Suplement

Baumes

Les cuines d’en Rocaguinarda

Xavier Roviró i Carme Rubio
6 d'agost de 2019

El bandoler Pere Rocaguinarda ha estat bandejat durant molt de temps pels prohoms de la cultura catalana. El pobre Perot ho ha tingut tot d’esquena per passar a la història de Catalunya tal com es mereixia. Sort n’hi ha hagut d’alguns escriptors i historiadors que han permès recordar la vàlua d’aquest personatge en els seus treballs. En aquest sentit, destaquen els escriptors Miguel de Cervantes, Francesc Vicenç Garcia, conegut com a Rector de Vallfogona, i Jacint Verdaguer; l’advocat i escriptor valencià Lluís Soler i Terol, i l’historiador Antoni Pladevall. Aquests autors han facilitat que, tot i l’injust oblit intencionat que ha sofert, encara hagin sobreviscut algunes llegendes de les seves gestes reals o imaginàries. Per la seva banda, la gent no ha oblidat mai del tot aquell bandoler nyerro.

Pere Rocaguinarda va néixer el 18 de desembre de 1582 al mas Rocaguinarda d’Oristà. Era un bon estrateg, hàbil i audaç. Els seus dots de líder i de comandament són indiscutibles; d’altra manera, no hagués aconseguit mantenir-se al capdavant del bandolerisme català durant gairebé deu anys. Va protagonitzar accions molt arriscades, com ara l’assetjament del palau del bisbe de Vic, l’assassinat dels representants del rei i el fet de deixar en ridícul mil i una vegades els soldats i perseguidors. El 1611 va aconseguir l’indult reial i es va exiliar a Nàpols.

Les coves on s’amagava el bandoler per sobre de Taradell són conegudes a la plana de Vic com Les Cuines d’en Rocaguinarda. Es troben dalt d’una magnífica plataforma amb bona vista, situades a uns 800m d’altitud, al començament de la cornisa que, junt amb el turó de l’Enclusa i el del Castell, formen la capçalera de la petita vall de la riera de Mansa. Són de difícil localització –si no se’n sap l’indret concret, no es troben– però, en canvi, l’accés no ofereix gaire dificultat. Sota la penya de les Cuines s’hi estén el bosc de Mansa, un paratge que havia estat boscós i impenetrable fins que un gran incendi el va arrasar, el 1983.

Com arribar-hi

Cal seguir la carretera de Taradell a Viladrau fins al quilòmetre 9,4, on s’ha de deixar el vehicle. Es puja per la pista fent algunes ziga-zagues, i quan la pista s’aparta del cingle es continua a frec de l’estimball fins a trobar una canal ben visible, que és per on s’ha de baixar. Des de la carretera fins a les Cuines hi ha uns 20 minuts.
Les Cuines són tres forats que s’endinsen uns quants metres a l’interior de la penya. Les parts més profundes i fosques no han estat mai habitades; en canvi, les balmes que hi ha a les seves boques han servit d’aixopluc des de la prehistòria fins avui. S’hi han trobat restes preromanes i se sap que s’hi amagaren desertors de la Guerra Civil del 36. Rocaguinarda es va refugiar allí moltes vegades, en especial de 1608 a 1610.

L’any 1987, en Josep Arumí, de Taradell, va explicar al GRFO com en Rocaguinarda es va escapar de la cova una vegada que l’hi havien encerclat:

“En Rocaguinard era aquí dalt en aquestes coves que hi ha aquí dalt, diuen que a la mina aquella hi ha dues boques. Això és en direcció al Bou, té una boca aquí i una boca allà. El varen anar per anà’l a buscar. Li van dir:
–Bueno, noi, que venim per tu, eh! Ja et tenim. Sabem que ets aquí a dins!
–Bueno, bueno, ja està! Molt bé, agafo els arreus per venir. Agafo els xismes i ja hi porem anar-hi.
I llavorens, allà dalt els hi surt, per darrera, allà dalt de la muntanya. I diu:
–Bueno quan volgueu ja vindreu vosatros, ara ja estic a punt, jo!
I va guillar! I es veu que encara l’esperen.”

Tenia altres amagatalls al cingle dels Tres Còdols, relativament a prop de la casa de la Roca Guinarda. Els Tres Còdols és una petita i amagada cinglera d’un gres tou i vermellós, l’interès de la qual és el misteri dels esgrafiats. Es tracta d’una lleixa estreta, apta per transformar-la en un espai íntim. Els gravats són un petit testimoni de les impressions d’algun bandoler amic, qui sap si del mateix Perot. Els temes són diversos. S’hi poden observar les inscripcions “Rocaguinarda”, “Perot” i “Bandoler”; algunes dates: “1582” (data de naixement de Perot) i “1614” (any en què la major part dels bandolers se’n va anar a l’exili); dos noms, probablement dels autors: “Moliner” i “Josep Peroio”; algunes creus, i dibuixos de cases fautores.

Rocaguinarda és també el protagonista de moltes altres llegendes que s’han conservat en la memòria popular. Expliquen la valentia del bandoler, els seus amors, la generositat amb els pobres així com les amistats i les estades al mas Guinardó de Barcelona. Dos exemples recollits per Jacint Verdaguer:

“En Rocaguinarda trobà una vegada una dona per aquells camins de Viladrau i li digué i li preguntà qui era en Roca Guinard. ‘No me’n parleu!’, respongué. ‘És un home dolent, un lladre bo per batall de forca.’ ‘I bé, què us ha fet?’, li tornà a preguntar. ‘Res.’ Allavors li donà un cop de sabre al nas i li escapçà tot dient: ‘Doncs, no ho direu aixís una altra vegada’.
Un cas semblant se conta d’en Girarrocs, lladre que a la primeria d’aquest segle corregué pel ponent de la Guilleria.”
“Se conta també d’en Roca Guinard [això té més aire de rondalla] que quan començava la vida de bandoler prengué els ous a un aucell que covava sens aqueix adonar-se’n, a la vista de lo qual lo que era capità digué: ‘Sigues-ho tu que saps més que jo’.”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *