Suplement

Economia

  • Compartir

L’hivern de les criptomonedes

Joan Carles Arredondo
26 de maig de 2022

Hi ha festes esbojarrades que acaben en ressaques, els consegüents penediments i les promeses, sovint incomplertes amb el temps, que no hi haurà repeticions de comportament. La festa del bitcoin, i altres criptomonedes, té un efecte anàleg. Tot era eufòria quan, el novembre de l’any passat, el valor tocava màxims, amb 70.000 dòlars de cotització. Però l’eufòria ha donat pas a la ressaca: la setmana passada va arribar a 26.000 dòlars, que encara és una xifra molt alta, però que haurà deixat molts inversors amb mal de cap i altes dosis de penediment. Els 200.000 milions de dòlars que es van volatilitzar en una sola jornada arran de les caigudes de cotització de criptomonedes com bitcoin, terra, luna, etherium i tantes altres.

Es van volatilitzar entre d’altres motius perquè, al contrari que altres valors que cotitzen, rere una criptomoneda no hi ha res més que una llarga inscripció de processos informàtics. No hi ha els actius que pugui aportar una empresa ni cap primera matèria. Només hi ha una xarxa d’ordinadors fent operacions informàtiques i els preus que estiguin disposats a assumir compradors i venedors en cada moment. També hi ha un conjunt de coristes que en van cantant les excel·lències intentant igualar el volum dels que en canten els perills.

Com que cançó més cançó és igual a soroll, convé situar-se davant d’alguns fets que, almenys en aparença, són certs. El bitcoin, que va aparèixer el 2009 com a fruit de la difusió tecnològica que en va fer una persona o grup de persones amb el pseudònim de Satoshi Nakamoto, s’ha revaloritzat de manera inqüestionable. La història de bitcoin, història petita, té una primera fita el 22 de maig de 2010, aviat farà 12 anys, quan un estudiant va decidir pagar-se el sopar amb aquesta moneda. Un sopar modest: dues pizzes per les quals va pagar 10.000 bicoins. Aleshores, 10.000 bitcoins eren uns 30 dòlars. 12 anys després, i tot i la caiguda de valor de les últimes setmanes, aquelles mateixes pizzes li haurien costat 290 milions de dòlars.

Una de les coses que ensenya aquesta transacció és que el bitcoin, com a moneda de canvi, encara hauria de millorar. Un valor de canvi estable és aquell pel qual tant el que es desprèn d’aquell valor com el que el rep estan aproximadament d’acord que és el preu que té un determinat producte o servei. Un cafè ha tingut un valor força més estable en aquests 12 anys. I fins i tot la llum.

Aquesta inestabilitat ha desconcertat analistes. Perquè un cop consolidada una tendència alcista, l’evolució de muntanya russa feia impossible predir quin camí seguiria aquesta moneda. S’imposava una línia de consens. Fins que no es demostri el contrari, les criptomonedes no són un producte d’estalvi, sinó d’inversió. I en una inversió, el primer que s’ha de saber és que es pot guanyar o perdre.

El bitcoin i la resta de criptomonedes han tingut moments de pujades i de baixades al llarg de la seva trajectòria, però aquesta vegada la caiguda, molt intensa, sembla ser diferent. Ho és per causes diverses. La primera és que els suposats mecanismes de protecció, que eren les anomenades stablecoin, que sobre el paper anaven conservant el valor perquè estaven referenciades amb el dòlar, van caure també de cotització. Van demostrar no ser tan estables com pretén indicar el seu nom. Si cau la criptomoneda que se suposa que és estable, què no passarà amb la que explícitament es defineix com a inestable? Als inversors que es van fer aquesta pregunta els va entrar una mena de vertigen, van vendre el que van poder i com que hi havia poca gent disposada a comprar van haver de vendre a preus més baixos.

En paral·lel, alguns dels vehicles d’inversió més convencionals estan evolucionant en positiu. Les mesures que estan prenent els governs per protegir-se de les elevades taxes d’inflació, com la pujada dels tipus d’interès o les rendibilitats dels bons públics, ofereixen millors garanties per a aquests inversors espantats. Com explica molt gràficament un text de la BBC sobre la situació que s’està produint, quan el context econòmic és favorable, l’argot financer assenyala que els inversors tenen fam de risc i gosen de menjar plats exòtics. Però quan la situació es torça, busquen desesperadament menús tradicionals. [Si se’m permet la gracieta, es vendrien per un plat de llenties…] Aquest és el punt actual.

En aquest context convé assenyalar que la irracionalitat marca tant la compra per impuls com la venda per pànic. I és temerari assenyalar les bondats d’un valor suportat en el no-res quan puja a cor què vols i com les maldats quan el mateix valor s’estavella. Hi ha exagerats que estan aprofitant el moment per assegurar que el criptomercat ja té el seu Lehmann Brothers. El que més probablement estigui passant és que en un mercat tan nou com aquest hi hagi ajustos que semblen terratrèmols, moments en els quals la terra es mou abruptament i provoca destrucció, però segueix sent la terra. El que pot ser positiu, en aquest cas, és que les criptomonedes siguin preses com el que són: una inversió (i de risc, convindria afegir). De moment, arriba un període de criptohivern, en el qual probablement encara es veuran més descensos de preu. En un entorn econòmic tan volàtil com les mateixes criptomonedes, és massa agosarat fer més pronòstics. Paraula de criptoescèptic.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *