Suplement

Economia

  • Compartir

L’IVA sanitari i l’efecte papallona

Joan Carles Arredondo
9 de novembre de 2020

L’anomenat efecte papallona (l’aleteig d’una papallona en un extrem del món pot provocar un huracà a l’altra punta) té aplicacions en tota mena d’àmbits i no només en la física, que és d’on parteix la idea original. També ho és per a algunes mesures econòmiques, com és el cas de l’aplicació de l’IVA als serveis sanitaris i educatius privats que ha estat sobre la taula del Consell de Ministres de l’Estat en la discussió prèvia dels pressupostos de l’any que ve, i que si no acaba prenent forma és perquè no hi haurà garanties de consens parlamentari.

L’efecte papallona és aplicable a aquesta mesura perquè, si bé la tendència immediata és a pensar que és una decisió que afecta els col·lectius benestants que es poden permetre acudir a la sanitat o a l’educació privades, l’efecte es generalitza, perquè pot comportar modificacions de comportament que, per exemple, suposin una càrrega més gran per als sectors públics i la despesa acabi resultant més elevada que els ingressos. Per això, és necessari deixar de banda alguns apriorismes ideològics abans de concloure si ha de ser una mesura positiva o no. Generalment, el simple esment a la introducció de noves figures fiscals genera aplaudiments i xiulades, gairebé a parts iguals, entre els defensors més extrems de l’intervencionisme estatal i els que el voldrien mínim. Com els clàssics al futbol, sempre hi haurà aficionats extrems que consideraran que la jugada polèmica es va resoldre amb penal de manera justa o els que la consideraran injusta. També hi haurà els que no són aficionats ni d’un equip ni de l’altre, que intentaran valorar la jugada abans de posicionar-se.

L’aplicació d’un IVA sobre uns serveis que n’estaven exempts des de fa una pila d’anys tampoc no deixa indiferents els defensors extrems de reduir al màxim els impostos perquè aplicar-los són una trava al bon desenvolupament de l’economia i els que consideren que els impostos són la fórmula per reduir desequilibris i garantir uns mínims estàndards d’un estat del benestar que ha de garantir el sistema públic. Blanc o negre. I, com sol passar, moltes gammes grises entremig.

L’aleteig de la papallona arrenca en la gènesi mateixa de la mesura. És un fet cert que l’Estat necessita recaptar més. Ho necessitava abans de la pandèmia, perquè els números no havien arribat a quadrar mai. L’Estat recapta menys que els seus socis europeus, la despesa no està del tot controlada i els exercicis han acabat amb dèficits superiors al compromís adquirit en l’arrencada dels exercicis. Tot això deriva en el fort endeutament que ja s’havia acumulat. La pandèmia ha incrementat aquests problemes: la recaptació serà baixa perquè molts sectors no disposaran d’ingressos per pagar i hi ha menys treballadors actius; la despesa s’incrementa perquè són necessaris més recursos per atendre la població que ha emmalaltit i calen molts diners per aturar l’hemorràgia econòmica que pateixen alguns sectors i treballadors que, sense els fons públics, haurien quedat sense ingressos. Menys ingressos i més despesa és la fórmula que portarà a grans endeutaments.

Per això, es plantegen noves formes d’ingressar i la sanitat i l’educació privades eren sectors en els quals fins ara el gruix de l’activitat estava exempta d’IVA. Els càlculs de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), organisme consultor en matèria fiscal, indiquen que aplicar un 21% d’IVA a aquestes activitats comportaria ingressos de 3.400 milions d’euros.

És defensable que aquests són serveis que es poden permetre les classes benestants i que, per tant, la mesura estaria emmarcada en el precepte de progressivitat (la redistribució resultat que pagui més qui més ingressa) que, suposadament, té la política fiscal espanyola. Si no s’apliquen matisos a aquesta afirmació, és cert que s’estava incentivant fiscalment les classes benestants i això, de progressiu, en té poc.

Aquest relat té alguns punts febles. El primer és que una mesura d’aquest estil tindria una repercussió calculada de 1.300 euros per família usuària d’aquests serveis. Un impacte prou important com per pensar que, tenint com tenen alternatives menys costoses (la sanitat i l’ensenyament públics tenen pocs conceptes pels quals s’ha de pagar –algun copagament en medicines o els llibres escolars, per posar un exemple de cada sector–), els converteix en una alternativa en cas que els usuaris actuals dels serveis privats no puguin o no vulguin assumir el sobrecost que els suposaria aquest IVA del 21%. Això comportaria que la sanitat pública hauria d’assumir més servei –per tant, més despesa– en un context que ja és prou sabut que no és el més favorable per incrementar gaire l’activitat. Es dona per tant un efecte contradictori: volent recaptar més, s’acaba gastant més.

També passa que els cobraments d’IVA en la sanitat privada en d’altres països té com a contraprestació que alguns dels serveis que a l’Estat no formen part del catàleg d’oferta pública –com part dels odontològics– sí que hi estan inclosos. Alguns dels serveis sanitaris sobre els quals s’està plantejant d’aplicar l’IVA –fisioteràpia, logopèdia, podologia o la mateixa odontologia– no tenen totes les prestacions incloses en el catàleg públic i, per tant, afecten tota la població. Efecte papallona: l’IVA sanitari no és només una qüestió de rics.

Punts a favor i punts en contra. En la gamma de grisos també hi hauria d’haver punts intermedis en la mateixa mesura. Si aplicar l’IVA ha de ser imprescindible, per què es planteja necessàriament als tipus màxims?

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *