Suplement

La puta vida

Llull, Swami Vishnudevananda i Plinio Apuleyo Mendoza

Jordi Caballeria
16 de febrer de 2017

No fa massa, vaig descobrir que el meu cos havia desenvolupat una al·lèrgia virulenta a un tipus d’antibiòtic. La forma de descobrir-ho va ser, com sempre sol passar en aquests casos, sobtada i traumàtica. Unes innòcues pastilles per a la tos i el mal de coll em varen inflamar els conductes respiratoris a punt del col·lapse i l’asfíxia mortal.

Identificat el problema ràpidament pels meus vagues coneixements de medicina bàsica, vaig decidir buscar ajut mèdic ràpidament i em vaig llençar a l’aventura de salvar la vida.

Camí de Campdevànol, per no alterar el pols i controlar la ment, el cos i fer-me un amb l’univers controlava la respiració amb ancestrals tècniques iogui apreses en altres temps a Barcelona en nits de ginebre recolzades per l’ínclit Swami Vishnudevananda a qui encara reverencio. Vaig arribar calmat a quarts de nou a la nit d’urgències de l’hospital comarcal. Em va costar explicar al noi de recepció què em passava perquè per la falta d’aire no podia articular gairebé els sons de la meva llengua materna, el català. Malgrat la meva evident incapacitat respiratòria, la vermellor de la meva cara, i la urgència dels meus gestos, el noi no es va immutar i va mirar i remirar la meva targeta sanitària, nom, cognoms, telèfon, etc. amb calma i parsimònia per no errar l’entrada de dades bandejant la meva possible mort per asfíxia simple. Un cop complimentades les mortals informacions em varen passar a urgències on un galè d’ultramar, més moreno del que jo he estat mai, em va demanar què em passava amb un florit i exòtic accent de L’Havana.

Enfervorit per les recomanacions de la Junta Permanent de català d’usar sempre la meva llengua materna vaig provar d’explicar de nou, amb un fil de veu, que m’ofegava per una reacció al·lèrgica virulenta i descontrolada. La meva explicació en la llengua d’Ausiàs March, Pere Calders, Baltasar Porcel i Salvat-Papasseit entre d’altres, va ser infructuosa, i l’amable carib que no m’entenia ni poc ni gens, em contemplava amb un somrís als llavis aliè al meu calvari pneumàtic.

Cada cop la gola se m’inflava més i més, i cada cop costava més i més pronunciar res. El dilema era simple i directe, o seguia parlant amb la gloriosa llengua de Llull i esperava que el bilingüisme passiu em matés o passava a una altra llengua, icona de l’opressió anterior en aquest país, i aconseguia que el carib m’entengués i salvava la vida.

Lamentablement per a la memòria de Pompeu Fabra, el meu fil de veu em va sortir amb un castellà castís tipus Dolores de Cospedal primer i en veure les dificultats del carib vaig acabar imitant Castro i Plinio Apuleyo Mendoza per assegurar el tret i sobreviure, cosa que m’interessava de totes, totes.

L’amable carib morenàs em va entendre a la perfecció llavors i em va aplicar els remeis de rigor. Xutat de tota mena de pocions químiques salvadores i amb el pols alterat vaig tornar cap a casa dues hores després sa i estalvi després d’atropellar accidentalment un gat arriscat a les envistes de La Sopal.

Em sap greu confessar que no em va saber greu abandonar la meva llengua natal, tan sonora, altiva i poètica per la florida, exòtica i tonal llengua carib que em va salvar la vida.

Des d’aquell dia sempre penso que potser la llengua la sobrevalorem una mica i que la comunicació, en el fons, és el que realment importa, mi amol…

Rock me mama

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *