Suplement

Sound and Vision

‘Laurel Canyon: A Place In Time’

Ramon Solé
25 de setembre de 2020

La Florència del Renaixement, el París dels anys 20, el Manchester del tombant dels 80-90… La història de l’art és plena d’ocasions en què, no saps per què, els astres s’alineen i apunten a un moment i un lloc concrets i passen coses màgiques. Entre 1965 i 1975 un d’aquests fenòmens va donar forma a bona part de la música popular nord-americana de l’època, i va passar en una ciutat molt concreta; de fet, en un barri molt concret situat als turons boscosos de Hollywood Hills, a la perifèria de Los Angeles. El que es va generar allà durant aquells deu anys és espectacular, però el més bonic són les circumstàncies en què es va generar. Aquesta història s’explica de forma magnífica al documental Laurel Canyon: A Place In Time, dirigit per Alison Ellwood, estrenat aquest mateix any i que podeu assaborir a Movistar+.

A mitjan anys 60 Laurel Canyon era un barri de cases assequibles, la qual cosa el va convertir ràpidament en destí natural d’artistes joves. Fins aquí, res que diferenciï aquest cas dels barris de Gràcia o el Born de Barcelona, per exemple. El que no és tan normal és que anant a buscar el pa un dimarts qualsevol et podies trobar Joni Mitchelll o Jackson Browne o Carole King o The Byrds, Buffalo Springield, Brian Wilson, Jim Morrison, Gram Parsons, Eric Clapton, Linda Ronstadt, Fleetwood Mac, The Eagles, James Taylor, Graham Nash, Frank Zappa o The Mamas & the Papas, entre d’altres. Una concentració de talent i de mites del rock tan bèstia que costa de creure que fos veritat. El cas és que molts d’ells hi van coincidir en les primeres etapes de les seves carreres, quan encara no eren tan famosos i els recels i els egos no estaven tant pels núvols. Això va convertir aquell barri en una comunitat en què tothom es coneixia, tothom entrava a casa de tothom, es compartien idees i melodies, tothom s’encoratjava mútuament, compartia festes, drogues, llit, etc., tot plegat en una bombolla de llibertat, joventut, creativitat i bon rotllo que per força havia de generar meravelles. Sona tan idíl·lic que fa ràbia, però és que realment va ser així.

El documental, dividit en dos episodis de poc més d’una hora, explica tot això amb testimonis dels protagonistes i una pila d’imatges de totes aquestes situacions quotidianes a casa de l’un i de l’altre, i explica la posterior evolució de cada artista i grup en el context de l’època. D’aquesta manera, Laurel Canyon esdevé un punt de pivotatge per explicar l’auge del somni hippie, que va tocar el cel a Woodstock el 1969 i va caure en picat aquell mateix any amb els crims de la família Manson i les morts del festival d’Altamont, el moviment antibel·licista i la brutalitat de la resposta de l’administració Nixon, etc., i com tot això anava influint en els artistes i la seva obra.

Al final, com tots els somnis, el de Laurel Canyon es va anar acabant, al ritme que avançaven els 70 i els seus protagonistes s’anaven fent més i més grans. Però la llegenda d’aquell barri i la màgia d’aquells deu anys han perdurat en el temps, en les cançons i els discos, com un testimoni del que pot passar quan un grup d’esperits afins, talentosos i lliures s’apleguen en un lloc i un moment en el temps.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *