Suplement

Sound and Vision

‘Loud Quiet Loud’

Solé
9 de maig de 2019

La separació dels Pixies va ser una de les notícies més catastròfiques de 1993 en el panorama musical internacional. Diuen les males llengües que el cantant i compositor principal, Black Francis, va anunciar la dissolució en una entrevista i després ho va comunicar a la resta del grup, i a dos dels membres per fax. Després de cinc discos i sis anys esgotadors de gires i gravacions, les relacions s’havien deteriorat molt, principalment entre Francis i la carismàtica baixista, Kim Deal. Per tot això, quan 11 anys després es va anunciar la reunió dels Pixies, el món del rock alternatiu va rebre-ho com l’adveniment de Nostre Senyor. L’experiència, però, va ser qualsevol cosa menys una reunió de vells amics. El documental Loud Quiet Loud (Steven Cantor i Matthew Galkin, 2006) explica amb pèls i senyals una de les gires més estranyes de què s’ha tingut notícia.

No era cap secret que la reunió era una qüestió de calés, i des del primer moment queda clar que els quatre protagonistes són quatre músics excel·lents però fa molt de temps que van deixar de ser un grup. La fredor i la distància entre ells en situacions que haurien de ser de germanor (autobusos de gira, camerinos, etc.) és espectacular, igual que la capacitat de tots ells per portar-la amb total normalitat, quasi indiferència. Tots quatre feia més d’una dècada que transitaven per camins diferents, i aquesta dispersió de projectes vitals es fa molt evident: Francis està en un moment baix de la seva carrera en solitari, Kim Deal lluita contra l’alcoholisme, el guitarrista Joey Santiago té l’atenció dividida entre la paternitat, els problemes financers i les feines de composició per encàrrec, i el bateria David Lovering intenta fer-se un lloc en el món de l’espectacle com a mag, i en ocasions té comportaments força inquietants.

És un desgavell que teòricament no hauria de poder funcionar, però ho fa gràcies a la música: les cançons obren el miracle de convertir éssers diferents i distants entre ells en un monstre de quatre caps capaç d’oferir concerts emocionants i sonar amb la potència i la frescor de sempre. La banda sonora del documental és brutal, no cal dir-ho: un greatest hits dels Pixies en tota regla, interpretat en directe al llarg d’una gira per tot el món. Loud Quiet Loud (referència a una dinàmica habitual a les cançons dels Pixies, amb les estrofes a volum baix i les tornades eixordadores) és un exemple més que en el món de l’espectacle no és or tot el que lluu i que les relacions humanes poden ser molt (però molt!) desconcertants.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *