encant crepuscular de la popular adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la escrita el 1937, Muerte en el Nilo, a càrrec de John Guillermin l’any 1978 i amb un repartiment d’actors i actrius insuperable.

Tenim davant un feixuc i ensopit relat ambientat en un vaixell de vapor que transita entre diversos llocs turístics d’Egipte amb una adinerada parella que celebra la lluna de mel, Linnet Ridgeway (Gal Gadot) i Simon Doyle (Armie Hammer). Aquesta parella d’èxit viatja envoltada d’un selecte grup de convidats, entre els quals el mateix Poirot (Kenneth Branagh), que es troba al país de vacances. La parella intenta sense sort esquivar l’assetjament de l’antiga parella de Simon, Jacqueline, Jackie, de Bellefort (Emma Mackey), i antiga i estreta amiga de Linnet, abans que Simon la deixés per casar-se per diners amb la rica Linnet.

Després de l’exuberant tractament cinematogràfic aplicat a la seva multinominada pel·lícula sobre la seva infància, Belfast, Branagh demostra a Muerte en el Nilo una preocupant desídia. Curiosament, el més interessant sembla descobrir-se fora de la mateixa trama d’intriga i misteri que acompanya els crims pel Nil. Destaca, precisament, un pròleg en blanc i negre, ambientat a la Primera Guerra Mundial, on se’ns revela un jove Hércules Poirot, ferit de guerra i amb una cicatriu a la cara que podrà dissimular gràcies al seu vistós i singular mostatxo. També resulta ben ressenyable l’inici, ambientat en un cabaret londinenc, moments en què la música blues, el ball suggeridor, l’amor, la passió i les emocions creuades juguen un rol determinant. Al capdavall, l’amor és el corrent subterrani que ho inunda tot i el crim és una de les seves conseqüències en aquesta ensopida producció cinematogràfica.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.