Suplement

De dret a gol

“Madonna? Ah, sí: Diego!”

Mar Pons
30 de desembre de 2016

El periodista Pablo Herrera explicava una vegada a Els viatgers de la Gran Anaconda, un programa de ràdio de viatges, la seva estada a l’hermètica Corea del Nord. I recordava que, durant la visita, les autoritats coreanes els havien permès parlar amb un grup d’alumnes de 16 anys d’una escola on feien anglès. Per comprovar l’aïllament del país, on no és possible veure el món a través d’internet, van preguntar-los si coneixien Madonna, icona mundial del pop: “Es va fer un silenci fins que un alumne va aixecar la veu i va dir: ‘Madonna? Ah, sí: Diego!”. L’anècdota, que es pot rescatar al podcast del programa a la web de Catalunya Ràdio, em va cridar l’atenció. És il·lustrativa del que representa Maradona, un geni dins el camp i un cas fora de la gespa. 

Després de la seva eclosió a l’Argentina, el fitxatge pel Barça va ser el primer gran traspàs de la història moderna del futbol. El seu propi entorn, l’hepatitis i la salvatge entrada de Goicoetxea van fer que l’astre argentí no acabés de triomfar al Camp Nou tot i regalar-nos accions que ens han quedat gravades a la retina, com el regat sobre la línia de gol al Bernabéu que va acabar amb Juan José enclastat al pal a la final de la Copa de la Lliga. Traspassat al Nàpols, va ser a Itàlia on va emergir amb plenitud com a futbolista. Secundat per Careca i Alemao, va situar el conjunt napolità a la història. Va guanyar per primera vegada un ‘scuddeto’ per al club de l’extravagant Corrado Ferlaino i va trencar l’hegemonia dels equips del nord. Era un èxit futbolístic, però també una reivindicació social: Maradona representava la rebel·lió del sud deprimit davant el nord opulent. 

Va fer gran la llegenda al Mundial 86 de Mèxic. Es recorda el doblet contra Anglaterra -la mà de Déu i l’estratosfèric eslàlom fins a la porteria de Peter Shilton-, però s’oblida l’exhibició contra Bèlgica a semifinals i la contribució al triomf sobre Alemanya a la final. Després d’aquest Mundial ja va venir el declivi. Tot i això, a Itàlia 90 encara va ser capaç, fent societat amb Claudio Caniggia, d’encimbellar l’Argentina fins a una final que va perdre contra Alemanya en el que va ser la revenja del partit decisiu de quatre anys abans. El que va venir després no mereix cap comentari. Va espatllar fora del camp el respecte que s’havia guanyat a dins. De totes maneres, és un mite. Conegut, fins i tot, a l’opaca Corea del Nord: “Madonna? Ah, Diego!”. Sí, Maradona.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *