Suplement

  • Compartir

L’egocentrisme periodístic

Jordi Remolins
6 de juliol de 2021

22 d’octubre de 1998
Simon & Schuster publica The Rum Diary gairebé mig segle després de ser escrita per Hunter S. Thompson

Quan anava a estudi, sempre que hi havia una conversa entre diversos companys n’hi havia un en concret que donava la raó a pràcticament tot el que es deia, de manera que en cas que hi hagués opinions contraposades ell havia de fer equilibris per posicionar-se a favor dels que deien blanc i també dels que deien negre. I si hi havia una tercera opinió es convertia en un mag del llepaculisme per encaixar-hi la seva benedicció. Aquest company, evidentment, era un merda i ho ha seguit sent en el decurs de la seva vida. El que més m’estranya és que no s’hagi dedicat a la política.

Hunter S. Thompson, l’inventor del periodisme gonzo, va ser l’antítesi de la grisor. L’any 1970, el millor amb diferència de la meva vida, va presentar candidatura a xèrif del comtat de Pitkin, de l’estat de Colorado, amb un partit que portava l’inequívoc nom de Freak Power. Malgrat plantejar un programa amb propostes tan visionàries com aterrar els edificis alts que priven la visió de les muntanyes, canviar el nom de la fastigosa Aspen per Ciutat Gorda, o bé despenalitzar el consum de drogues, gairebé va aconseguir derrotar el seu antagonista republicà.

Amb aquest antecedent no és estrany que Thompson, que ja es dedicava al periodisme tot i haver estat acomiadat de diverses revistes i que havia escrit a inicis dels seixanta la brillant novel·la El diari del rom, que no va ser publicada fins a final de segle, anés un pas més enllà i estigués en l’epicentre del periodisme que situa l’autor en el centre absolut de la narració. Per aconseguir-ho no va estalviar alcohol, estupefaents o provocacions gratuïtes, que posteriorment es van convertir en autèntiques delicatessen pels seus lectors. Diu la llegenda que el seu primer article utilitzant aquesta tècnica va esdevenir quan a punt d’acabar-se el termini per enviar-lo a l’editor de la revista esportiva Scanian’s Monthly, va arrencar els apunts que havia pres i els va ensobrar sense fer-hi cap retoc, i així i tot van felicitar-lo.

La involució del periodisme ha provocat que cada vegada sigui més complicat trobar autors interessants. La rèplica a imatge i semblança del lloro més estúpid ha fet que les capçaleres de premsa es trobin més còmodes davant d’un imbècil que copia els comunicats oficials d’ajuntaments i empreses que no pas de qui els pot posar en un compromís. Per això m’estranya que el meu company d’escola no es dediqués a la política o, en el cas de saber llegir i escriure, al periodisme.

  • Compartir

Altres articles sobre Els millors minuts de la nostra vida

Mala dècada per la música

Publicada el 21 de juliol de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *