Suplement

Economia

L’avís per les pensions

Joan Carles Arredondo
13 d'abril de 2020

Les advertències sobre la solvència i la viabilitat del sistema de pensions espanyol s’han convertit en una constant en els últims anys. Les reformes que es van fer en els últims anys dels governs socialistes en l’etapa de Rodríguez Zapatero com a president, i en els primers anys dels governs populars presidits per Mariano Rajoy, han tingut uns resultats que les dades avaluen de manera contundent i no precisament favorable: la Seguretat Social tanca amb dèficits multimilionaris exercici rere exercici. En l’últim, el de 2019, encara amb dades provisionals, la diferència entre el que ingressa i el que gasta el sistema és desfavorable en 18.000 milions d’euros.

Per més que la bona voluntat del nou ministre del ram, José Luis Escrivá, insisteix que el sistema és solvent, les xifres són tossudes. I també ho són la demografia, el context econòmic i la persistència de governs i partits a plantejar massa sovint la qüestió sota el prisma dels interessos polítics. Són factors que contribueixen poc a l’optimisme.

El dictamen que la Comissió Europea va donar a conèixer la setmana passada fa referència a diversos aspectes del quadre macroeconòmic a les economies dels estats membres. En el cas de l’Estat espanyol, assenyala algunes ineficiències ja conegudes (un atur excessiu, un dèficit públic “obstinadament elevat” i determinats desajustos en el mercat laboral), i destaca el capítol dedicat al sistema de pensions perquè ve a esmenar una de les primeres mesures del nou govern: vincular l’increment anual a la inflació. Segons l’informe, aquesta mesura “augmentarà significativament la despesa en pensions a mitjà i llarg termini i empitjorarà l’equitat intergeneracional”. Aquest últim punt potser és una mica massa tècnic; traduït ve a dir que incrementar les pensions segons l’IPC perjudica els joves: un gran augment de la despesa en pensions suposa incrementar un deute que s’haurà de pagar a llarg termini, a través de l’esforç de les generacions que actualment estan ocupades, o bé a través d’un increment dels impostos, que també haurien de pagar els treballadors actuals.

Amb les pensions actuals, s’està donant la circumstància que com que les persones que s’estan jubilant tenien uns salaris elevats acaben cobrant més quan es retiren que els actuals treballadors actius. No deixa de ser contradictori que els organismes, com la mateixa Comissió Europea, que en el passat van remarcar els beneficis de la moderació salarial es posin les mans al cap perquè amb els sous actuals no es puguin mantenir alguns dels pilars de l’estat del benestar. Amb millors salaris, alguns dels problemes que s’assenyalen sobre el sistema de pensions serien molt menors.
A més d’aquest factor salarial és important remarcar que –afortunadament– l’esperança de vida d’aquests nous pensionistes és més llarga, de manera que estan més anys cobrant la pensió. La població tendeix a envellir i l’axioma que són necessàries dues persones treballant per cada pensionista es comença a fer vell. La demografia juga poc a favor que hi hagi un gran increment de treballadors en actiu, perquè la natalitat és escassa. En aquest sentit, serà de gran importància l’arribada d’immigrants. En definitiva, i segons l’informe de la Comissió Europea, el cost d’incrementar les pensions en la mateixa quantia que l’índex de preus de consum serà de quatre punts del PIB cap a l’any 2050. Uns 50.000 milions d’euros.

S’assenyalen problemes amb les pensions, però aquests no són una novetat. De fet, s’han fet reformes, en els últims anys. La del govern socialista va comportar allargar l’edat de jubilació gradualment fins als 67 anys i també ampliar els còmputs de la vida salarial de cada pensionista per evitar que el càlcul es fes en els últims anys de feina, en els quals els treballadors poden haver tingut sous més alts. L’edat mitjana de jubilació és encara lluny d’aquests 67 anys. Ha arribat a ser molt recentment de 64 anys.

Amb uns dèficits persistents només lleugerament per sota dels 20.000 milions d’euros, es comença a fer difícil defensar que el sistema de pensions s’ha de mantenir tal com està. Però amb les pensions hi ha també un problema de caire polític: és una matèria sensible des del punt de vista electoral. Actualment, hi ha uns nou milions i mig de pensionistes –tota una força electoral–. Decisions que es poguessin entendre com a impopulars comportarien costos que en el món polític no es volen acabar d’assumir. A França, per exemple, els retocs al sistema que es proposen estan provocant grans mobilitzacions.

Per això, és necessari que les propostes que es facin s’escapin de la lluita partidista i, també cal dir-ho, dels interessos de determinats lobbies que insisteixen en la necessitat de la participació privada en el negoci de les pensions. A l’Estat, hi ha marcs de negociació i, si es fa cas al nou ministre del ram, marge de maniobra per continuar garantint la sostenibilitat del sistema. Per exemple, José Luis Escrivá planteja traspassar en els anys vinents despeses que són impròpies del sistema (foment de l’ocupació, prestacions universals, subvencions a règims especials o despeses de funcionament) als pressupostos de l’Estat. També proposa incentivar que s’allargui el moment de la jubilació –més enllà de l’edat de 67 anys–. Parlar de reformes no significa, necessàriament, restringir l’accés a la pensió. Simplement, repensar el sistema. I fer-ho des de l’acord i sense la pressió dels mals auguris com el que ha arribat només fa uns dies des d’Europa.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *