Suplement

L'entrevista

Martí Gironell: “Les paraules són les pedres per bastir els ponts d’entesa”

Jordi Vilarrodà
8 de novembre de 2020

L’any 2007, Martí Gironell (Besalú, 1971) debutava com a novel·lista amb El pont dels jueus. Poc s’imaginava que aquell relat ambientat al seu poble en plena edat mitjana esdevindria una de les novel·les històriques més venudes de la literatura catalana. Al cap de 13 anys i uns quants llibres més, reprèn el fil de la història amb Paraula de jueu, on el protagonista és en Kim, descendent dels constructors d’aquell pont arrossegat per un cop de riu. Ell se sent cridat a reconstruir-lo.

Dos elements clau en la novel·la: un pont i la paraula. M’ha vingut al cap allò de Salvador Espriu, els “ponts de diàleg”…
La meva voluntat era tornar a aquest símbol d’entesa, el pont. Serveix per unir un costat i un altre. Estàvem entrant en un segle, el XIV, en què els ponts de diàleg entre dues cultures, dues comunitats i dues religions –molt potents en aquell moment– estaven trontollant. La gent normal i corrent no devia tenir aquesta sensació: hi havia relacions comercials i personals sense cap problema. Però a certes elits eclesiàstiques i a la cort reial els interessava sacsejar aquest pont i fer-lo caure. També vaig voler fer entrendre que les paraules són les pedres per bastir aquest pont d’entesa. Parlar i conèixer l’altre: què hi ha darrere d’aquell que t’estan presentant com una amenaça. Davant d’això no hi ha res millor que demanar-li qui és i què pensa.

Hem idealitzat la convivència entre cultures a l’edat mitjana? Però arriba a un rabí de França i ja diu que allà estan passant coses…
Ve orquestrat des de la Santa Seu, a mitjan segle XIII. El papa Innocent III tenia la intenció d’esborrar els jueus de la faç de la terra, perquè qui tenia la veritat en majúscules eren els cristians. I va anar inculcant aquestes idees als pontífexs que el van succeir. Es va estenent per Europa, fins que veiem l’expulsió dels jueus del regne de França. Van baixant cap al sud, travessen els Pirineus i s’instal·len on hi ha comunitats que els donin suport: s’aturen a Besalú, Empúries, Girona… Van baixant pel llevant i comencen a arrelar i a formar part de la tradició catalana.

Encara que haguem conegut i conreat poc aquesta tradició.
He volgut reivindicar-ho. Hi ha molt de jueu, en el català. Som més jueus del que puguem pensar. Van aportar moltíssim: a la medicina, a la cartografia, a la cuina també… Aquí hi surt Abraham Descatllar, que era metge del rei Pere III El Cerimoniós. És un exemple que jueus i cristians convivien, i està documentat.

I per què es torça?
És on volia anar amb la novel·la. A veure com es va teixint l’ombra de dubte sobre els jueus fins a arribar l’expulsió.

Veiem que fins i tot es va recórrer a muntatges que semblarien avui de pel·lícula de conspiracions. Una criatura morta a les portes d’una sinagoga, per exemple.
És un fet real. Va aparèixer a les portes de la sinagoga del Call Major, a Barcelona. Guillem Sanfeliu –que és real, el lloctinent del Batlle– i el procurador de l’Hospital del Mar, Arnau Roig, comencen a vertebrar la gran campanya contra els jueus, que creixerà a base de rumors, el que avui en diríem fake news. El dubte es crea tergiversant les paraules, dotant-les d’una certa categoria amb un segell reial o pronunciant-les des d’una trona. Evidentment que és a partir d’invencions, però el poble no ho pot contrastar. Ara a nosaltres també ens poden vendre gat per llebre, però tens manera de contrastar-ho. A la novel·la hi ha un judici que és real: era gairebé prohibit que els jueus tinguessin testimonis que defensessin la seva innocència.

El lector ho ha de veure a través dels ulls d’un personatge que és víctima de la situació?
Connectes més amb el lector si li pots fer mirar així, des de la perspectiva d’algú que ho hagi patit. A partir de la documentació pots anar mostrant com era aquella realitat –en allò més cru i allò més pintoresc– donant-li al lector sensacions que el capbussen en la història i fa que se la senti seva. Una voluntat didàctica però no alliçonadora: la lliçó ja la trauràs tu, com a lector.

És lícit fer-ne també una lectura presentista?
S’ha de llegir des d’aquella època, però pots extrapolar-ho. Com costa ara que s’asseguin a parlar persones diferents: a vegades per ideologia, a vegades per interessos creats o per paraules llancívoles que s’han mal interpretat. Als Estats Units, al Pròxim Orient… Mirem-nos-hi una mica, amb les paraules que fem servir. En aquella època, hi havia una cultura jueva que creia que la paraula podia crear vida, però també pot crear mort.

Tornem al pont. El que es va construir en l’anterior novel·la i que el riu es va emportar, ara es vol refer. Per què era tan important?
El 17 de desembre de 1316, està documentat que les autoritats de Besalú lloguen els serveis de Pere Baró, mestre d’obra de Perpinyà, per reconstruir el pont que ha caigut. Per què? Perquè és una peça clau de l’economia i la política d’aquell moment. Podies controlar la gent que passava. I la informació. I a més, podies cobrar, la qual cosa engreixava les arques de manera important.

Estaven tots cridats a fer l’obra, era una empresa col·lectiva…
Jueus, cristians, frares, comerciants… tots han de destinar un moment del seu temps a col·laborar en aixecar un pont que servirà perquè tothom en pugui treure un profit.

Aquí hi situa el protagonista, que fa de nexe amb El pont dels jueus. en Kim. De Joaquim?.
De Yehoyakim, que és Joaquim en hebreu. I quan vaig saber que significa el que construirà, ja ho vaig tenir. Tot anava lligant. Se sent cridat a treballar en el pont, ho sent com un deure perquè és un Llombard, rebesnet del constructor del primer pont. Ell participarà en els dos eixos de la trama: la construcció física del pont, el real, però com li diu un astrònom ell és també qui està cridat a mantenir dret i sense que fimbri aquest pont entre dues cultures, la jueva i la cristiana. En Kim és a mig camí entre els dos grans relats d’aquesta novel·la.

La construcció del pont s’entrebanca per rivalitats amb poblacions veïnes… En aquell moment també hi ha estratègies i equilibris de poders que influeixen en el curs de la història?
La documentació en una novel·la com aquesta és molt important, perquè descobreixes elements que poden ser molt potents per bastir el relat. Per exemple, descobrir que hi ha una comunitat de les comunitats jueves, que es diu la Col·lecta (o la Collita). Servia per tenir un calaix on totes les comunitats jueves hi feien aportacions. I n’hi ha una, Besalú, que diu que no li surt a compte i vol sortir. Alguna de les que surten perjudicades estan disposades a evitar-ho, ni que sigui amb males arts. I el travertí –la pedra de Banyoles– amb què es feia el pont era propietat del monestir de Sant Esteve. I el seu abat és un personatge fosc, vaig saber que realment li havien picat el crostó per tenir uns comportaments poc ortodoxos, negocis foscos fora del monestir.

El personatge d’en Kim és un noi ambiciós. Besalú li queda petit?
Paraula de jueu es pot llegir, en aquest sentit, com una novel·la de creixement, o de coneixement. Un noi de 15 anys d’aquella època l’hem d’entendre com un de 25 de la nostra. Viu amb la seva besàvia, una dona que li ha ensenyat tot el que li podia ensenyar des de l’experiència…

És la primera que li parla del poder de la paraula.
L’ha instruït en diversos temes importants, entre els quals aquest. Un noi així té fam de veure què hi ha més enllà de les muralles de Besalú. I quan li apareix Nissim ben Rovèn, un dels jueus que baixa de França, expulsat, i va cap a Barcelona, s’hi apunta. L’havien convocat per a la redacció de les noves tacanot les lleis que havien de regir les relacions entre la comunitat jueva i la cristiana, un altre fet real. En Kim s’adonarà que aquest home custodia un exemplar del Llibre de la Creació, molt important per a la cultura jueva. Les paraules.

Com és la Barcelona del segle XIV que troba?
La descobrim a través dels seus ulls. Des de la seva cruesa al seu costumisme, la més real i la més reial. M’agrada oferir detalls al lector perquè ho visqui, des que entren pel carrer de Portaferrissa. Hi veu una Barcelona camperola, comerciant, que viu de cara al mar. La Barcelona dels gremis que exposen el seu gènere al carrer. Descobrirà com interactua aquesta gent i qui posa ordre en aquest caos… i quin paper hi tenien els jueus. I allà al mig, pam! Salta l’amor de la seva vida. Algú que li canviarà la percepció de la vida… des de l’altra banda.

“Potser que fem més cas al nostre cor, i no tant al nostre cap”

Una noia cristiana que està servint una família jueva. Era comú, en aquella època?
La figura de l’Ester està basada en documents que he pogut contrastar. Noies que venien dels pobles del voltant de Barcelona per treballar a l’Hospital de l’Almoina. I ajudaven els jueus, a casa seva, quan pel sàbat ells complien el precepte i no podien fer absolutament res. Algunes vivien en un règim de semiesclavatge, altres eren minyones. A través de les tradicions, dels costums o de la gastronomia fins i tot –fan els dolços de la festa del Purim– pots arribat a conèixer l’altre, i és el que els passa a ells. Aixequen un pont. Històricament, algunes van tenir un final trist, portades a judici i fins i tot executades per a escarment, perquè a cap altra se li acudeixi d’anar amb un jueu. Per l’altra banda també: en Kim demana al rabí si la seva comunitat li giraria l’esquena, en cas de fer el pas, i el rabí li diu que sí. Ell no ho entén: compleix els preceptes, i no pot complir el dictat del seu cor? És la reflexió de la novel·la: potser que fem més cas al nostre cor, i no tant al nostre cap. Per fer aquesta part, vaig llegir-me llibres que parlen d’experiències semblants que avui es viuen en alguns llocs del món, on les parelles mixtes són mal vistes.

“Seguir el dictat del cor” pot semblat utòpic o naïf, en segons quins contextos…
Sí, però jo crec que si penséssim i actuéssim més en aquest sentit, potser les coses anirien diferents. Si tinguéssim aquesta voluntat de fer servir les paraules que realment hem de fer servir, la voluntat de conèixer i saber…

Ha esmentat abans el Llibre de la Creació, que algú podria pensar que és ficció, i no és així. Què és aquest llibre i què significa per als jueus?
El vaig descobrir a partir d’una conversa amb Manuel Forcano, que és qui l’ha traduït al català. És un llibre màgic, perquè parla d’una fórmula per crear vida combinant paraules. Ells creien que les paraules tenien un poder, que segons què diguis i com ho diguis pot crear vida, o pot crear mort. Vaig pensar que era una possibilitat de reivindicar les paraules a través d’un llibre que tracta d’això.

Al costat contrari hi hauria els antievangelis…
Com que ells no tenien armes per enfrontar-se físicament a l’adversari cristià, ho feien a través de les paraules. Tergiversar-ne el sentit, i difondre un altre relat sobre els cristians. Una arma llancívola contra el cristià.

Les paraules eren l’únic patrimoni d’un poble perseguit…
I de tradició oral, sovint. Perquè els cremaven els llibres. Del Llibre de la Creació se n’havien fet diverses còpies per aquest motiu. Precisament es diu que els jueus eren perseguits perquè els volien arrabassar un llibre que tenia el poder de crear vida. És una teoria poc coneguda, però existia. Com a poble que es veia obligat a migrar, l’únic que es podien endur era l’experiència que havien acumulat, tenir-la al cap i explicar-la perquè algú la pogués tornar a aplicar.

Des que va fer El pont dels jueus sabia que havia de continuar-la amb aquesta altra novel·la?
Tenia clar que un dia o altre sortiria aquesta continuació, però sense cap idea prefixada. És tan fàcil com veure que, quan acabaves El pont dels jueus, Pere Baró es quedava amb el manuscrit als dits, abans d’afrontar l’encàrrec que tenia, el compromís de reconstruir el pont. I com anirà aquesta reconstrucció? Amb quin Besalú es trobarà i a quines circumstàncies s’haurà d’enfrontar? Em venia de gust fer-ho i em vaig posar a buscar documentació, a entrevistar-me amb gent que coneixia aquell segle tan convuls.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *