Suplement

Les fonts d’utilitats socials: La font gran de Taradell

Xavier Roviró i Carme Rubio
16 de setembre de 2018

Les fonts són una peça clau del patrimoni d’una col•lectivitat, fins al punt que molts nuclis de població s’han format a l’empara d’una font. I, en aquests casos, gràcies a l’existència d’una deu d’aigua, una comunitat humana s’establia en un territori determinat. Antigament, la gent hi anava a buscar l’aigua a la font amb càntics i garrafes. Més endavant, ja es va canalitzar el corrent d’aigua per fer-lo arribar a les cases. Les fonts també han aportat aigua als safareigs i abeuradors del bestiar, i la gent s’ha reunit al seu entorn per fer tota mena de celebracions: fontades, aplecs, pícnics i reunions. Perquè la font és un doll d’aigua i l’aigua és font de vida.

DESCRIPCIÓ

Segons la veu popular, la Font Gran de Taradell, coneguda en altre temps com a Font de Sant Genís o Font de Taradell, es troba en l’origen fundacional del poble, perquè els primers taradellencs s’hi van establir al voltant. Està documentada des de l’any 1212 i es va construir com una font de pedra adossada a una paret, en el centre de la qual sobresurt un cap de lleó de pedra, que treu l’aigua per la boca, i a un nivell més baix té una filera de set brocs de metall que aboquen l’aigua en el dipòsit en forma d’abeurador que discorre al llarg de la paret. Des de fa uns 200 anys, un gran plàtan li proporciona l’ombra.

Durant molts anys el senyor de Taradell va ser el propietari de l’aigua de la font i l’arrendava als masos i molins dels voltants que la necessitaven. Els paraires i teixidors van construir una bassa o calciner a prop de la font i, anys més tard, el Gremi hi va instal·lar un tint. La casa que es va edificar en aquest indret va passar a ser la seu del Gremi –que es va convertir en un centre important de cultura– i més endavant va encabir-hi els safareigs públics.

A començaments del segle XX, els vilatans anaven a la font a prendre l’aigua amb anisets i s’emportaven aigua fresca en els càntirs. Va arribar un moment en què Taradell, com la majoria dels pobles d’Osona i el Ripollès, va necessitar més aigua de la que li donava la font, i per això es van obrir pous i es van construir embassaments, els quals van fer que, a la llarga, l’aigua de la font deixés de ser necessària. La Font Gran, després de perdre la seva funció principal, i com a resultat de la contaminació generalitzada de les aigües freàtiques de la comarca i la pèrdua de volum d’aigua que va sofrir, es va abandonar.

Cap a finals de segle XX i davant el deteriorament que presentava la zona, es van fer reformes importants que van convertir tot el parc de la font en un passeig molt agradable per gaudir de tranquil·litat en un entorn natural i en qualsevol època de l’any. Un cop recuperada, la font continua sent visitada i és apreciada per tothom. El parc de la Font Gran és ara un indret amb encant, ideal per fer trobades, per dinar al restaurant que s’ha construït on hi havia els antics safareigs o per ballar les sardanes de la tornaboda de la festa major.

COM ARRIBAR-HI

La Font Gran de Taradell es troba a l’extrem nord del poble, dins el petit parc urbà que hi ha a la riba de la riera de Mansa. Des de Vic, s’hi arriba per la carretera B-520 en direcció a Viladrau. Per als amics de la muntanya, des de la Font Gran, on hi ha un plafó que descriu tot l’itinerari, es pot fer el PR-C 42, un recorregut de 14 km que comença i acaba en la Font Gran i permet conèixer bona part del municipi de Taradell.

LES LLEGENDES

La gent deia que la raó que justificava que cap veí de Taradell hagués patit mai el mal de pedres era perquè l’aigua de la Font Gran portava liti. Ara bé, això va passar durant el temps que la gent del poble, quan havia de beure aigua, només prenia l’aigua d’aquesta font. A començament del segle XX, les aigües litinades –“Litinoides Serra” i “Lithinés del Dr. Gustin”–, que eren molt econòmiques i de fàcil preparació, van substituir les gasoses i els sifons en els àpats familiars. Aquestes aigües s’utilitzaven també per prevenir diverses malalties, sobretot les de tipus renal. Segons una llegenda contemporània, pel Tint de Taradell encara volta l’esperit d’una criada que va morir assassinada. Es diu que la minyona de la Torre del Tint havia quedat embarassada de l’amo i que la mestressa, per venjança, li va preparar un parany mortal. Va arranjar el muntacàrregues de manera que, quan l’aparell baixés, decapités la minyona. Però va resultar que, per descuit, el cap de la noia va quedar abandonat al forat de sota del muntacàrregues. I a partir d’aquell moment, la gent assegura que des de la Font Gran s’han sentit els crits i laments del cap que va quedar amagat per sempre més en aquell forat.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *