Suplement

Economia

Més feina, més precarietat

Joan Carles Arredondo
7 de març de 2020

L’última gran reforma laboral que es va afrontar a l’Estat espanyol sota el corró d’una majoria absoluta del Partit Popular i la resposta, tan sorollosa com ineficaç, d’una vaga general arriba a vuit anys de recorregut. Potser perquè s’ha arribat a aquest aniversari i potser perquè sonen tambors de si no una derogació sí que almenys una revisió profunda, el Fons Monetari Internacional (FMI) ha emès el seu veredicte sobre el controvertit canvi de marc laboral que es va imposar aquell febrer de 2012, en plena efervescència d’una crisi especialment demolidora en termes d’ocupació.

L’estudi es mulla relativament poc. El Fons Monetari Internacional, tan insistent a imposar reformes en els anys de crisi, és menys explícit a l’hora d’analitzar-ne les conseqüències. A grans trets, l’informe ve a dir que la reforma laboral espanyola ha contribuït a generar ocupació (més ocupació que la que s’hauria generat si no s’haguessin fet els canvis en el marc de relacions laborals). Però posa aigua al vi: tot i que no es pot culpar la reforma de ser la causant directa de l’encara elevada desigualtat que caracteritza l’economia espanyola, sí que hi ha una relació directa en la precarització de l’ocupació i, més concretament, en l’increment del que s’anomena treballadors pobres: persones que, tot i tenir feina, no aconsegueixen obtenir ingressos per sobre del llindar de la pobresa. Tècnicament, són treballadors que no arriben a cobrar el 60% dels ingressos familiars mitjans del país.

No calen grans informes d’experts de l’FMI per constatar que els registres d’ocupació a l’Estat espanyol han millorat respecte a 2012. Les dades ho demostren: abans de la reforma, hi havia 16,8 milions de cotitzants a la Seguretat Social. El desembre de 2019, la mitjana d’afiliats era de 19,4 milions. Les dades catalanes també mostren un creixement en afiliació: de 2,97 milions fa vuit anys a prop de 3,5 milions actuals. També valen les xifres de l’atur, un 23,6%, que va arribar a superar el 26% encara l’any següent, fa vuit anys, i un 13,7% actualment a l’Estat.

Hi ha tingut a veure més la reforma laboral que la mateixa dinàmica més favorable de l’economia? La resposta dels experts de l’FMI a la pregunta és afirmativa. S’hauria creat menys ocupació sense la reforma. Aquest simple titular, sense llegir –o sense voler llegir, per ser més exactes– la resta de l’informe, ha portat algunes veus dretanes a advertir que no es toqui la reforma, tal com insinua que farà el govern, perquè, si es toca, l’ocupació tornarà a baixar.

Però, com tantes altres mesures, l’impacte no és absolut i sempre hi ha aspectes que poden quedar damnificats. Si bé és cert que es crea ocupació, també ho és que ha baixat la mitjana d’hores treballades per cada afiliat. El motiu és que hi ha hagut un fort increment de les ocupacions a temps parcial. L’informe no ho atribueix directament a la reforma laboral, tot i que indica que hi hauria tingut alguna incidència. Hi afegeix una altra causa possible: el canvi econòmic que s’ha produït a l’Estat, amb una intensa reducció de feines a la construcció que eren a temps complet, i un increment al sector serveis, on hi ha més presència d’ocupacions parcials. L’ocupació a temps parcial no és un problema en si mateixa, però ho és, com passa a l’Estat, quan els treballadors manifesten majoritàriament que voldrien una ocupació a temps complet. La parcialitat del mercat espanyol és més forçada que en altres països europeus.

Sigui com sigui, en el temps d’aplicació de la reforma laboral es registren menys hores per treballador i, en conseqüència, salaris més baixos. L’increment del treball a temps parcial té una incidència directa en l’augment del percentatge de persones que viuen sota el llindar de la pobresa tot i tenir feina. El percentatge ha passat de l’11% abans de la reforma a més del 14% que es registra actualment. Si bé l’informe assenyala que l’augment d’ocupació ha estat una eina per a una progressiva correcció de les desigualtats a l’Estat, l’augment de la pobresa laboral és un factor que ha de formar part de qualsevol anàlisi, també quan s’ha de valorar si cal derogar, corregir o mantenir la reforma laboral.

La reforma laboral també es presentava com una eina per corregir l’anomenada dualitat del mercat de treball espanyol: treballadors fixos molt protegits i treballadors temporals molt desprotegits. Cal recordar que s’abaratia l’acomiadament sota el pretext que s’aconseguiria incrementar el nombre de treballadors amb contracte indefinit. Aquesta és una previsió que s’ha complert a mitges: hi ha més treballadors amb contracte indefinit en termes absoluts, però ha crescut molt més la contractació temporal. Aquesta modalitat de contractació representa un 26% del mercat de treball quan el 2012 era del 22%.

L’informe de l’FMI no és, per tant, concloent en el debat sobre si s’ha de mantenir o derogar la reforma laboral. Els convençuts de la bondat d’una reforma que se centrava a millorar la competitivitat de l’Estat amb un impuls a la baixa dels costos laborals poden argumentar que aquest informe els dona la raó, en el sentit que atribueix a la normativa laboral part del creixement en l’ocupació dels últims vuit anys. Els defensors de la derogació poden argumentar, en canvi, que la reforma ha estat la causant de la precarització del mercat laboral. Arribats a aquest punt, i posats a trobar diferències, el moment actual és més favorable per trobar veritables punts de trobada per, si no derogar, corregir gran part de la reforma i buscar altres fórmules de competitivitat que les purament laborals com el preu de l’energia o el foment de la innovació.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *