Suplement

Reportatge

  • Compartir

Maria Mercè Marçal, bruixa de mots

Llorenç Soldevila
20 de desembre de 2020

“Bruixa dels mots” la batejà Narcís Comadira en el poema que li dedicà arran del seu traspàs, i admirat li etzibava: “–i penso com t’ho fas, no sé com pots–, / volant de nit sobre els teulats d’Ivars, / mentre ens vigilen els teus ulls de quars: // en la tenebra dels escrits adversos, / la llum dura i perenne dels teus versos.”

Tot i que Marçal va néixer a la clínica L’Aliança, de Barcelona, sota el signe de l’escorpí i l’ascendent lleó, ella sempre es va considerar d’Ivars d’Urgell, malgrat que de petita es ventava de les arrels barcelonines. Els signes zodiacals i la pràctica del tarot foren sempre companys de viatge, d’aquest darrer en diria: “Una simbologia molt interessant que utilitzo com un altre amb qui parlar”. A Ivars, d’ençà de 1998, sota el signe del Drac, sota els de les tres M, la de la triple divisa…, una M metàl·lica de grans dimensions presideix la plaça enjardinada de davant del santuari de la Mare de Déu de l’Horta, on es tornen més diàfans els versos finals de Terra natal: “Retorno en tu, per tu, al vell jutjat / sense horari ni nom, fosa en la pell / dels teus camins / que em coneixen la pell, / closa en els ulls que ja gosen fitar / el teu esguard, com si tornés d’enlloc”.

A Ivars d’Urgell, la casa dels pares sempre va ser la terra d’arribada, el port d’acollida en els avatars que va viure. Tanmateix, el 1956, per necessitats laborals del pare, s’instal·len a la casa número 6 del carrer Ponent de Barbens, una casa de poble, de la cunyada Rita, a dos quilòmetres d’Ivars. De les golfes d’aquesta casa en sortirà el símbol poètic de la serp. La seva mare perquè no hi pugés l’avisava que li sortiria una serp i ella, un dia, la veié: “La veia, veia la serp com es despertava i, de l’esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot”. La serp i les seves mudes esdevindrien una imatge recurrent en els versos, sobretot, de Desglaç: “La serp surt de la seva / tretzena muda / tremolosa i erecta. / Un llamp de pedra fòssil / de sobte massa viu. / Líquid esglai: desglaç”.

El Nadal de 1957 es traslladen al número 58 (actualment 48) d’Ivars. El 1963, pels estudis, entrà com a interna al col·legi del Cor de Maria, a Lleida, d’aquells anys escriví: “Jo era una nena que duia potser amb massa seny els meus deu anys a l’esquena”. Poc després, el 64 o 65, els pares es traslladen a viure al mas Florens, a tres quilòmetres d’Ivars. El pare hi conreava les terres, tot i tenir una casa barata al número 6 del carrer Balmes, molt a vora l’ermita de l’Horta. Al mas, se situen els records de joventut de Marçal. El sentiment de pertinença al país li despertà mossèn Jordi Alsina, rector del veí poble de Seana, en el terme de Bellpuig, on Marçal trobà colla d’amics, així ho anotava al dietari: “No crec que ningú sàpiga fins a quin punt va ser important la figura de Mn. Ramon en la meva adolescència, sobretot en l’arrelament del meu sentit de país. Però no només en això”.

Abandonà Lleida i Ivars per estudiar Clàssiques a la Universitat de Barcelona. Els dos primers cursos els va viure interna al col·legi Major Santa Eulàlia. A la universitat, el curs 69-70, Marçal hi va conèixer Ramon Pinyol i Balasch: “Recordo que el primer dia que el vaig veure, a la classe de grec, ell traduïa directament al català, cosa que em va sorprendre moltíssim, perquè a mi ni tan sols no m’havia passat pel cap que es pogués fer”. Feren pinya amb altres joves poetes al pati de Lletres, vora l’estany, i tot plegat quallà en la iniciativa dels Llibres del Mall. Marçal hi publicà el seu primer llibre Cau de llunes, en què hi havien poemes inspirats de les traduccions de poetes clàssics grecs que havien de formar part d’un llibre que no va editar-se. Comptà com a prefaci amb una sextina escrita especialment per Joan Brossa i el llibre s’obria amb la Divisa que tan popular s’ha fet sobre la poeta: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. De fet, un deute admirat a Tales de Milet, a Plató i a la tradició jueva que també agraïen a la Fortuna o al Déu bíblic les tres causes primeres de ser.

Tres anys després es casaren. Primer viuran a un pis de la tieta a Horta i després, amb feina a l’institut de Sant Boi del Llobregat, s’hi traslladarà a viure amb Ramon Pinyol i Balasch, uns dels mallaires en cap, en un pis d’un barri obrer. La unió durà poc, de seguida vingué la vida autònoma, formant part de l’executiva del PSAN, presentant-se per a la llista del BEAN a la demarcació de Lleida; la inclusió en els Nacionalistes d’Esquerres després de l’escissió del primer… La seva militància pel feminisme la dugué a la lluita en molts fronts i dedicà el poema Vuit de març a les dones en lluita que s’iniciava amb una mena de proclama, de bandera rebel: “Amb totes dues mans / alçades a la lluna, / obrim una finestra / en aquest cel tancat”.


Al llarg dels anys ocupà diferents nous habitatges a Barcelona amb estades més o menys llargues a Ivars. Sempre en cases d’amics i familiars fins que el 1981 es decidí a anar viure en un colomar dalt del terrat de l’edifici del xamfrà Diputació-Aribau, a la banda de mar; decidí arreglar-se’l per viure amb l’arribada de l’Heura, de la qual havia quedat embarassada d’un polític casat: “No és que [avortar] fos una idea, sinó que se suposava que era el que havia de fer: jo estava sola, l’altre estava casat…”. De la decisió de no avortar en sorgí el sonet Ruda, planta avortiva: “Perquè vens de l’estrall atàvic i t’esqueres, / heura sense camí, pels replecs del meu fat. / Perquè ets un bleix de lluna sotmesa a les banderes / d’un déu per endavant vencedor del combat. // I alçaré cor i vi perquè la vida guanyi: / el meu amor serà la ruda que t’escanyi”. El llibre Sal oberta va ser dedicat a l’Heura amb versos tan contundentment rebels com: “M’han fet un ventre altiu que gosa navegar / en aigües de ningú contra la llei corrent” o “Sí, he desat la ruda i el reclam / que obria portes als cavalls de l’ordre”. I a la primera part del recull Festanyal de l’Aigua, s’hi apleguen els sonets que al·ludeixen a altres relacions amoroses i constitueixen les mostres més vitals i sensuals de la poeta que concebia el sexe com la comunió, “una unitat entre fer l’amor i tot un seguit de coses: dansar, fruir d’un paisatge, banyar-se en una platja o escriure”. A més conté una altra de les seves divises: “Sal oberta a la nafra: que no es tanqui! / Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda, / pel gorg lunar on tota cosa muda!”.

L’últim do de pit literari fou la publicació de la novel·la La passió segons Renée Vivien, seguint les petjades de la poeta parnassiana de la belle époque en una clara reivindicació del lesbianisme i amb una prosa amarada de transcendència lírica. A la fi, el 1996, amb la parella, troben casa pròpia, en un pis ampli i lluminós del número 11 del passeig de Sant Joan. Allí hi passarà els dos darrers anys de vida. Allí enllestí el darrer lliurament poètic, Desglaç, en què fa com una mena de revisió biogràfica i hi destaca la desafecció envers el pare que venia de la primera joventut: “Pare per què no m’abandones / d’un cop i deixes el cel buit / d’aquest desert de tu que dreça una ombra / llarga, afuada com un xifrer?” O l’amor per Fina Birulés, explícit en la dedicatòria: “Còmplice d’un contraban de llum”. O l’assumpció del càncer: “La t’ha fet escac i mat sense retop. / I de retop a mi, des del fons del mirall / que se m’encara, clos: no hi val amagatall. / Em sé arrapats al coll els tentacles del pop”. La malaltia se l’endugué poc després, no abans de deixar-nos un esfereïdor testimoni del dietari on anotà el dia a dia de cara a la Desconeguda: “El cap ple de forats, de porus immensos per on em travessen milers de fusades enlluernadores. Gran xuclador gegant. Desconcentració. Tristesa”.

A Sabadell, durant uns anys, al número 19 del carrer Blasco de Garay hi hagué la seu de la Fundació M. M. Marçal, organitzada per la seva parella dels darrers temps, Fina Birulés, i l’Heura, i s’hi preservaren els papers, llibres i originals de l’escriptora, que diàfanament declarava: “La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena… Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria”. Avui el llegat es preserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

El petit cementiri d’Ivars acull per a la posteritat el record de vianant de la poeta. En una ala porticada del fons hi ha els nínxols de la filera 28. En un vidre que el tanca hi ha transcrita la divisa de Bruixa de dol: “Emmarco en quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret. / Jo tinc un nom / i amb guix l’escric a sota”.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *