Suplement

Economia

  • Compartir

L’enlairament d’un nou sector

Joan Carles Arredondo
29 de març de 2021

La cursa de l’espai canvia de format. Tot i que encara hi ha la tradicional competència entre blocs amb grans projectes, com el nord-americà Perseverance, que està explorant el planeta Mart, o el xinès Tianwen-1, que hi arribarà properament amb un objectiu similar, hi ha altres formes d’apropar-se a l’espai, amb objectius que, si bé són menys ambiciosos, tenen la doble finalitat de donar resposta a noves necessitats tecnològiques o a aportar coneixements sobre aspectes tan fonamentals com la climatologia. En un símil informàtic, aquests projectes parteixen d’un hardware molt menys espectacular que els coets que han donat peu a la mitologia espacial des de fa dècades. Les mides poden arribar a ser similars a una caixa de sabates i un màxim de 10 quilos de pes. Però per crear aquest hardware (el maquinari) i el software (el programari) i desenvolupar el que es coneix com a nanosatèl·lits cal haver aplicat prèviament molt de coneixement i molta tecnologia.

Catalunya ha decidit aplicar una estratègia que li permeti ser en aquesta petita cursa de l’espai. El projecte té el nom de New Space, i neix de la creació de l’Agència Catalana de l’Espai. La tendència a quedar-se només amb els titulars, que comença a ser massa generalitzada, ha donat peu immediatament a la broma barroera. Agència Catalana de l’Espai sona a la creació d’una mena d’infraestructura d’estat i els coristes de l’espanyolisme ranci han corregut a parlar de la Nasa Catalana i fer escarni del projecte i caure en la temptació de la demagògia sobre la inversió de 18 milions d’euros que es preveu destinar a aquesta iniciativa en els propers quatre anys, assenyalant que hi ha altres necessitats prioritàries. La pandèmia posa fàcil quines són aquestes prioritats.

És cert que haver posat el nom d’Enxaneta al primer nanosatèl·lit que es llançarà a l’espai, concretament aquest mateix dissabte, ho posa difícil a l’hora de defensar que el projecte s’hauria de prendre amb menys lleugeresa que la brometa fàcil de la Nasa Catalana. Però es pot intentar.
Per començar, es poden remarcar els objectius d’aquest primer nanosatèl·lit que s’enlairarà dissabte, poc més enllà de les 7 del matí des del Kazakhstan. L’Enxaneta –un nom escollit per votació popular entre el sector més infantil de la població– oferirà serveis de connectivitat d’internet a tot el territori català, fins i tot en zones d’accés difícil o sense cobertura de les xarxes convencionals. Ja hi ha en marxa un segon nanosatèl·lit que es destinarà a l’observació de la Terra, amb l’objectiu de prevenir catàstrofes i lluitar contra el canvi climàtic.

Més enllà que els objectius siguin profitosos per a la societat, hi ha més factors que haurien de contribuir a prendre’s la molèstia de mirar més enllà del titular de la Nasa Catalana. El sector espacial té en la seva base tot un seguit de necessitats tecnològiques i de coneixement, això que s’ha convingut a anomenar R+D+I. Es parla molt sovint de la necessitat que els governs inverteixin en recerca, desenvolupament i innovació, però quan s’hi destinen partides apareixen les veus dels que no passen dels titulars per dir que els diners s’han d’invertir d’una altra manera. És cert que avui hi ha necessitats sanitàries urgents, però també ho és que moltes persones altament qualificades, en la formació de les quals s’han invertit també molts diners públics, han d’acabar optant per l’emigració per desenvolupar la seva carrera professional. O que la inversió en R+D+I està ancorada en els nivells més baixos de la Unió Europea.

Segons les dades de la mateixa Generalitat, el desenvolupament d’una Agència Espacial Catalana suposarà la creació de 1.200 llocs de treball i una facturació de 300 milions d’euros els propers quatre anys. I també suposa la creació d’un ecosistema productiu en la qual la base és tecnològica i va més enllà dels serveis turístics o de la construcció que, com s’ha pogut comprovar, estan molt més a expenses de cicles econòmics desfavorables. A més, el sector espacial està en creixement. Segons informava fa unes setmanes el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, en els propers cinc anys es preveu que es llancin a l’espai més de 3.500 satèl·lits d’aquest tipus. El sector creix a un ritme del 20% anual i la facturació porta camí d’arribar als 4.000 milions d’euros l’any 2025. Tenir l’ambició de recollir una porció d’aquest mercat no apunta a una estratègia tan desfavorable. Ara, amb els fons de reconstrucció europeu a la cantonada, l’absència de projectes de nova economia seria un despropòsit tan gran com desatendre les necessitats sanitàries. Els nanosatèl·lits apunten a una nova economia que és, precisament, la que la Unió Europea diu voler propiciar amb la creació d’aquests fons. Seria una bona opció intentar que aquest fos un dels projectes a desenvolupar. D’aquesta manera, no s’estarien distraient recursos necessaris per atendre l’emergència sanitària i quedaria desactivat un dels arguments que es llança contra la iniciativa.

El debat té arestes més profundes que el simple titular, les bromes gracioses i les demagògies fàcils. Hauria estat més interessant si s’hagués posat sobre la taula la conveniència d’afrontar l’aprofundiment en el sector espacial de manera aïllada o en convivència amb altres territoris, no ja estatals, sinó també europeus. De fet, fins ara, ja hi havia hagut participació catalana en projectes espacials d’abast europeu. Però el fet cert és que les dues estratègies no han de ser necessàriament incompatibles. Per més que sembli obvi, el que determinarà si el camí espacial que assaja Catalunya és el correcte o una simple font de bromes fàcils serà que el govern en faci la millor gestió possible.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *