Suplement

L'entrevista

Lluís Puig: “Sense confrontació no hi ha possibilitat de resolució”

Natàlia Peix/Jordi Vilarrodà
1 de novembre de 2020

A principis de novembre es compliran tres anys des que Lluís Puig (Terrassa, 1959), llavors conseller de Cultura de la Generalitat, va marxar a l’exili. La seva victòria judicial davant dels tribunals belgues, pendent ara d’una nova vista el dia 10 de desembre, podria ser determinant per a la resta d’exiliats i els presos. Actualment, i des de Brussel·les, Puig és responsable d’un programa d’internacionalització de la cultura catalana.

Aviat farà tres anys que es va exiliar, després d’haver estat conseller de Cultura durant quatre mesos. Amb la perspectiva que dona aquest temps, creu que va prendre la decisió encertada?
Sí, tot i que vaig estar oficialment quatre mesos de conseller, portava sis anys i escaig de director general [de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural] i estava molt implicat en l’equip del Departament de Cultura. Estic convençut de la decisió que vaig prendre, perquè al final l’exili era una opció de lluita política i no d’evasió jurídica. Tot allò que anem fent en l’àmbit jurídic no és més que un segon pla per continuar mantenint l’acció política. A l’inici, tot el que demanàvem –i és el que ens van garantir els advocats belgues– eren tres mesos per presentar-nos a les eleccions del 21 de desembre de 2017. I de tres mesos… estem en tres anys, seguint en les dues lluites, la política i la jurídica.

Al llibre Tota la veritat de Carles Puigdemont s’explica que vostè va anar a Brussel·les per participar en la roda de premsa que es va fer allà i va tornar a Catalunya just per unes hores, abans de tornar a marxar. Com va prendre la decisió definitiva?
Sí, em va agafar aquesta inspiració, per dir-ho així. Un cop vam haver fet, els dos primers dies, les reunions a la Catalunya Nord i a Bèlgica que ja s’han explicat, jo vaig recaptar tota la informació de quines eren les seguretats jurídiques que podíem obtenir amb aquesta decisió, i els seus objectius polítics. Sabent també que si en tres o quatre mesos érem retornats, la justícia espanyola seria més dura amb nosaltres. Tota aquesta informació, vaig posar-la al cistell, i vaig voler tornar a casa i compartir-la amb la família. I comunicar-los que havia pres la decisió d’anar a l’exili, però explicat al voltant d’una taula i compartint-ho amb la meva dona, la meva filla i el seu marit. Vaig emprendre el retorn a Brussel·les abans que fóssim notificats per presentar-nos al jutjat. És el que sempre hem dit: no ens hem amagat mai de comparèixer davant de la justícia, però en el moment en què ens ho demanen ho fem als tribunals de Bèlgica, que és on vivim en aquest moment.

Precisament, la justícia belga va rebutjar la seva extradició considerant que el Tribunal Suprem espanyol no és competent per emetre l’euroordre contra vostè ni jutjar-lo. El procés continua, per l’apel·lació que ha presentat la fiscalia, i la propera cita és el 10 de desembre…
És així. Però cal no oblidar que és la tercera petició d’extradició que fa el jutge instructor del Suprem. La primera, el mateix desembre de 2017, Espanya la va retirar perquè sabien que no la guanyarien i no podien suportar la idea d’una derrota. La segona, Bèlgica la va retornar per defectes de forma, hi faltaven documents que havien de complimentar… una altra vergonya per a la justícia espanyola. La tercera petició es va encallar durant uns mesos perquè s’havia de decidir què passava amb el president Puigdemont i el conseller Comín. Faltava poc per conèixer si serien eurodiputats, i el jutge va optar per fer una pausa. Quan ells van prendre possessió com a eurodiputats, al gener, el jutge va continuar la instrucció amb una primera vista, al mes de febrer.

I aquesta ha anat més lenta pel coronavirus…
Teníem una segona vista al març que ja es va veure afectada, i al final va tenir lloc el 23 de juny. La resolució del dia 7 d’agost, per a agradable sorpresa nostra, es va acollir a la legislació europea, belga i fins i tot espanyola per dir que s’havia vulnerat un dret de qualsevol persona quan se la vol encausar, que és el de tenir un jutge natural. I evidentment, el nostre jutjat havia d’haver estat a Catalunya, i no que el Tribunal Suprem l’anés a buscar per fer-ne una causa general en contra nostra. És potser la primera vegada a la història que passa una cosa així: un tribunal de primera instància belga determina que el tribunal d’un altre país, en principi demòcrata, no és competent. El dia 10 de desembre tenia la vista del recurs havent guanyat per un a zero, per dir-ho així. Si aconseguim que sigui una sentència ferma, repercutirà no només en la meva situació sinó en la de tot el govern, tant el que està a l’exili com el que està empresonat. Fa il·lusió veure que podem continuar fent lluita política en la mesura que anem aconseguint èxits jurídics.

Aquesta resolució ja seria ferma o encara hi hauria possibilitat d’algun recurs?
Si alguna de les parts no hi està d’acord, queda una instància que seria el Tribunal de Cassació. Per entendre’ns, la primera resolució la va fer un jutge, en el tribunal que estem ara n’hi ha tres i en el de cassació són cinc. Ells no entren a valorar el contingut, només revisen si els drets tant de la defensa com del procurador fiscal s’han respectat en tot el procés. Si els passos jurídics han estat els correctes, ja no entra a modificar el que s’ha resolt abans. I això passa en un termini de 15 dies o un mes.

“El jovent que ara farà 18 anys, ja en tenia 14 per l’1 d’octubre. No van sentir batalletes dels avis, ho van veure en directe o als mòbils”

Ara ha fet un any de la sentència del judici del procés. En aquell moment hi va haver una gran efervescència, amb protestes al carrer. Com veu ara mateix el moviment independentista?
Hi continua essent, i m’atreviria a pronosticar que a les properes eleccions continuarà creixent, si bé des del 14 de març s’ha produït un fet històric que ningú no podia haver previst, una pandèmia que obliga a prendre mesures en qualsevol activitat massiva. Però això no vol dir que el vot –un acte íntim i personal– s’hagi desmotivat. Es veu menys aparatós, perquè els actes són de format reduït, però us asseguro que la mobilització continua. El suport que reben els companys que són a la presó i l’escalf als que som a l’exili continuen. El jovent que per les eleccions tindrà 18 anys, en tenia 14 per l’1 d’octubre. No van escoltar batalletes de l’avi: ho van veure en directe o als mòbils, i no ho oblidaran. En els resultats de les eleccions estic segur que ho visibilitzarem.

Vostè ha estat el president de la mesa en el congrés fundacional de Junts per Catalunya, que ha suposat el trencament amb el PDeCAT. Què els separa?
El nivell de discussió interna, cada vegada que s’havia de prendre una decisió a les cambres legislatives de Madrid, al Parlament o als ajuntaments era diferent. Recordem que des del 21 de desembre de 2017, la marca Junts per Catalunya és la que s’ha presentat a totes les eleccions. Per tant, no és un partit que neixi com un bolet perquè Puigdemont tingui ganes de tenir un partit propi. És el fruit d’un procés de maduració, de no entesa per un costat, un cúmul de petites coses… A Junts per Catalunya volem que hi hagi gent de diferents sensibilitats, no pretenem ser el millor partit del món sinó una eina per construir un país. Igual com Convergència Democràtica de Catalunya en els seus principis fundacionals. No perquè tinguin res a veure, només faig el paral·lelisme històric. És una eina adaptada a la situació que estem vivint un país amb centenars de persones represaliades, amb milers de persones mobilitzades. I amb un objectiu molt clar: ser menys dependents d’un Estat espanyol que ara, per exemple, en lloc d’estar col·laborant amb les autonomies per repartir els fons europeus que han d’ajudar a sortir de la terrible crisi en què ens trobem, es continua quedant totes les competències a Madrid per ell decidir, quan li vagi bé, que cada ministeri signi convenis amb la comunitat que li convingui.

I això com es fa?
En aquests tres anys d’exili, des del sit and talk, hi ha hagut diferents lemes per expressar la protesta. Ara hi ha aquest de la “confrontació intel·ligent” que per a mi és una bona manera de definir-ho. Sabem que si som el 55, el 65 o fins i tot el 85 per cent de vot independentista, el govern espanyol no canviarà res. Tant de bo siguem més del 50 per cent, evidentment, però ja veieu que la repressió no s’atura, és una maquinària que només la podem parar si hi ha una confrontació, amb intel·ligència per prendre tan poc mal com sigui possible. Però sense confrontació no hi ha possibilitat de resolució. Ja ho veiem: Pedro Sánchez va vendre a Europa quan va entrar al govern que arreglaria la qüestió amb Catalunya, i a Europa ja estan constatant que no, que continua sense fer res del que va dir que faria. Se li està acabant el crèdit.

Creu que Europa s’acabarà posicionant?
L’Europa que tenim és un club d’estats, que no dirà mai a Espanya que faci això o allò. La feina l’hem de tenir molt clara. La feina l’hem de fer primer a Catalunya i des de Catalunya. Una altra cosa és que el club d’estats vegi que no s’està gestionant bé la pandèmia, que no s’estan gestionant bé els fons europeus, o també el conflicte amb una monarquia corrupta o la renovació del sistema judicial. Ja s’han fet diversos informes del que s’està incomplint. No oblidem que Espanya és l’estat d’Europa que més incompleix la transposició de les normatives comunitàries a la legislació.

Vostè va ser director del Mercat de Música Viva de Vic fins al 2010. Com el veu, al cap d’una dècada?
L’he anat seguint sempre, abans de ser-ne director i després. Tristament, perquè és a causa de la pandèmia que l’he pogut seguir, igual que la fira de Tàrrega o la de Manresa. He estat més connectat encara –no he deixat d’estar-ho mai– a la cultura catalana. Tothom ha anat trobant fórmules imaginatives, s’ha augmentat el consum de cultura de quilòmetre zero, i això no és dolent. Ara cal convèncer tots els agents que no podem desmantellar el sistema cultural, perquè seria un absolut desastre. Cada vegada que un acte comença de nou, aquests dies, és perquè hi ha unes persones al darrere que, com els sanitaris en el treball contra la pandèmia, ells ho són de la cultura. Entre tots hem de salvar aquest sector essencial.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *