Suplement

Llibres

L’ésser humà té la necessitat innata d’encaixar

Àngels Castells
4 de setembre de 2019

Amb les seves dues primeres novel·les, Primavera, estiu, etcètera i L’altra, la Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) ja va captivar molts lectors amb els seu estil directe i gens afectat. Ara, amb El cel no és per a tothom, fa un pas endavant i aborda una trama molt més complexa per explicar la història de dues bessones i el seu germà petit al llarg de quatre dècades.
Un fet inesperat fa que les dues germanes, l’Eva i la Sara, enfrontades des de jovenetes, hagin de retrobar-se juntament amb el seu germà, el Pep, per intentar solucionar-lo. Les diferents seqüències d’aquest retrobament, que dura uns tres dies, es van alternant amb flashbacks continus de la vida de tots tres. Aquest recurs ens pot confondre una mica –només una mica– al principi, però un cop li hem agafat el traç, ens va aportant una informació sàviament dosificada que fa que al final del llibre haguem encaixat totes les peces d’una manera perfecta. I els lectors que estem a la ratlla dels cinquanta hi revivim un munt de situacions i experiències, viscudes o explicades, que ens situen a l’època exacta que vol l’autora.
La dualitat de les bessones, que no poden ser més diferents l’una de l’altra, i que alhora són mirall l’una de l’altra, i la relació amb el seu germà petit són l’engranatge a través del qual l’autora ens retrata tota una generació que ha intentat superar diferents etapes –infantesa infeliç, drogues, discriminació laboral per raó de sexe, la bombolla immobiliària– i que no sempre se n’ha sortit.
Una de les virtuts de Rojals és la neutralitat de la veu narrativa, que no es decanta per cap dels personatges i els retrata amb profunditat però d’una manera crua, freda, amb els seus encerts i les seves mancances, amb els seus defectes, i això fa que nosaltres també en siguem espectadors i no prenguem partit.
L’altra gran virtut, que ja havia demostrat als altres dos llibres, és el domini sublim que té del llenguatge. Fa servir les paraules precises en el moment oportú, i cada personatge té el seu accent particular, de manera que arriba un punt que en un diàleg –el llibre n’està ple– ja no cal que ens indiquin qui està parlant: ho sabem només per la veu de cadascun.
Si a tot això hi afegim que la novel·la està ambientada al Penedès, tenim la barreja perfecta per agafar el llibre, enganxar-nos-hi i no deixar-lo fins al final. Val la pena.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *