Suplement

Reportatge

Màrius Torres, la ciutat d’ideals que no va poder ser

Llorenç Soldevila
23 de novembre de 2019

Un bust del poeta sorgint d’un fris de formigó presideix l’ampli espai del parc Màrius Torres que han deixat les antigues cases del Canyeret enderrocades en la profunda transformació urbanística que va sofrir la Lleida dels darrers anys del segle XX. Acompanyat per les línies sinuoses dels nous edificis administratius és un punt de poesia entre la ciutat vella i el turó de la imponent Seu, el campanar gegantí de la qual li feu exclamar amb un to volgudament romàntic: “A dalt de la muntanya que domina / com miranda els bells termes lleidatans / s’aixeca un campanar, fet de titans / o per homes de raça gegantina.” L’esplendidesa i esveltesa del campanar fa concloure el sonet amb la força d’aquests tres versos: “I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit, / si et sents d’àguila el cor, pren revolada, / que ja ets a mig camí de l’infinit.”

El bust del poeta observa aquella Lleida que el va veure néixer, al número 36 del carrer Major, la famosa casa de les joguines avui desapareguda, i només les cases noves i altes el priven d’albirar el riu i aquella horta que de petit va freqüentar amb l’avi Marià Torres. Una Lleida que es va fondre a causa del vandalisme feixista, però que el poeta invocava des de la llunyania: “Entre tants crits estranys, que la teva veu pura / ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.” I el símbol preclar per excel·lència, el campanar de la Seu Vella, llucat a la dreta del parc que anunciarà “La d’una veu de bronze / que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.”

Una foto amb l’avi Torres, tots dos passejant per l’horta, el fa escriure: “Els arbres són nus. Al fons els plàtans enormes del camí del cementiri.[…] Fan com una ratlla de gegants fibrosos. S’aturen a la llinda del canal. Hom endevina, en l’interval, el pont dels murmuradors.” També la torre de l’avi Pereña, en plena horta fou un arcàdia d’estiueig del poeta: “Cistellet de recapte camperol. / Hortolana / lleidatana. / Mans de sol. Perdigana. / Viu pinyol / de les prunes / que es fan brunes / quan les fuma el ventijol. // “Hortolana / lleidatana. Batall fi / d’una campana de matí. / Batall fi / de la campana / que desvetlla el serení.”

Ben aviat, els pares es traslladaran a viure al número 10 de la plaça de la Paeria i entre aquesta llar i la dels avis Pereña, ben a prop, al número 2 de la plaça de Sant Francesc, el noi va ser format en un exquisit ambient musical. En una carta a la seva cosina Helena datada el 1941, li deia: “Un dels primers records d’aquesta vida és el d’aquells dinars del dia de Cap d’Any al menjador de la tribuna de cal padrí. Recordes que tu i jo havíem d’assajar peces a quatre mans per a tal solemnitat?” La música que li serà el gran lenitiu per afrontar el tràgic desenllaç de la malaltia.
En un poema datat el 1936 parla amb to alegre i bromista de la seva infantesa lleidatana: “Quan jo era un infant, de vida prosaica / no coneixia l’encís ni el secret. / Lleuger petjava el dibuix que mosaica / el nostre fat amb el peu distret. / Trencava cordes d’una balalaica, / caçava llagostes i jugava a fet / amb el fill d’una majordona laica / i la filla d’un moro menoret / que vivia a Jamaica.”
El 1915 inicia l’escolarització al Liceu Escolar, que fou tràgicament bombardejat el 1937, un monument recorda les víctimes. Tal com diuen uns versos seus: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir.” El braç potent de les fúries va aterrar l’edifici i una ciutat d’ideals, però el poeta sempre s’aferrà en l’esperança del renéixer: “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta, / sobre l’ample terrer l’han combatut a ras. / –La flor de l’esperança, minúscula i tenaç, / color dels nostres somnis, únicament hi resta! –”

El 1935 ingressà al sanatori de Puig d’Olena malalt de tuberculosi. De tant en tant, feia estades d’un dia al Mas Blanc, propietat de la seva amiga Maria Planas. El 1942, hi va ser traslladat durant quatre mesos per l’agreujament de la malaltia. Hi musicà alguns poemes de trobadors provençals (Jofre Rudel, Peire Cardinal i Bernat de Ventadorn) i una poesia de Verlaine, a més a més d’escriure-hi poemes, entre els quals Rellotge de sol, que encara campeja en una de les façanes del mas. El poeta hi explicitava tot allò que envejava del rellotge, especialment la no consciència del pas de la vida cap a la mort: “Però ignores què duren l’ombra, la nit, l’acord / dels núvols i del torb on la tempesta bleixa; / l’instant de desesper que al fons del nostre cor / és més llarg que la vida mateixa!”

Al sanatori de Puig d’Olena, teixí l’amistat més íntima i un amor passional amb la gironina Mercè Figueras, a qui dedicà tots els poemes a Mahalta: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels.” Màrius Torres hi va expirar el 29 de desembre de 1942 a les 2 del migdia després d’una agonia de 48 hores: “Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa, / la cendra d’aquest jorn que fou tan breu. / Fes, un instant només, pura com una brasa / la minúscula mort que creix dins meu.” Hi resten com a record material, l’habitació amb la taula d’escriptura, abocada a l’ampla galeria on descansava a ple aire vallesà, i el piano i la pintura d’Obiols que el presideix en una sala d’estar, encara amb molt ambient de l’època.

Un carrer de desnivell pronunciat, al capdamunt del qual ens espera una estela commemorativa del 1975, o bé un passeig arbrat, dedicat amb el nom del poeta, que volteja el turó sobre el qual cimeja l’antic poble de Sant Quirze Safaja, ens porten al cementiri arrecerat a l’església. Un nínxol arran de terra preserva les despulles d’aquell que no va tornar mai més a Lleida i es fongué amb el somni, a estones al·lucinat, de la ciutat ideal. Patint-la de lluny i idealitzada, es resignava al traspàs inevitable: “Això és la joia – ser un ocell, creuar / un cel on la tempesta deixà una pau intensa.” O, encara, s’adreçava, pur i indefens, a l’Àngel de la Mort per al trànsit definitiu: “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val / que vinguis ara. / Ara no temo gens el teu bes glacial, / i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara / de més enllà del gual.”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *