Suplement

On Broadway

L’amor i la por

Xevi Freixa
12 de febrer de 2017

Hi ha una illa perduda al mig de l’oceà que té alguna cosa. Alguna cosa que fa que la seva gent canti i parli com ningú sobre què significa la humanitat. Aquesta illa és Irlanda i aquestes paraules són l’argument que fa servir el personatge de la noia perquè un banc financi el disc del personatge del noi. Tots dos pertanyen al musical Once, que us sonarà perquè la pel·lícula en què es basa va ser oscaritzada pel seu hit, l’hipnòtic “Falling Slowly”:

 

 

El Noi… Diem “el Noi” perquè mai sabem el seu nom (es tracta d’un musical alternatiu i al guió se l’anomena així). Doncs bé, el Noi vol abandonar la música. La Noia, en canvi, ha estat abandonada. Com dirà ella, les seves vides estan en stop. Però, mentre que ella és una tempesta de vitalitat i energia, el Noi és aigua estancada. És curiós com de diferent podem veure una mateixa cosa: la Noia està entusiasmada amb el folk rock del Noi, que serà la banda sonora que ens acompanyarà durant tota l’obra; en canvi, ell vol abandonar la seva guitarra al mig del carrer.

“Per viure… has d’estimar”, deixa anar el Noi mentre presenta les seves composicions en un concert. Més tard explicarà que de petit, jugant en uns penya-segats perillosos, va descobrir una “terrible lliçó” vital: ens podem perdre la vida perquè ens fa por viure-la. A l’obra hi són ben presents la por, l’amor… i la por a l’amor. Però també la por al fracàs. Once és una història d’alliberació de les pors que no ens deixen viure. Tal com conclourà la mare de la Noia: “Els que viuen amb por, moren vius”.

L’obra és un bon exemple de com reinterpretar una pel·lícula indie en un musical per al gran públic sense caure en l’optimisme banal. En aquest sentit, és una peça preciosa i positiva però les pors hi van planant en forma d’humor i bromes, cosa que la fa encara més interessant. Segons l’autor, Enda Walsh, no només és la història de l’alliberació del Noi sinó també de la resta dels personatges: la Noia, provinent de la República Txeca, està casada amb un home que no és a casa; el seu veí Andrej no es vol passar la vida fregint hamburgueses…

La història comença quan ella sent les cançons del Noi i s’hi sent identificada. Des de llavors, fa els possibles per ajudar-lo a gravar una maqueta i a recuperar la seva xicota. El públic sap, però, que ho fa perquè se l’estima, tot i que ella encara no se n’hagi adonat. “Aquestes cançons han de ser cantades per a tothom que ha perdut un amor”, li diu per convèncer-lo. De fet, les estrofes que ha compost el Noi ens parlen del seu desengany amorós. “No puc esperar per sempre, és tot el que em vas dir”, canta al tema “Leave”. “I com se suposa que he de viure sense tu? Quatre paraules equivocades dites amb ira, i te’n vas anar”, entona a “Sleeping”. Per la seva banda, ella també té cançons potents, com “If You Want Me”:

 

 

Les coreografies que parlen per si soles, com aquesta, o que ajuden a recrear un espai, com la que ens situa en una caixa d’estalvis, són un dels reclams del musical. I més quan els intèrprets les ballen mentre canten, actuen i toquen. Tot alhora! Aquesta decisió escènica no només té molta força sinó també molt d’encert, tractant-se d’actors que interpreten personatges que són músics.

Once és moderna i té un estil propi. Ho demostra, també, el fet que comenci amb una jam session. Quan et trenquen l’entrada i busques el teu seient, tota la companyia ja és a l’escenari tocant i creant bon rotllo. El ritme i la manera de canviar els decorats també ho corroboren: “Tinc un amic en una botiga de música”, diu la Noia en una rèplica i, ràpidament, apareix un personatge nou arrossegant un piano fins a ella. “Aquest és l’amic i aquesta la botiga”. Et voilà, comença una nova escena.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *