Suplement

L'entrevista

  • Compartir

Lluís Foix: “El Brèxit és un error per part dels britànics, i també una pèrdua per a l’Europa continental”

Jordi Vilarrodà
23 de maig de 2021

Pocs periodistes com Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) coneixen tan a fons no només la realitat sinó el tarannà dels anglesos. Qui va ser corresponsal de ‘La Vanguardia’ a Londres en anys decisius i va viatjar per diferents llocs de l’antic gran imperi colonial britànic els retrata ara en el llibre ‘Una mirada anglesa’ (Columna). No amaga un punt d’admiració per ells i pel seu país, i una certa nostàlgia. Tot matisat, però, per un punt de distància i ironia que també són molt ‘british’.

El Brexit té alguna cosa a veure amb la motivació d’escriure el llibre?
Simplement, tenia algunes coses escrites i vaig pensar que era una oportunitat. A mi el Brexit em va descol·locar molt. Recordo el referèndum d’entrada a la Comunitat Econòmica Europea l’any 1975 que van guanyar els partidaris del sí. Després comença un període de veure com s’adapten a Europa. Els britànics són cultura europea, i tenen una gran experiència política, econòmica i militar.

La seva relació històrica amb Europa, condiciona la decisió que han adoptat ara?
Sempre han tingut una manera especial de tractar amb Europa: han estat enemics i també aliats de tots els països europeus. Dels catalans també van ser aliats, però després ens van deixar caure. Amb els francesos sempre han estat a matadegolla i amb els alemanys, ni en parlem. Però la monarquia que arrenca dels fills de la reina Victòria s’emparenta amb totes les cases reials europees: l’any 1871, als funerals de la reina hi ha 72 testes coronades! Amb Europa, han fet sempre allò que no tenen amics ni enemics sinó interessos.

Parla vostè d’europeisme conjuntural…
Sí, ells pensaven que dominarien Europa! De Gaulle diu no a la seva entrada l’any 1963, un no rotund perquè els coneixia molt. I no per falta de reconeixement al seu paper en l’alliberament del nazisme, no, sinó perquè sap que si entren seran un factor d’inestabilitat. Els britànics entren, al final, però veuen que l’eix francoalemany és fort i no el podran destruir. Han marxat perquè no han dominat la Unió Europea.

S’equivoquen?
Sí, és un error per part d’ells i una pèrdua per a l’Europa continental. La cultura anglesa és part importantíssima de l’europea. Entre ells sorgeix el corrent de nosaltres som millors, el que fa Trump. Els britànics, sobretot Nigel Farage o Boris Johnson, venen a dir que són una minoria que ha dominat el país i el món, i que això ho han de recuperar. Salvar Anglaterra. I posen en circulació idees que no són veritat. En el fons, però, són part de la gentry: gent que va als mateixos col·legis i universitats, que parlen amb el mateix accent… els que han portat el país fa segles.

Vostè arriba allà de corresponsal l’any 1974, quan tot aquest imperi és ja al seu final. Ho descriu com una “decadència plàcida”.
Els moments més interessants i creatius dels imperis, des del punt de vist de la cultura i l’art, del viure bé, crec que són els de decadència. Als anys 60, els swinging sixties, sota el govern de Harold Wilson que diu allò de “vostès no han estat mai tan bé”. Van baixar per aquest corrent, on els acompanyen diverses coses. La llengua, per començar: la llengua franca del món, la de Shakespeare. O el Parlament, dient-se tot el que es poden dir entre ells però amb un estil… i tothom ho copia, no només els països de la Commonwealth. I ara diré una cosa que no està de moda avui.

Digui, digui…
Anglaterra ha funcionat bé perquè hi ha hagut unes elits que els han portat per allà on han volgut. No és que no siguin demòcrates, només faltaria! El que vull dir és que la governança és molt exigent, i pensen que han de fer-la els que més en saben. Potser diran que és una visió tecnocràtica o elitista, i sí ho és en part. Per exemple, el primer ministre Boris Johnson és una persona que en molts sentits no s’aguanta, però de sobte et pot recitar La Ilíada en grec, en el grec que va escriure Homer. He conegut uns quants polítics britànics que podien parlar les llengües clàssiques, i això té una importància considerable, és un pòsit.

Perviu encara a Anglaterra tot aquest pòsit que sustenta el país?
No s’han tret encara la vestimenta, la cuirassa. Per exemple, la mística monàrquica, amb tota aquesta cerimònia que veiem quan s’inaugura la legislatura… recorda quan la reina va de la Cambra dels Comuns a la dels Lords, que no hi ha caben tots i alguns han d’estar drets? Els lords no tenen el poder, però als anglesos ja els va bé simular en algun moment que les coses són com en temps d’Enric VIII. Són un poble amb gran capacitat d’actuar.

No cal que ho digui, han tingut grandíssims actors.
Sense els actors anglesos, Hollywood no hauria estat el mateix. Jo he vist actuar John Gielgud, Peter O’Toole… els ve de Shakespeare, que no és només un dramaturg, és algú que estudia a fons l’ànima humana.

Els funerals del duc de Westminster, que hem vist recentment, són un exemple també d’aquesta escenificació?
Hi ha hagut fins i tot crítiques de les hores de televisió que s’hi han dedicat. Però s’havia de representar que faltava el marit de la reina, que no era ni tan sols rei consort. Tots en corbata negra, de dol, grans entrevistes… La monarquia és la pedra angular del sistema. I la gent ho accepta, un republicà a Anglaterra –que n’hi deu haver, o n’hi ha– és un exotisme. En el programa del SNP, els independentistes escocesos, hi figura la condició que Isabel II, o qui la succeeixi, seria monarca d’Escòcia.

Té a veure això amb el gust que senten els anglesos, i que vostè explica, per tot allò que és vell, que té una pàtina d’antiguitat?
És un país que no llença les coses. Els llibreters de vell són un exemple: a les llibreries de vell en pots trobar del segle XVIII o XIX. Jo vaig comprar una col·lecció de Shakespeare amb il·lustracions que té una trentena de volums per 15 lliures!

En la manera com en parla, i en el llibre, es percep la seva admiració pels anglesos.
Són un poble admirable, en molts sentits. Per això em sorprèn que un país tan curós a mantenir les coses concretes se n’hagi anat de la Unió Europea d’aquesta manera, penso que sense calcular bé les conseqüències. Potser tindran raó. I ara estan més vacunats que nosaltres, sí. Però això és només una part de la problemàtica. S’haurà de veure la balança comercial a mitjà termini. I aquesta idea que han fet circular que els seus aliats naturals són els americans, no és veritat del tot. Els aliats naturals dels Estats Units són els francesos. Perquè allà recorden que van posar-se al seu costat contra els britànics en la guerra de la independència. Encara ara, ells que no són gaire aficionats a posar noms propis als carrers, en conserven uns quants de francesos.

“Els anglesos són gent molt pràctica”

Anglaterra és el lloc on l’han tractat més bé en la seva trajectòria com a periodista d’internacional?
No m’han molestat. Són gent que et respecta, ja pots tenir les idees que siguin. Al llibre dic que sempre els han agradat els revolucionaris, mentre no muntin revolucions a Anglaterra. Marx, Lenin… havien viscut a Anglaterra, i els acollien molt bé. Sap que durant la Guerra Civil hi havia dues ambaixades espanyoles, a Londres? La de la República, amb Pablo de Azcárate, i des del 1937, la de Franco amb el duc d’Alba, Jacobo Stuart. Els anglesos són gent molt pràctica. Han recollit de tot arreu. Ara estan disposats a rebre dues-centes mil persones de Hong Kong, i potser a donar-los la nacionalitat britànica. Hi ha gent africana, de l’Índia… una societat multicultural governada per aquesta minoria que va als mateixos col·legis i es coneixen entre ells. Però si vas allà i tens talent, et voldran. Si no, miri què va passar amb molts exiliats republicans després de la Guerra Civil.

La seva època de corresponsal a Londres, entre els anys 1974 i 1980, coincideix en un moment en què a la capital britànica també s’hi parlava molt de política espanyola, oi?
Vaig arribar a Londres quan Espanya estava en una situació poc reconeguda, la mort de Franco la vaig viure a Londres, on Manuel Fraga era l’ambaixador. Fraga era la promesa de la reforma democràtica, i per allà hi passava molta gent que l’anava a veure a ell… i a la premsa. Anaven a dinar, i després feien ministeris. Després les coses van anar d’una altra manera. Com gairebé sempre.

Ens crida l’atenció l’autonomia total que tenia per decidir de què escrivia.
I això es publicava! Quan vaig marxar a Anglaterra va ser l’any 1974, el de la dimissió de Nixon. A La Vanguardia hi havia gent com el Santiago Nadal o el Carlos Nadal, molt ben preparats, que per a mi van ser mestres en periodisme. Tota la campanya va dir que Nixon no dimitiria. Jo els traduïa el New York Times i els deia que sí. Però arribava la crònica d’Ángel Zúñiga, el corresponsal als Estats Units, i la seva resposta era: “El que digui el corresponsal”. Al dia següent, Nixon va dimitir. Zúñiga va rebre un cop molt fort, personalment. Els periodistes escrivim sobre el que veiem, una part de la realitat, fins que quan passa el temps descobrim allò que estàvem veient i no ens n’adonàvem.

Vostè explica que és testimoni del congrés dels tories en què surt escollida Margaret Thatcher, sense pensar quina transcendència tindrà el personatge…
O de l’entrada dels soviètics de l’Afganistan. Jo no sabia, i ningú, que allò era la fi de l’imperi soviètic! Aquella guerra va mostrar la feblesa de l’exèrcit de l’URSS i del sistema. El periodisme s’ha de veure amb una certa perspectiva. El que ha de fer un és explicar les coses que veu amb tota la professionalitat de què sigui capaç. Però sabent que allò és només una pinzellada de la realitat.

Tenien un cert estatus que ara els periodistes han perdut? Al llibre, els descriu com a “ambaixadors sense ambaixada”.
El corresponsal de La Vanguardia o el de l’ABC –després va venir El País– trucava als ambaixadors o al Foreign Office sabent qui és qui. El periodista és ell, però també el que representa. Els que vam ser periodistes durant la Guerra Freda sabíem que n’hi havia dos que tenien preferència en els briefings o les rodes de premsa quan aixecàvem la mà: el del New York Times i el del Pravda. Quan vaig ser a Washington, tenia l’oficina molt a prop de la de Pravda… tots eren espies. A vegades anàvem junts al Departament d’Estat o a la Casa Blanca… Enviaven una crònica i, al cap de dues o tres hores, les cadenes de televisió americanes informaven de la reacció de Moscou al que ha dit avui el president dels Estats Units: era el que havia dit el corresponsal del Pravda.

Ara que amb la rapidesa de transmissió podem tenir informació amb imatges d’arreu del món a l’instant, la feina del corresponsal segueix essent vàlida i important per a un mitjà?
El corresponsal de

d’ara a Londres, Rafael Ramos, li donarà una visió que no trobarà en cap altre diari. Perquè hi posa la seva interpretació. Això perdurarà, i el periodisme seguirà essent periodisme. El que potser no hi haurà seran recursos per enviar, per exemple, un equip de televisió a qualsevol capital europea. Els ingressos són uns altres. El periodisme farà un viratge cap a històries llargues, treballades, elaborades i molt sòlides. Jo em faria la pregunta d’una altra manera: el periodisme del futur serà molt més sòlid perquè té més mitjans per poder esbrinar coses. I requerirà una lectura pausada, perquè la notícia immediata ja la sap tothom en temps real. Però la que té el segell personal del periodista no. Encara avui es poden llegir les cròniques impecables que Tristán la Rosa va fer sobre el maig del 68 a París. Per què? Perquè coneixia França. El periodisme del futur és el periodisme culte.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *