Suplement

Baumes

Llocs habitats per éssers fantàstics. El gorg de Llitons

Xavier Roviró i Carme Rubio
2 de setembre de 2019

Moltes de les coves i baumes del territori català han estat ocupades des de temps antics pels personatges fantàstics que poblen la nostra mitologia, i d’aquests n’hi ha de molts tipus. Alguns són animals fabulosos, com ara el Drac, que cada any té un gran protagonisme en la celebració de la llegenda de Sant Jordi, però d’altres, tot i tenir forma humana, no s’assemblen gens els uns als altres, tant per l’aparença i la mida que tenen com pels poders de què gaudeixen. Així, hi ha tot un món d’éssers femenins, com ara les fades i les bruixes, que poden ser bones o dolentes segons l’ús que facin de les seves arts d’encantament. Dels personatges masculins, no es poden oblidar els gegants i els ogres i també els éssers més diminuts, els follets, que són entremaliats, burletes i una mica folls. Un cas a part són les ànimes en pena, que han de vagar eternament pels seus pecats. Tots aquests éssers s’amaguen de l’ull humà i per això són molt difícils de veure. Per viure cerquen llocs de difícil accés i, en especial, senten preferència pels paratges misteriosos i emboscats, com ara gorgs, forats, coves, baumes, escletxes i passadissos.

Els follets

Dels personatges fantàstics potser els més populars són els follets, els focs follets, la Pesanta, els follets de vent o els nans. Se’ls considera genis casolans i, també, esperits de l’aire. Tant poden ser esbojarrats, sorollosos i trapelles com endreçats i col·laboradors. A cada terra canvien de nom i així se’ls pot identificar més fàcilment. Només a tall d’exemple, a les Terres de l’Ebre tenen els Gambutzins i a l’Alt Urgell i a Andorra, els Minairons, mentre que al Pallars són els Diablorins o Famellans.

El gorg de Llitons

Un cas específic de follets de la comarca d’Osona és el dels Llitons o Nitons, que han donat nom a l’indret que habiten, el gorg de Llitons, a Folgueroles. En aquest gorg s’hi arriba pujant per l’antic camí de Sau fins a trobar una bifurcació de camins. El punt exacte del gorg és sota mateix del petit i dissimulat pont que es coneix com el Pont de la Bruixa.
Com tots els habitatges d’éssers fantàstics, el gorg de Llitons, de Folgueroles, es troba ocult entre arbres i fullaraca, com si volgués passar desapercebut a l’ull humà. Es tracta d’un lloc ombrívol i feréstec, humit i salvatge, on l’aigua queda encaixonada entre les roques. De fet, ningú no ha vist mai els Nitons, però tothom sap que són molt menuts i que, si alguna vegada a una persona se li acudís passejar de nit vora del gorg o bé fer la migdiada en aquest indret, els Llitons se li ficarien a milers pels forats del nas, pels ulls i per la boca i el deixarien «ennitonat», és a dir, que ja no tornaria a ser la mateixa mai més, perquè hauria perdut la memòria, l’enteniment i l’orientació, i quedaria mig beneita.

Altres personatges fantàstics

És ben sabut que les bruixes es reunien al bosc i en baumes colgades entre la malesa i el rocam per anar després a fer de les seves, i una d’aquestes baumes era la de la Quintana, a Oristà. Com que les bruixes eren servidores del diable, en algunes coves hi havia un passadís que comunicava directament amb l’infern, és a dir, que en realitat aquestes coves eren autèntiques boques de l’infern, com es diu que ho són el Gorg de la Trapa, a Rupit, on sant Miquel va enviar el dimoni després de la lluita des del castell de l’Envestida; el forat del Diable, al Vallès; el forat de Sant Ou, al Ripollès, i també al gorg de Llitons, a Osona.

Per la seva banda, els gegants i els ogres devoradors de carn humana se sap que s’amagaven en baumes de grans dimensions, com ara la de Crespià, a l’Empordà, on una nena va vèncer un gegant, i la de Simanya, al Vallès, que allotjava un ogre que es menjava les criatures.

També es diu que les coves més llargues i emboscades són patrimoni dels condemnats o ànimes en pena, perquè han d’estar amagats fins que els surti el perdó pels seus pecats. Aquest era el cas del Comte Arnau, que entrava a cavall pel forat de Sant Ou, al Ripollès, i travessant túnels subterranis arribava a les coves de Ribes, des d’on es dirigia cap al convent de la serra de Sant Amanç, on exercia el dret de cuixa. En altres baumes, en canvi, es diu que guarden gelosament grans tresors, com ara a la cova de la Mare de Déu del Coll, on s’ocultava un tresor molt valuós custodiat per un drac ferotge. Segons sembla, aquell tresor encara hi deu ser, perquè mai no hi ha entrat ningú.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *