Suplement

Llibres

Més enllà de la dona pèl-roja

Dolors Altarriba
19 d'agost de 2018

Aquest llibre té 304 pàgines. Doncs fins a la pàgina 134, el que vindria a ser la primera part del llibre, s’aprenen moltes coses sobre com fer un pou per trobar aigua. Però quan s’enceta la segona part ja el lector s’adona que en aquella primera hi havia més coses. Sobretot, sobretot, un aprofundiment en la relació pare-fill. En Cem és un jove turc de classe mitjana que als anys 80 accepta una feina com a aprenent de pouaire en un poble als afores d’Istanbul. El seu pare ha abandonat la família –s’hi entreveuen qüestions polítiques– i ell necessita diners perquè vol estudiar i ser escriptor. Aquesta estada amb el mestre Mahmut que fa el pou els permet tenir aquesta relació de confiança que s’assembla molt a la d’un pare i un fill. De fet, Mahmut li diu que si vol ser un bon aprenent ha de ser com un fill per ell. Tot va fluint entre ells, s’expliquen històries mútuament, totes al voltant del mite d’Èdip, història grega que també té una homòloga o semblant a Turquia, amb la història de Rostam i Sohrab, del Llibre dels Reis.

Aquesta connexió amb les històries és present a la resta del llibre, que s’accelera amb els fets a partir de la segona part. Perquè hi ha un accident i Cem torna corrents a Istanbul i es posa a estudiar enginyeria geològica, treballa de contractista, es casa, intenta tenir un fill i sempre pensa a tornar a aquell poblet per saber què va passar. Finalment hi torna. Ara on feien el pou hi ha una fàbrica. Hi ha un enfrontament i torna la mateixa idea: serà el fill qui matarà el pare com a Èdip Rei o el pare que matarà el fill com en el cas de la història del Llibre dels Reis? I un afegit més, que d’aquí ve el títol. La dona pèl-roja és una dona de la qual ell s’enamora al primer capítol de jovenet, una dona que ho és perquè vol, de pèl-roja, que treballa en un espectacle on ell coneix aquesta història de rivalitat entre Rostam i Sohrab. Tot connectat, doncs, però la història de Pammuk no és una simple història de pares i fills. Parla també de diferents tipus d’educació, de com educar els fills que reflecteixen també dos models d’estat: el més autoritari i el més lliberal. Justament dos models en els quals s’ha mogut Turquia a finals del segle XX i principis del segle XXI, agafant darrerament una deriva més autoritària. També aquesta pugna d’Orient i Occident o del laicisme o l’islamisme hi és present sense que sigui explícit.

L’autor va començar a elucubrar aquesta història fa 25 anys veient precisament un mestre i un aprenent de fer pous i la relació que tenien: autoritària de dia, afable de nit. Es va publicar a Turquia el 2016 just abans del cop d’estat fallit i ha estat la seva obra més venuda allà. Un llibre que darrere una aparent senzillesa amaga capes i nivells d’interpretació que fa que en sigui pràcticament inevitable la relectura.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *